L'illa del tresor

Ja s'ha obert el període per proposar el llibre que llegirem en el Club de Lectura aquest darrer trimestre. Podeu votar fent clic aquí. Recordeu que podeu proposar tants llibres com vulgueu. Teniu temps fins el dijous 14 d'octubre. Endavant amb les propostes!

Per cert. Acabo de veure el detall de l'accés al club de lectura amb la foto de l'illa "del tresor". Si algú encara no l'ha vist, a la 1 i mitja de la pàgina principal. M'ha agradat molt i només ho volia fer constar. Gran detall, Xevi!.

Hola! disculpeu el retard!. Avui és Sant Miquel i no puc trucar per felicitar al Miquel sense fer els meus deures abans amb el club, així que aquí estic. Podria donar moltes excuses però són de feina, molt aburrides, així que aniré directament a comentar el llibre. En el meu cas ja coneixia l'argument perquè havia vist alguna pel·lícula en la meva infantesa i adolescència i la història la recordava molt bé. Tot i així me l'he llegit i, sí, absolutament d'acord en que està escrita per a adolescents. El narrador és un adolescent, que té un munt d'aventures i que es troba sempre en el lloc adequat en el moment just. A veure, qui, éssent adolescent, no voldria tenir la mateixa sort de poder viure i tenir una contribució tant important en el desenvolupament dels fets?. I quan ets jove i llegeixes vols que passin coses, no importa el passat dels personatges si aquest no té influència directa en el que passa o ha de passar. Per cert, em sembla sorprenent que ningú hagi parlat de la cançó. El que més recordava era a Billy Bones cantant aquesta cançó, i de fet identifico el llibre amb la cançó. Per tant, aprofito per recordar-la. Diu així: "Fifteen men on the dead man's chest-- ...Yo-ho-ho, and a bottle of rum! Drink and the devil had done for the rest-- ...Yo-ho-ho, and a bottle of rum!" Evidentment, jo coneixia la seva traducció, no la versió original. He buscat informació. Sembla ser que Robert L Stevenson va llegir les paraules "Dead man chest" referint-se a una illa en un llibre de Charles Kingsley que li van inspirar la cançó, i la cançó va ser la llavor del llibre. Per tant, se la va inventar completament. També estic d'acord amb vosaltres en que el personatge de Long John Silver és el més treballat psicològicament. He de dir, però, que jo recordava més al Billy Bones, suposo que senzillament perquè fa molta por. Està clar que aquest començament de la història, amb el Billy i la cançoneta, em va impactar, i després de llegir el llibre, el trobo molt encertat. Ja tinc ganes de llegir-me el següent. Pensaré en quins proposo. Una abraçada a tots, i de nou, disculpeu el meu retard,

Referent al tema del nou llibre del club de lectura, em consta que el debat començarà aquest divendres 1 d'octubre i mirarem d'escollir l'últim llibre que llegirem aquest any. Aneu pensant les propostes!

100% d'acord amb el que dius. Només comentar el tema traduccions. A mi em sona que fins hi tot hi ha hagut traduccions de traduccions, cosa que trobo d'una falta d'ètica i professionalitat bastant bèstia.

