Last Argument of Kings (El Último Argumento de los Reyes, Alianza Editorial)

Extret de la pàgina web d'Alianza Editorial.

El rei dels homes del Nord es manté al poder i només un guerrer pot aturar-lo: el seu vell amic i enemic més antic. Ha arribat l'hora que el Sanguinari torni a casa. Glokta lliura una lluita secreta en què ningú no està segur i no es pot confiar en ningú. Com que els seus dies de guerrer ja queden lluny, utilitza les armes que li resten: xantatge i tortura. Jezal dan Luthar ha decidit que la glòria és massa dolorosa i prefereix una vida senzilla amb la dona que estima. Però l'amor també pot fer mal, i la glòria té el costum desagradable d'aferrar-se a un home quan menys la desitja. El rei de la Unió ha mort, els pagesos es rebel·len i els nobles es disputen la corona. Només el primer dels Mags té un pla per salvar el món, però aquesta vegada hi ha riscos. I no n'hi ha cap de més terrible que trencar la Primera Llei. El volum tanca la trilogia d'una veu destacada de la fantasia moderna.

La moda/maledicció de les trilogies afecta en major o menor mesura a tots els gèneres literaris, però en el cas de la literatura especulativa (incloent fantasia i ciència ficció) i, em diuen, la de suspens. Això quan no parlem de sèries de 10 o més volums o fins i tot de sèries obertes. Per a mi, una de les conseqüències més desafortunades d’aquesta tendència (què també en té de positives, no fotem) té a veure amb la generació d’expectatives. I és que com a lector he acabat entenent que una de les coses més difícils d’explicar una història ha de ser, precisament, tancar-la amb estil i de forma satisfactòria, donant resposta a les principals qüestions plantejades durant la narració, lligant les diferents trames i proporcionant una bona porta de sortida per a cada personatge important. Quantes vegades heu llegit una molt bona història per tancar el llibre pensant “llàstima de final…”? Jo moltíssimes. Us diré que per a mi és la norma. Això passa en les novel·les individuals, a les pel·lícules i, sobretot, a les sèries (escrites o novel·lades). I perquè dic això en relació a The Last Argument of Kings? Doncs pareu atenció, perquè aquest és un dels millors exemples que he trobat sobre com acabar bé una trilogia! Qualsevol recança o problema que hagi trobat en els anteriors llibres queda automàticament anul·lat davant l’espectacularitat i la eficàcia d’aquest magnífic desenllaç, que trena el que fins ara eren trames pràcticament independents multiplicant per deu, cent o mil milions l’impacte del llibre.

Aquesta trilogia depén fortament de l’interès dels seus personatges, que són els autèntics motors de la història. En aquest sentit, pensant en el punt de partida dels protagonistes, la majoria d’ells han crescut notablement. Em refermo amb la meva opinió de que l’Inquisidor Glokta és un personatge de primera categoria, no tinc més que elogis per ell. Molt, molt bó. Logen Ninefingers és una molt bona variació al personatge del bàrbar brutal, i és difícil no estimar-lo. Bayaz, primer dels mags, és… és… l’arrogància feta personatge! Mare de Déu, quina ràbia de tiu. I aleshores tenim en Jezal dan Luthar, un personatge que molts consideren febles i què, tan mateix, em sembla extremadament humà i té un creixement personal extraordinari al llarg dels tres llibres. El llibre està ple d’altres personatges que potser no són tan importants però que també, fins i tot en els més secundaris, estan ben dibuixats i cobren vida entre la prosa de Joe Abercrombie, que resulta ser un demiürg de categoria.

El final de la Trilogia de la Primera Llei és el millor llibre de la trilogia i una de les millors novel·les de fantasia que he llegit, per bé que dubto si puc parlar de “novel·la” o és millor parlar de “terç de la novel·la gegant que és la trilogia”. En qualsevol cas, a poc que us interesi el gènere fantàstic us garanteixo que aquesta sèrie de llibres val molt la pena.