Confessions:
>> El llibre m'ha agradat i m'hauria agradat més si no m'hagués fet més expectatives durant el mes que l'he tingut a l'estanteria de casa.
>> L'he llegit en qüestió d'una setmana (348 pàgines) i no se si és que portava l'inèrcia de Un mundo sin fin, però l'he devorat i trobava qualsevol moment lliure del dia (amb 10 minuts en tenia prou) per llegir-ne un trosset.
L'argument:
Copio textual de la contraportada del llibre, ja que diu lo just i penso que el resumeix molt bé: Charlie Asher és el propietari d'un edifici a San Francisco, té una botiga d'objectes de segona mà i està casat amb una dona guapa i intel·ligent que l'estima per ser tan normal. Si, a en Carhlie li van bé les coses... fins el dia que neix la seva filla, Sophie. Just quan es disposa a marxar a casa, veu al costat del llit de la seva dona, un estrany que assegura que ningú hauria de poder-lo veure. Però Charlie el veu i, d'aquí en endavant, comencen a passar coses molt rares: la gent cau morta al seu voltant, corbs gegants s'esperen al voltant del seu edifici i per allà on va i sent xiuxiuejos d'una presència sinistra. Si, a en Charlie l'han reclutat per a un treball desagradable però necessari: la Mort. És un treball brut. Però algú ha de fer-lo.
L'argument és simple i d'entrada curiós. M'agrada la manera com està escrit el llibre, ja que té un bon ritme de lectura però l'argument es va desplegant a poc a poc i sempre tens incògnites o no saps ben bé què acaba de passar, amb la qual cosa fins al final no es desvetlla tot plegat. Ja se que molts llibres són així, però en aquest penso que està molt ben portat. I una última cosa: penso que l'escriptor ha sabut desenvolupar una història prou imaginativa per ser propera a tothom amb un tema com la mort i barrejar-hi elements de ficció prou estranys però a l'hora prou ben combinats perquè puguin agradar a un públic força gran..
Els personatges:
El personatges principal i indiscutible del llibre és en Charlie. S'autodefineix com a macho beta (ja llegireu la seva teoria). Jo el definiria com una persona que no perd mai el cinisme, ni en les situacions més difícils. Realment, els seus diàlegs estan ben trobats i fan riure. Crec que l'autor ha sabut girar algunes de les situacions dramàtiques en les que es troba Charlie per convertir-les en divertides. Això si, té un humor tirant a cínic i/o àcid. La resta de personatges són més aviat secundaris, però també són tots uns personatges (en el sentit més ampli de la paraula) per si sols. La Lily és una jove d'estil gòtic que comparteix el secret de Charlie i que s'està a la botiga de Charlie per torns, els quals combina amb en Ray, un ex-polícia obsessionat amb les asiàtiques catxondes a través d'internet i que creu que tothom és un assassí en sèrie. També tenim a Sophie, la filla de Charlie, que creix amb l'ajuda de les veïnes (una russa i l'altra asiàtica crec) i de la germana lesbiana de Charlie i la seva parella. En el fons, Charlie té poc temps d'educar la nena, ja que ha de combinar la seva feina amb la de Mercader de la mort (segons s'ha autobatejat ell mateix). O sigui que la nena creix com creix (de fet com molts nens d'avui en dia, que no tenen cap límit clar). Apareixen altres personatges al llibre, com les Morrigan, una espècie d'ésser de l'inframon, que s'alimenten de les ànimes de la gent que mor. També ens trobem l'Ejercito Ardilla, uns ésser a l'estil Frankenstein que mesuren 35 cm d'alçada. La combinació entre éssers d'aquest món i de l'altre és el que dóna al llibre un toc especial. També, com passa amb l'argument, la resta de personatges que no són en Charlie, els anem coneixent a comptagotes, però sempre en la justa mesura. Per tant, penso que la definició correcte és que és un llibre molt ben dosificat.
L'opinió:
Res, si heu llegit fins aquí, i sembla que no és cap secret, el llibre m'ha agradat. L'he trobat original, molt ben escrit, amb un toc satírico/irònic que m'ha agradat i amb un tractament d'un tema tan delicat com la mort absolutament natural. Un argument original amb uns personatges estripats, fan del llibre una bona recomanació per a tots els públics. Tot i així, m'agradaria desmentir la frase de la portada que diu si hay un escritor más divertido, que dé un paso al frente (Playboy). Penso que el llibre ja és divertit, però no et tronxes de riure. El que si, és que et queden ganes de llegir El ángel más tonto del mundo del mateix autor. Ja us ho aniré comentant! |