Hola a tots i a totes! Jo des del juliol que tinc els "deures" fets (vaig pensar que l'"Illa del tresor" seria un bon llibre per les vacances, piscineta...), però ja veieu, em costa trobar el moment per posar-me a escriure. Ara, davant l'amenaça d'en Xevi de fotre'm fora del club per no escriure (ell és així de fi, i la confiança fa fàstic), i evidentment pel respecte que em mereixeu la resta d'integrants, encara que sigui tard, espero que em disculpeu i que tragueu la pols als vostres comentaris per encabir-hi el meu. També val a dir que ja fa temps que m'he llegit els vostres, i que moltes coses ja estan dites, però intentaré sintetizar de forma breu les meves impressions. 1- Espectatives bastant complertes. Va ser un llibre que em va passar molt bé a la vora de la piscina, capitolets curts, fàcil de llegir... 2- Tot i que coincideixo amb la majoria de vosaltres que al ser un llibre de tant i tant renom semblava que hagués de ser "una altra cosa", un cop vist el context amb què es va escriure, l'època etc. penso que en aquell moment debia complir en escreix la finalitat amb què l'autor el va concebre, que era entretenir a un nen o un jove, si mal no recordo. Ara potser li trobem a faltar "chicha", o teníem unes espectatives que eren una altra cosa, però per la meva banda, malgrat imaginar-me que seria alguna cosa més, no em sap gens de greu haver-lo llegit i m'ha fet passar estones agradables. 3- Una cosa que em va cridar l'atenció va ser que comparant la meva lectura del llibre, una edició de butxaca del diari "El País" en castellà, amb una edició catalana, va ser que vaig trobar, o em va semblar, més ben traduïda i "sonava" tot més bé en castellà que no en català. Perquè? no ho sé. El llenguatge en castellà semblava com més de l'època, i a part, la traducció era més acurada. El mateix paràgraf en castellà era molt millor que en català, tot i que a vegades m'havia de remetre a la traducció catalana per entendre alguna paraula de l'argot o el llenguatge que utilitzaven. Una altra cosa que em va agradar de l'edició que jo tenia en castellà, va ser que hi havia bastantes notes a peu de pàgina que et documentaven sobre el llenguatge mariner, o bé sobre l'època, sobre alguns personatges famosos que sortien al llibre etc. Com que tampoc eren excessives i eren aclaridores, em va agradar que hi fossin i ho vaig trobar una bona ajuda. Això m'ha fet reflexionar sobre la importància de les traduccions, tema que podríem debatre com en cinema ho estaríem fent sobre el doblatge i les versions originals suposo. Com que jo d'això en sóc una ignorant, com en moltes altres coses, us animo a que si hi ha algú que "hi entengui" me'n faci cinc cèntims. Per exemple: un cop algú tradueix un llibre al català, obté els drets una sola editorial, o bé pot comprar-los una altra? O bé podem trobar diverses traduccions a la mateixa llengua amb traductors diferents? Suposo que la pregunta "és millor la versió original amb l'idioma de l'autor", sobra, oi? si poguessim llegir i entendre amb fluïdesa la llengua original del què llegim, guanyaríem molt en matissos i subtileses del llenguatge. Res, que espero ser més àgil en el pròxim fòrum del club. Salut a tots i a totes i fins aviat! Ah Xevi, no estaves pas esperant el meu comentari per obrir el torn de propostes pel pròxim llibre?????No crec que fos això, però per si de cas ja no tens excusa....que ja estem a finals de setembre!!!jajaja!!!!

Crec que entenc el què s'està dient de que la novel·la és pionera en el seu gènere i que per això és un clàssic. No se si jo peco d'una visió massa simplista de les coses o no soc capaç de contextualitzar les coses en el seu temps. El cas és que tendeixo a mirar-ho tot a través d'una òptica d'avui en dia. Això fa que a vegades no sàpiga apreciar el valor real que té, per exemple, aquesta novel·la. No se si m'explico...

Hola a tots, Aquest cap de setmana he acabat de llegir-me el llibre. De fet, me l'he llegit en dos caps de setmana diferents i el que he fet ha estat anar mirant de manera paral.lela la pelicula del 1990 (amb el heston com silver). La mecànica ha estat anar llegint el llibre primer i, quan ja tenia un gruix veure la peli. Bé, he de dir que m'ha agradat molt més la pelicula que el llibre. Estic molt d'acord amb el que ha dit un clubaire que el llibre és peliculable... no sabia que se n'havien fet més de 50 versions, però no m'estranya. El segon punt és que considero que aquest llibre (i la pelicula) han estat un bon entreteniment, i prou. M'ha agradat llegir-lo i no se m'ha fet pesat, cosa que d'entrada ja és per mi un bon senyal. La història i els personatges estant molt allunyats del moment actual, i tot i que estan poc aprofundits, et mantenen atents a la història que expliquen. El tercer punt que m’ha sorprès ha estat que la novel.la remarca molt en bastants moments valors com dir la veritat, mantenir la paraula, ... el que m’ha recordat una mica als llibres de cavalleria. Com a últim comentari, destacaria que el personatge que més m’ha agradat ha estat el d’en Silver (tant al llibre com a la pelicula). En canvi, en Jim Hawkins se m’ha fet pedant. En conclusió ha esta una bona lectura i la recomanaria.

