opinió |
Cinquè treball discogràfic de banda nord americana originaria de Tucson, Arizona i liderada per Joey Burns i John Convertino. El grup es caracteritza des de sempre per incorporar una gran varietat d'estils musicals entre els que destaquen el folk del sud-est d'EEUU i del nord de Mèxic combinat amb el rock independent, i sobretot per un so exquisit a les gravacions d'estudi. Tanmateix la seva musica ha anat evolucionant sobre aquesta base però afegint-hi influències del jazz, el mariachi mexicà i la cançó d'autor francesa, tota una mescla que s'ha pogut anar gestant des de la incorporació de violins, trompes i trompetes al seu àlbum de l'any 2000 Hot Rail.
Al llarg de la seva historia han pogut disfrutar de col•laboracions d'artistes com la cantant francesa Françoiz Breut, Morrissey, Jarvis Cocker o Thurston Moore de Sonic Youth.
Garden Ruin és l'explosió total d'una banda que va començar com una qualsevol banda de musica americana i que ha esdevingut una banda americana d'una especial sensibilitat i un toc personal amb un cantant convençut i convincent, al voltant de la veu del qual es construeixen els arranjaments senzills però d'un bon gust impressionant.
En gran part al disc hi predomina aquest to recollit i discret, aconseguin aixi fer d'ell un album que no ataqui el qui l'escolta sino que pretent entrar a la seva sensibilitat amb una seducció lenta i pausada. Els temes creixen sense voler amb escasos i molt ben posats petits esclats rockers que no fan més que recordar que Calexico no és una de les grans bandes de rock perquè a ells no volen. També té pinzellades de tot el cami fet fins ara recordant les influències de mèxic en una cançó on hi apareix la veu poderosa de l'excantant d'Amparanoia, l'espanyola Amparo Sanchez (que ha tret un disc en solitari aquest any que ja en parlarem més endavant), i una altre totalment en francès on ens recorda una altre part de les seves arrels.
En aquest album evidencia la tornada a la escència americana, deixant una mica al marge les altres influències (aixo no vol dir completament) cosa que es veu palesa en la menor intervencio dels vents i el guany en el protagonisme de les veus i les guitarres. També és amb diferència el seu albúm més polític; criticant la tragedia de la guerra i el patriotisme cec d'alguns sectors del seu pais.
Desprès de discos prodigiosos com The Black Light i Feast Of Wire on van donar de si tot el que es podia arriben amb Garden Ruin al punt més dolç de la seva carrera amb un estat de forma impressionant i envejable. |
cançons del CD/DVD |
vídeo |
No hi ha la llista de cançons entrades per a aquest àlbum. |
No hi ha cap vídeo entrat d'aquest àlbum. |
|
No hi ha enllaços per a aquesta aportació de música. |
afegir un comentari |
|
els vostres comentaris (3 ) |
Autor/a del comentari: Miki - Data: 10/03/2010
Carreid to Dust no l'he escoltat, però amb el que dius no deixaré de fer-ho. Thanks! |
Autor/a del comentari: Ury - Data: 10/03/2010
Miki, he recomenat aquest perquè trobo que és el més complert en lineas generals, però sobretot a nivell de producció músical, recomano escoltar-lo o amb uns bons auriculars o amb un equip amb l'estereo ben muntant i es deixa notar moltissim el moviment i posició d'introments i l'ambientació que ens preten transmetre. Crec que un dels treballs en l'aspecte tècnic que s'ha de tenir en compte. Per altre banda In the Reins també em va fer descobrir el gup i crec que és un dels millors però jo em quedo amb l'últim Carried To Dust 2008. |
Autor/a del comentari: Miki - Data: 10/03/2010
Ostres, jo els vaig descobrir a In The Reins, amb Iron & Wine, i he comprat alguns discos a emusic des d'aleshores. Són molt bons, però em quedo amb In The Reins. |