Dust

A una nau espacial avariada que porta generacions orbitant un sol a punt de convertir-se en supernova, una serventa allibera a una Princesa d'una Casa rival que ha estat feta presonera de guerra, i això serà el primer pas d'un canvi que pot acabar amb l'Antic Ordre.

Ariane, Princesa de la Casa de Rule, era coneguda per la seva crueltat i la seva fredor, però tallar les ales d'un cavaller que s'ha rendit al camp de batalla també ha demostrat la seva falta de sentit de l'honor. Presonera, la cavaller Perceval espera que l'Ariane acabi amb ella i li robi la identitat i els records. Amb tota seguretat, la seva mort provocarà una guerra entre les seves Cases... què és exactament el que l'Ariane desitja. Però inesperadament, quan reconeix Rien, la jove serventa responsable d'atendre-la, Perceval troba una manera d'impedir el pla de l'Ariane.

Rien és una nena perduda: la germana de Perceval. Aviat totes dues escaparan, amb l'esperança d'evitar la imminent guerra i salvar les dues Cases. El seu, però, és un perillós viatge a través de la fràgil estructura d'una nau moribunda i algú està pendent d'elles. Al nucli del seu món artificial espera Jacob Dust, l'estela d'un àngel, un dels aspectes de Déu que van sobreviure l'accident que va patir el Món segles enrere, i en Jacob té plans molt concrets per a la Rien i Perceval.

Vet aquí un llibre que no recomanaria a ningú que no estigués realment interessat en la ciència-ficció però que estic segur que agradaria molt a qualsevol lector mínimament atret pel gènere. Amb el seu estil dens, oblic i ple d'alegories, l'Elizabeth Bear ha construït una història que barreja de manera estranyament efectiva subgèneres tan dispars com el ciberpunk post-singularitat, la novel·la de cavalleries i l'space-opera.

Rien knew the prisoner was of noble blood by her chains. They writhed at her wrists, quicksilver loops of nanotech. An ancient colony, costlier than rubies and more rare, but forestalling any untoward transformations.

La història té una corva d'aprenentatge considerable que obliga a fer un esforç imaginatiu inicial que permeti reconstruïr el trencacoscles del món que descriu, de la seva història, i dels seus personatges. Un cop s'han comprés les seves característiques bàsiques, però, aquest estil narratiu tan densament empaquetat permet una economia narrativa que fa que el ritme de la història sigui àgil i dona lloc a escenes dignes de la millor ciència-ficció. Igual que succeeïx amb New Amsterdam, l'altra novel·la de l'autora que he llegit, l'Elizabeth Bear aconsegueix crear atmosferes i és capaç d'imbuïr de realisme la seva història admirablement. Els seus personatges, de vegades, tenen reaccions difícils d'entendre per la seva ambigüitat però, lluny de ser una insuficència de la capacitat descriptiva de l'autora, és per un bon reflexe de la natura humana.

Rien tried to look only at the princess’s hands, at the pale celadon flush coloring her skin. Had she consumed the old Commodore’s blood already? Were his memories prickling through hers, influencing whatever it was that she saw through those modified eyes? Rien knew the House of Rule did not see or think as the Mean did. Their sight, their brains, their hearing was as altered as their blood.

L'enfoc de la història és més original que la trama pròpiament dita, sobretot si fas un esforç d'abstracció, però la trama és molt emocionant i planteja una carrera contra el temps trepidant. Els diferents components de la història estan ben integrats i tot i que hi ha una enorme catipén a Deus Ex Machina en el fons aquest és, precisament, un dels temes que explora la novel·la.

Dust could see through the rain if he chose to, stretch out his senses to the skin of the world. He could attenuate himself, reach broad, grow into mist and brush as if with invisible fingertips the transparent skin of the world, reach out beyond it, into the cold empty darkness beyond, where the light of the stars and the temporary suns burned. He could stroke the vast cratered hide, its twisted sun-shades and solar panels, the old wounds and injuries that there simply were not resources to repair. He could reach out into many the holdes and anchores and domaines, into the chambers and vaults of the world.

Aquesta no és una lectura especialment fàcil i és només per paladars acostumats als sabors sovint exòtics de la ciència-ficció més agosarada, però és una molt bona novel·la amb molt bones idees d'una escriptora realment interesant i molt, molt prolífica. Li poso 3 de les 5 estrelles que permet Anobii, però em quedo amb la sensació de no puntuar-la tant com es mereix.