Chill

De vegades el pitjor pecat és la supervivència.

La nau generacional Escala de Jacob ha sobreviscut per poc l'efecte d'una sèrie de catàstrofes externes i internes. Ara, a cavall de l'ona de xoc de l'explosió d'una supernova es precipita a un destí incert mentres la destrossada nau, l'únic món que han conegut els seus tripulants, s'ha convertit en una zona de guerra. Perceval, la nova capitana, lluita per superar els traumas del seu passat recent mentres que la rebel·lió s'extén per la nau amenaçant el seu futur.

Chill comença al punt exacte a on acabava Dust. En certa manera, aquest llibre és a la seva primera part el que Aliens: El Regreso va ser a Aliens: El Octavo Pasajero. Amb això vull dir que és més assequible, té un component d’acció bastant més espectacular i, de fet, alguna escena que pot fer pensar en la segona peli d’Aliens. També vull dir que la novel·la funciona igual de bé que la primera i potser millor.

En renunciar a l’hermetisme que va utilitzar a Dust, l’Elizabeth Bear proporciona resposta a moltes de les incògnites que havia plantejat fins aleshores, aclarint gran part del passat del món i de les raons que van fer que l’enviessin al espai. En fer-ho, en comptes de tancar portes el que fa és obrir finestres, expandint l’abast imaginatiu del llibre i alimentant la curiositat per un tercer i darrer volum previst per al 2011. Tot i que es manté el pecat de donar més importància a la forma que al contingut, aqui no sembla un defecte tan greu com era a Dust.

Aquesta vegada la religió (dels actuals inquilins del món i dels Constructors que van començar-ho tot) juga un paper més explícit i contribueix a fer-ho tot més interesant. En conjunt, des del punt de vista del seu interès dintre del gènere de la ciència ficció, Chill està ple d’idees magnífiques i molt ben portades a la pràctica. Els simbionts, els ressusscitats… tot plegat és molt suggerent i és l’origen de bona part del plaer que aporta aquesta lectura.

Els personatges protagonistes són alguns dels secundaris més interesants de la primera part i estan ben descrits i “interpretats”. El que menys m’ha agradat, però, ha estat la manera de resoldre-ho tot plegat. Tot i que el final s’aconsegueix a travès d’un clímax que és satisfactori a nivell emocional, a nivell intel·lectual sembla sortir del no res i no m’ha acabat de convéncer.

Tant Chill com Dust són novel·les interesants però amb molts altibaixos. Chill és totalment desaconsellable si no s’ha llegit la primera part, però al mateix temps, si la primera part s’ha llegit i ha agradat, és una molt bona continuació que prepara molt bé el terreny per al volum final, que espero amb certa impaciència.