The City & The City

L'inspector Tyador Borlú ha d'investigar un assassinat a la decadent ciutat de Beszel, que existeix al mateix espai físic que la ciutat Ul Qoma.

En un panorama paradoxal en el què el gènere fantàstic es caracteritza per una brutal falta d’imaginació i pel reciclatge continu de velles (i sovint no tan bones) idees, China Miéville brilla com una explosió nuclear a la mitja nit. És un d’aquells paios amb una imaginació infinita i el nivell d’escriptura necessari per a bastir-la. Estic lluny d’haver llegit tota la seva obra, però crec que és un escriptor en evolució constant. Novedós, original, no es copia a si mateix, experimenta a nivell formal i argumental, és dens sense deixar de ser emocionant, demana un esforç de comprensió que sempre retorna amb escreix i mai deixa de millorar. Per a mi és L’ESCRIPTOR DE FANTÀSTIC, amb majúscules. Tots els altres li van al darrera. El meu consell? Pareu de llegir aquesta ressenya, sortiu a la llibreria més propera, compreu qualsevol novel·la seva i oblideu-vos del món durant una temporada.

Encara esteu aqui? No m’heu fet cas? Ok, seguim doncs. The City & The City pot tenir algunes mancances a nivell d’argument i un desenllaç que no està a l’alçada de la progressió de la resta del llibre, però tanmateix és un llibre extremadament original i que captiva desde la primera fins a la darrera pàgina. Jo crec que no és l’obra mestra que si va ser Kraken, però si volteu una mica pel bosc de ressenyes que creix a la internetosfera comprovareu que molts crítics opinen exactament el contrari. Vosaltres mateixos. És una gran novel·la i els premis que ha recollit són molt merescuts. Mereix entrar a formar part del canon de la literatura fantàstica, però confeso que fa de mal classificar sota un gènere concret. Ciència ficció? No exactament… Fantasia? No ben bé… Novel·la negra? Mmmm… potser… Psicologia-ficció? Crec que no existeix, però seria l’etiqueta més exacta.

La original·litat del llibre demana llegir-lo coneixent pocs detalls sobre ell. Només us diré que la història transcorre a Ul Qoma i a Beszél, dos ciutats veïnes (de dos països diferents) que comparteixen una única ubicació geogràfica. Què com es menja això? Doncs de això es tracta. A partir de la descoberta d’un cadàver abandonat l’Inspector Tyador Borlú començarà una investigació que el portarà a explorar el submón d’aquestes dues ciutats i de la seva relació amb la resta del món, que a part de la pecul·liaritat representada per Ul Qoma i Beszél és exactament igual que el nostre.

China Miéville a tret partit dels recursos de la novel·la negra per escriure una novel·la sòbria i elegant amarada de sentit de la meravella, dominant la imaginació del lector i obligant-la a fer unes piruetes que en mans d’un altre autor menys capaç acabarien en patacada. Miéville, en canvi, torna a demostrar què és un novel·lista mestre i segueix expandint i desdibuixant els límits de la fantasia. I com les millors novel·les, aquesta és rica en subtextes. En aquest cas, el llibre fa reflexionar sobre la natura dels prejudicis i la convivència amb l‘“altre”, i sobre la capacitat de l’ésser humà per a dictar la seva pròpia realitat o sotmetre’s a les normes socials.

No se qui publica a China Miéville a Espanya. La última novel·la seva que he trobat traduïda és El Consejo de Hierro, per La Factoría de Ideas, i sembla que està descatalogada. Això deixà els seus tres (aviat quatre) darrers llibres pendents de traducció (i difícils de traduir serien, la veritat). Què com està el gènere fantàstic a Espanya? Fatal, ningú tradueix al millor novel·lista que té.

Un llibre extraordinari.