Fernando Tejero, Lucía Jiménez, Luis Callejo, Juanma Cifuentes, Cristina Alcázar, Clara Lago, Alberto Jo Lee
Un grup d'homes i dones es troben regularment per portar a terme una teràpia una mica peculiar. Resulta que tots ells tenen tendències suïcides (per diferents raons) i tracten de curar-se a través d'aquestes sessions. El que no s'esperen és que la introducció d'un llibre d'Stevenson els porti a posar en pràctica un club de suïcides. Setmanalment es reuniran i decidiran en cada sessió qui morirà i qui el matarà. A la pròxima reunió del club la sentència s'ha d'haver fet efectiva. Si matar-se a un mateix és difícil potser d'aquesta manera serà més senzill... O no?
La pel·lícula no deixa de ser una comèdia espanyola com les que estem acostumats a veure els darrers anys (Al otro lado de la cama, Dias de futbol, El penalti mas largo del mundo...) amb un toc de cine negre. Tot d'actors que també podem veure en sèries de televisió (Hospital central, Aquí no hay quien viva...) són els actors i actrius principals del film.
I potser aquest és un dels problemes de la pel·lícula: a mi se'm barregen les estacions i certa gent com el Fernando Tejero se'm confon entre els molts papers que el pots veure fent alhora. Si tu et mires cine americà (per exemple) pots tenir la sort de veure el teu actor preferit un parell de cops l'any. En el cas espanyol (i també passa en major manera en l'àmbit català) et pots trobar un actor en una pel·lícula, que està protagonitzant una sèrie a la cadena de la competència, que està anunciant un anunci de cotxes i que el pots veure al teatre a Barcelona. Aquest fet em ratlla i més pel tema de que sembla impossible que trobin nous talents i cares noves (el mateix passa amb el doblatge).
Dit això, penso que la pel·lícula té la seva gràcia en molts moments (té forces sortides bones) i el tema principal i el fil argumental estan ben trobats. O sigui, que passar una bona estona penso que si que la podeu passar si us la mireu sabent què aneu a veure. La caracterització dels personatges està molt bé, igual que la interpretació. Fernando Tejero segueix encasellat en el paper que sap fer (tampoc us el sabria definir) però sempre que el veig té el mateix to i els mateixos tics. Es cau en els estereotips típics però penso que com que està fet amb gràcia se'ls hi perdona.
Pel·lícula recomanable per passar una bona estona. De fet, la vaig veure a la nit i no em vaig adormir (cosa estranya últimament en la meva persona...).
No hi ha enllaços per a aquesta pel·lícula o sèrie.
)
afegir comentari
)
| : 13/12/2024 | Facebook | Instagram 