Després de llegir L'illa del tresor, poc més a dir del que ja he anat dient. Ha estat una lectura agradable i m'ha sorprès com la història encara enganxa. Crec que ha envellit molt bé, però ha envellit. Amb això vull dir que, segurament, si s'hagués escrit avui dia, seria una novel·leta més. El llenguatge, l'estil i la profunditat dels personatges són, entre altres coses, algunes de les "pegues" que es podrien discutir. Però és clar, la vàlua de L'illa del tresor és que va ser la pionera i una de les més estimables històries entre els adolescents de moltes generacions. I, és clar, això pesa... El cànon literari l'han de crear algunes novel·les, no? En resum, una molt bona experiència això de retrobar-se amb els clàssics. Per això, com comentava, seria interessant repetir-ho amb algun altre, no cal que sigui un clàssic juvenil. Per cert, Miki: Moby Dick està catalogada com a novel·la juvenil. Evidentment, una cosa és l'etiqueta que porti i l'altra és que la història que explica no es consideri per a joves. Suposo que és qüestió de la percepció de cadascú. No trobes que seria una bona excusa per proposar-lo per al proper llibre del club de lectura de Xelu? L'illa del tresor ha estat una lectura ideal! Felicitats per a qui la va proposar!

Hosti, crec que Moby Dick de juvenil en té ben poc.

De clàssics he llegit també uns quants, però em referia a aquesta mena de clàssics juvenils. Un Moby Dick, un Robinson Crusoe o rellegir algun del Verne seria un altre exercici interessant. Per cert, que ja em queda menys per arribar al tresor!

Ei, hola a tothom! Jo ja fa dies que vaig acabar el llibre, però no trobava el moment per posar-me davant la pantalla. He llegit tot el que heu anat dient i en moltes de les coses hi estic completament d'acord. Potser l'opinió que més s'assembla a la meva és la del Xevi. A veure, a mi és un llibre que m'ha agardat per llegir a l'estiu, mentre estàs a la piscina, platja...que pots deixar en qualsevol moment i es fàcil tornar a agafar el fil. La hsitòria en si crec que és força simple i, tot i que hi ha trossos que enganxa, en certa manera s'intueix com acabarà tot. Pel que fa el vocabulari trobo que hi ha conceptes que si no domines els termes marítims (jo no en tinc ni idea), has d'anar buscant, rumiant i imaginant com poden ser. Per altra banda però, crec que està mancat de descripcions de llocs, personatges... No sé, m'ha agradat perquè la lectura és simple i ràpida, però a la vegada hi he trobat a faltar una mica de palla, com també li ha passat el Xevi. Pel que fa a la pregunta del Xevi, sobre si s'hagués escrit ara quin resò tindria...jo crec que potser no s'hauria arribat a editar. No sé, potser sóc molt exagerada, però la majoria de lectors actuals estem "acostumats" a altres tipus de llibres, amb més descrpcions, finals més sobtats...almenys això és el que em sembla. Bé, tot el que podia dir ja està dit. Considero que el llibre malgrat tot m'ha agradat i ha set distret, però potser me n'esperava alguna cosa més.

