Las ardillas de Central Park están tristes los lunes

Josephine continua amb la seva història d’amor amb Philipe, amb un constant estira i arronsa. Gary i Hortense també viuen el seu particular idili (estira i arronsa).

Si això fos una partida d’escacs, arribaries al final del llibre amb les mateixes peces a cada cantó i gairebé totes en la mateixa posició. Si en canvi es tractés d’analitzar l’encefalograma d’algú aquest estaria en coma profund. L’autora ha aconseguit encendre’m i no gràcies a l’emoció de la trama. Ha set una lectura desesperant, només impulsada pensant amb les hores invertides en els dos llibres anteriors. Centenars de pàgines per explicar el què amb 50 n’haurien sobrat 25.

Aquí si que l’autora perd els papers. Les dues histories d’amor que se’ns relaten (Josephine-Phipile i Gary-Hortense) cauen en una espiral infumable i avorrida que ens porta al final on tots ja sabem que ens portarà des de la pàgina 1 del llibre. Si no m’has de sorprendre amb res t’ho pots estalviar! És un comentari per si l’autora se li passa pel cap continuar amb un quart llibre.

Tot en aquest llibre és pla i maleïdament avorrit: la història i els personatges. La història és previsible, sense emoció i explicada de forma que et vas posant dels nervis a mida que avança. Els personatges ensopeguen i ensopeguen amb la mateixa pedra i la seva història és tan poc novel·lesca que ralla l’insult.

Arribats a aquest punt, crec que no cal malgastar més del meu temps ni del lector de xelu.net. Jo em quedo amb el primer llibre. El segon ja sobra però té un passament. El tercer directament és escopir al cel i esperar que no et caigui a la cara.