Les filles del fred

Una nena apareix morta ofegada en una petita població sueca. D’entrada el que sembla un accident es converteix en una investigació per assassinat en tota regla. Patrik Hedströn, policia de la localitat, serà l’encarregat de portar a terme la investigació. El que no s’esperava en Patrik al principi és tota la merda que el cas destaparia.

Tota comparació amb en Larsson que no sigui purament geogràfica crec que queda descartada per moltes bandes publicitàries que posin en els llibres. Més que l’estil narratiu el que diferencia els dos autors seria el tempo de la història i la manera d’anar desvetllant la trama. Tenint com a punt en comú el gènere, Larsson té un ritme molt més trepidant en quan a l’evolució dels fets i la trama, convidant al lector a avançar-se al que llegirà donant pistes i detalls que permeten deduir part del que passarà. Crec que és una bona manera d’enganxar i de fer participatiu un llibre (si és que es pot). Camilla Läckberg en canvi, crea una història molt tancada en quan a possibilitats de descoberta i deixa pel final el desvetllament de tota la trama. Són dos estils, dos maneres de fer les coses, ni més bé ni més malament, senzillament diferent.

L’autora, ja centrant-nos en el llibre que ens ocupa, té molta cura d’anar desplegant la trama molt a poc a poc i amb molts fronts diferents. Aquest fet provoca que quan portes tres quartes parts del llibre tens tot un seguit de peces d’un trencaclosques que no tens ni idea de com poden arribar a encaixar. Això a mi particularment, m’ha molestat una mica, ja que normalment quan llegeixo històries d’aquest estil el meu cervell sempre fa hipòtesis del que pot passar i de com pot encaixar tot. En aquest cas només he estat esperant quan donava una pista o explicava un fet que pogués aportar una mica de llum a tot plegat. L’espera se m’ha fet llarga. En benefici de l’autora cal dir que al final ho deixa tot molt ben lligadet, però apura fins a l’última línia.

Un altra aspecte molest inicialment és que el tractament dels dos personatges principals, en Patrik i la seva dona l’Erica, és un pel superficial, tot i que dedica moltes pàgines a tractar els seus problemes personals i de relació en quan al fet d’haver tingut una filla recentment. Tot ha quedat explicat al consultar la Wikipedia i descobrir que en Patrik i l’Erica són dos personatges recurrents de les novel•les d’aquesta autora i és per aquest motiu, suposo jo, que no ha dedicat més temps del compte a desenvolupar-los.

Una altra cosa a destacar. No està malament el doble joc temporal que fa, portant sempre dues històries paral•leles però distanciades dues generacions en el temps. La que dóna inici a cada capítol és molt breu i és la que passa en el passat. La principal és la que acaba d’omplir cada capítol. Com deia abans, et preguntes durant tot el llibre quina relació tenen les dues històries. Aquí l’autora crec que ha patinat una mica i ha volgut introduir aquest element que desvia l’atenció de la història principal i obre un altre front enigmàtic, però que acaba sent una justificació del perquè de la història que a mi no m’ha acabat de convèncer (agafat amb pinces es diu?).

En resum. No crec que sigui un mal llibre, però tampoc el tornaria a llegir. És un bon entreteniment que si pots llegir-lo ràpid segur que passa més bé que jo que l’he dilatat 2 mesos en el temps. Tot i així, el fet de que acabar el llibre et deixi bastant indiferent o amb la sensació de gana vol dir que tot plegat no m’ha acabat d’omplir.