Ostres, jmab, jo no és que hagi llegit molts "clàssics", però alguns dels meus llibres preferits ho són. Si no ho has fet, no et perdis Dracula, o Frankenstein, o el Dr Jekyl i Mr Hyde. Són absolutament brutals. I no se si es pot considerar clàssic, però Les Amistats Perilloses, de Choderlos de Chaclos, és un dels millors llibres que he llegit en ma vida. Tu tens recomanacions concretes, en aquest sentit?

Ei! Que se n'ha fet de la resta de clubaires?

Evidentment, l'èxit d'una novel·la com L'illa del tresor s'ha de contextualitzar, com deia, en el segle XIX: romanticisme en alça i gust pels personatges que s'oposaven a l'ordre establert. I els pirates en són el clar exemple. Avui dia, els romàntics entesos com en el segle XIX, no existeixen i els herois literaris juvenils actuals (Harry Potter? Vampirs engominats?), tot i partir d'una ingenuïtat com la d'en Jim, la intenció és diferent i crec que no representen de cap manera els valors romàntics dels quals en fa gala -de manera subtil- el llibre de Louis Stevenson. Jo crec, com penso que ja comentàveu, que el Jim és un piltrafilla, però compleix la seva funció: és el fil conductor de tot plegat i alhora, és qui exposa de manera més clara l'amor-odi que sent cap a la vida dels pirates. O el que és el mateix, sortir de la seva vida rutinària i viure moltes aventures, trencar les lleis establertes i viure la vida com a ell li sembli millor. Sé que estic fent una anàlisi potser massa literària, però crec que L'illa del tresor, a part de ser un gran entreteniment, vol donar un punt extra de debat que cal contextualitzar en el moment de la seva publicació. No és un llibre romàntic, "oju!", però sí que l'aborda (i mai millor dit) i l'embolcalla en una gran obra que aguanta molt bé el pas del temps. Em queden les dues darreres parts del llibre i reafirmo la meva bona impressió. Com al Miki, m'han entrat ganes de devorar més clàssics? Quin serà el següent?

Estava pensant en el tema de la primera persona als Jocs de la Fam, i em sembla que allà no és tan greu perquè s'explica en primera persona, però en present, així que tot és possible.

Sobre la teva pregunta... crec que no vé al cas. Vull dir, que avui dia un conte de pirates com aquest no seria novedós, però aleshores sí que ho era, i em sembla que és un detall important. És evident, també, que un cop que una obra ha assolit un cert nivell de reconeixement, bé, doncs l'ha assolit, i no és tan fàcil desbancar-lo. També m'imagino que succeeix com amb els canals de la tele, que quan erem peques tot cristo havia vist l'"1, 2, 3" perquè, literalment, era l'únic que feien a la tele els divendres al vespre, i en canvi ara la competència és tan brutal que, snifff, van cancel·lar les cròniques de la Sarah Connor. És a dir, que hi ha tota una generació de lectors que es van llegir aquest llibre, a més a més durant l'adol·lescència. Això vol dir que forma part, de ple dret, de l'imaginari col·lectiu. La pregunta interesant és si el llibre segueix sent vigent com a novel·la juvenil, i jo crec que és més que vigent, la veritat.

Entenc pel què llegeixo dels vostres comentaris que jo sóc una víctima de la literatura actual. Ja no em valen les històries sense palla però m'he tornat refinat i necessito palla de qualitat. Veig que l'anàlisi d'en Vicenç Pagès en aquest sentit va en la línia de que es buscava una història pelada. De fet, si això és cert ho han aconseguit. Jo també crec que hauria gaudit més del llibre a l'institut, ho vull aclarir. En quan als personatges, jo no he acabat d'entrar gaire enlloc. A veure si m'explico. No crec ni que sigui capaç d'escriure dos adjectius de cada un d'ells. El protagonista és un absolut pelacanyes, i ara ja ho dic més alt després de llegir la nota d'en Vicenç Pagès que ens ha aportat en Miki. I és clar que s'ho fa venir bé per quedar bé sempre! Es passa la meitat del llibre dient que els ha salvat per això i per allò, que aquest esdeveniment ell hi va tenir un paper crucial... I ara analitzat amb fred, crec que és un pardillo de ca l'ample, que no ha sapigut gestionar bé el fet que li caigués un mapa del tresor a les mans. En John Silver, per altra banda, és lo més semblant a un polític actual que podem trobar: un fals i un absolut caragirat. Li costa menys canviar de camisa que veure's un got de ron (i ja és dir). Havent parlat d'ells dos, la meva pregunta és: hi ha més personatges? Importen per res? En Miki té raó en quan a que no dubtem en cap moment que els 3 protagonistes inicials arriben al final. Això mateix m'ha passat amb Els jocs de la fam i fa un pèl de ràbia (és lo que té les narracions en primera persona). I ja per acabar, deixo un pregunta a l'aire: creieu que aquest llibre si s'hagués escrit avui en dia se n'hauria parlat gaire? Passa com amb moltes coses, ha triomfat per ser escrit van va ser escrit, no?

Doncs a mi m'ha agradat bastant i no em criden tant l'atenció els defectes que assenyala en Xevi. Val a dir que jo també esperava un grau més gran de complexitat en el llibre, i crec que si l'hagués llegit durant l'institut n'hauria tret, si no més profit, més plaer. En aquest sentit, la novel·la és realment una novel·la juvenil. He llegit l'original anglès i he suat tinta, perquè cada 2 per 3 m'he trobat consultant argot marítim i construccions arcaïques, però al mateix temps això ha fet que la lectura fos especialment gratificant. Una de les gràcies de la novel·la, he trobat, es troba en el parlar dels pirates i, de fet, és en bona part en la manera de parlar dels diferents personatges a on es reflecteix la seva personalitat i el seu, diguem-ne, "barroerisme". Tot i que és cert, com assenya-la en Xevi, que el llibre no destaca per la profunditat dels seus retrats psicològics, s'ha de reconéixer que amb quatre pinzellades aconsegueix caracteritzar, en alguns casos, o caricaturitzar, en d'altres, amb molta precissió als diferents personatges. De fet, com passa sovint, si un personatge és perjudicat en aquest sentit és precisament en Jim Hawkins, el protagonista i narrador en primera persona de bona part de l'aventura. Vés a saber, no té perquè ser un defecte. Al capdavall, la funció de'n Jim Hawkins és la de receptacle de la nostra imaginació i en aquest sentit és gairebé un full en blanc (sabem que és valent, impulsiu. Poca cosa més). De la resta de personatges importants, però tots podríem fer-ne una descripció del seu caràcter i, de fet, tots ells evolucionen bastant al llarg de la novel·la. I després tenim, és clar, en Long John Silver, que per a mi és la joia de la corona de la novel·la, i l'autèntica troballa amb valor literari. Si hi ha un personatge amb matissos i amb més d'un nivell de profunditat és en Long John Silver, que tot i ser el "dolent de la pel·lícula" aconsegueix capturar totalment la simpatia del lector sense inspirar gota de confiança. A part dels diàlegs i en Long John Silver, el que més m'ha agradat és principi de la novel·la (fins a la mort del Capità Bill) i el tros final, quan en Jim fa conxorxa amb en Silver a esquenes dels altres pirates. Són els moments en que més m'ha enganxat la novel·la i en que més he entés la seva fama com a "primer best-seller" de la història. També he rigut molt, i m'ha agradat, el retrat dels pirates com uns borratxos sense remei que no poden evitar fracasar degut al seu alcoholisme. Un incís: per a mi, la cosa més estranya de la novel·la i el tret que la delata com a "cosa vella" és l'artifici literari del que es val per a justificar-se: en Jim Hawkins escriu la història a petició del Doctor i l'Squire. Desde la primera línea sabem que a cap dels tres personatges protagonistes "positius" els passarà res, destruïnt qualsevol possible suspens! Ho trobo rar. Estic molt content d'haver-lo llegit i m'ho he passat molt bé, però realment n'esperava una mica més. Entenc la seva fama i crec que Déu n'hi do com ha suportat el pas del temps. Amb quedo amb més ganes de pirates i aventures marítimes... Robinson Crusoe? Moby Dick? Ja veurem. Respecte a pelis, que en Xevi pregunta, jo en conec (sense haver-les vist) dos. En una l'Orson Welles fa de Long John Silver i en l'altre surt en Charlton Heston fent el mateix paper. També he vist l'adaptació de dibuixos animats de Disney ("Treasure Planet", una adaptació en versió ciencia ficció que vaig veure al cinema i que em va agradar molt) i una amb els "teleñecos". Segons la wikipedia, però, existeien més de (atenció) ¡¡¡50!!! adaptacions al cine i la televissió. Tela. P.S. Després d'escriure aquesta mena de ressenya he consultat que diu del llibre en Vicenç Pagès a De Robinson Crusoe a Peter Pan. Un canon de la literatura juvenil, el seu llibre sobre literatura juvenil. Hi ha alguns punts interesants i, sobretot, planteja qüestions per a aprofundir en el debat que realment aporten llum sobre alguns punts del llibre. Alguns exemples: Quan l'Stevenson la va escriure cercava la "Simplicitat Significativa" de l'argument, eliminant el màxim possible de "palla". El referent contemporani que em vé al cap és "The Road", el llibre de'n Cormac McCarthy. El que marca aquesta novel·la com a fita literària en la història de la literatura juvenil és el seu interés en allunyar-se de les novel·les didàctiques de l'època. En Jim Hawkins podria ser un exemple de narrador no fiable, explicant les coses de manera que la llum de la història sempre l'il·lumini favorablement. Per exemple: són creïbles les seves excuses per a canviar de bàndol? (incís: a mi em sembla que si). Hi ha molts punts d'ambigüitat moral implícita, que no explícita. Per exemple, en les opinions de'n Jim envers els pirates, que sovint els disculpen o en la seva relació amb en Long John Silver.

Tot i que vaig llegir-me L'illa del tresor en versió còmic (aquells clàssics Bruguera!!!), sempre he tingut ganes de llegir l'original. I he aprofitat l'oportunitat del Club de Lectura de Xelu per fer-ho! Porto una mica més de la meitat llegit i volia comentar alguna coseta, en resposta al que en Xevi deia més avall. Evidentment, la narració, el tempo, l'estil és antic. És del segle XIX, o sigui que és un fet que la literatura d'aquella època i la percepció de la lectura, així com l'ús de la temàtica "piratil" estiguin determinades pel context històric. Originalment, el llibre va sortir en forma de fulletó, fet que es nota. I en aquest sentit, no difereix gaire de l'estil de molts bestsellers actuals, els quals acaben els capítols de la manera més emocionant possible perquè continuem llegint o, com el cas de L'illa del tresor, comprem el següent capítol. El llenguatge, of course, és antic però no el trobo pompós com en altres obres clàssiques. El que sí que és cert és que en alguns moments es parla amb un vocabulari específic (aspectes de navegació, etc.) que potser fan tirar enrere. Però l'edició que tinc és il·lustrada i et dóna informació addicional sobre els vaixells, els costums dels pirates, etc que desfa qualsevol dubte al respecte. Cal també tenir en compte que és una novel·la per a joves i en aquest aspecte (i espero no ficar gaire la pota), no cal que els personatges estiguin desenvolupats per comprendre la història. No crec que busqui complicar la vida: hi ha bons i dolents, un tresor que cal trobar i l'important és saber el final d'una història que, com al Xevi, també m'ha enganxat en moments puntuals. Tinc ganes d'acabar-lo per això. I és que llegir aquest llibre m'està proporcionant una molt grata experiència com és la de retrobar-me amb un clàssic i, per què no dir-ho!- tenir l'oportunitat que no vaig tenir en el seu moment de llegir-lo en el seu format original i sentir-me jove una altra vegada!

Feia molts anys que no llegia un llibre clàssic. I el resultat ha estat un cúmul de sensacions classificables en diferents games de satisfacció. Per començar la història està bé, però vist des de la perspectiva d'ara, podem dir que no mata. Potser la literatura actual ens té acostumats a coses més rebuscades, més sorprenents, amb un suspens i un tempo més trepidant que després llegim coses més clàssiques i ens sembla que els hi falta sal. En aquest cas més concretament li he trobat a faltar palla (mai m'hauria pensat que podria dir això!). Estic més que acostumat a llegir autors pels quals la palla és un dels ingredients principals dels llibres (per exemple, l'Stephen King n'és el rei, valgui la redundància). En aquest la història i els personatges venen pelats, amb l'equipament de sèrie, i ben poc en sabem de la seva vida fora de la història que se'ns explica. Algú li pot semblar que això és bo, l'autor s'ha centrat en la història i prou. Jo he trobat a faltar que vestís als personatges i que m'ambientés més en l'època. He trobat que tot plegat estava molt pelat. Els personatges, com ja he comentat, els he trobat poc aprofundits (com ja he comentat) però és que a més he trobat que es comporten de forma poc racional. Per exemple: si et cau un mapa d'un tresor amagat a les mans, no deixis en mans d'altres l'organització de l'expedició de la recerca d'aquest i a més no deixis que et pengin el cartell d'últim mono d'aquesta. O no et posis les mans al cap quan has contractat a un munt de pirates per l'expedició i després et traeixen per l'espatlla (la meva pregunta en aquest cas és: què t'esperaves?). Ja se que no cal buscar moltes explicacions a tot plegat ja que si els personatges es comportessin tal com ho han de fer, la majoria de vegades no tindríem història. Tot i així, confesso que el tema m'ha posat nerviós algunes vegades. La tercera cosa que vull comentar és la forma en què està escrit el llibre. No se ben bé el què és però es nota que és un llibre antic, escrit d'abans (per dir-ho d'alguna forma). Relacionat amb això, crec que en el punt de la història on hi ha un canvi del punt de vista del narrador, no cal especificar-ho i escriure-ho amb pèls i senyals (com si el lector fos tonto). Crec que això és un deix de l'època. Avui estem acostumats a llegir llibres on cada capítol, per exemple, el narra un personatge diferent i normalment no se'ns avisa. No se, és un conjunt de coses que el fan antic. Després de llegir això potser pensareu que el llibre no m'ha agradat. Doncs no: el llibre si que m'ha agradat i puc dir que en moment puntuals fins hi tot m'ha enganxat. Tot i així, m'ha agradat, però no m'ha apassionat. I m'ha agradat contextualitzant-lo en l'època en que es va escriure i entenent al públic al qual anava destinat. Avui en dia un llibre d'aquest estil crec que no arribaria ni a publicar-se. No obstant això, crec que és un bon material de punt de partida per pel·lícules, sèries, dibuixos animats i fins hi tot per a possibles reescriptures. Ignoro si s'ha fet res de tot això. De moment ho deixo aquí per donar espai a la resta de la gent.

Ja estem a la segona quinzena d'agost i ha arribat el moment d'encetar el debat sobre L'illa del tresor. Ens donem 15 dies per això? Vinga doncs, que comenci el debat!

Aquest espai de moment resta tancat fins a l'inici del debat sobre el llibre, aproximadament a finals d'agost. Per els comentaris que surgeixin durant la lectura cal fer servir el diari de lectura, una mica més avall en aquesta mateixa pàgina. Qualsevol comentari publicat aquí abans de la data d'obertura oficial serà eliminat o traslladat a l'apartat diari de lectura (segons sigui el cas).