)
| xelu.net >> àgora 2.0 >> rutes (21 rutes disponibles - 2605 fotos en totes les rutes) >> A la Mola des del coll d'Estenalles | |||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| à gora 2.0: cuina | jocs | llibres | música | cinema i tv | teatre | materials | rutes | qui és qui? | |||||||||||||||||||||
|
|
|
|||||||||||||||||||
| explicació de la ruta | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| L’excursió s’inicia al Centre d’informació del Coll d’Estenalles (PK 14,8 de la carretera de Terrassa a Navarcles). Cal prendre el camà asfaltat que s’inicia al davant d'aquest equipament. Abans de començar l’itinerari, val la pena dedicar uns minuts a visitar el Centre. L’origen d’aquest edifici està relacionat amb la construcció de la carretera dins el Pla de vies de comunicacions de la Mancomunitat (1914-1923). Antigament, per allotjar els peons i les eines per a la construcció i el manteniment de les carreteres, es construïa la «caseta dels peons caminers», que en aquest cas es localitzà al coll d’Estenalles. La qualificació de parc natural i la situació central que ocupa aquest edifici van comportar un gir en la seva història, ja que des de l’any 1982 acull el Centre d’informació del parc que, a més de facilitar informació general als visitants, ofereix una exposició i un audiovisual permanents. Comencem l'itinerari seguint les fites amb etiquetes de color taronja i el camà ens sorprèn amb un fort pendent. Seguim recte deixant a l'esquerra el camà senyalitzat del Montcau. En aquest tram, el camà és suau i sinuós, amb una vista de contrastos espectaculars que ens compensa l’esforç inicial. A l'esquerra del camÃ, les clapes d'arbustos del sec i pedregós turó del Montcau contrasten, a la dreta, amb els boscos espessos de la fondalada humida del Cellerot i de la carena del Roure del Palau. A la tardor, la diversitat de comunitats vegetals s’evidencia amb la varietat cromà tica del paisatge i és fà cil distingir-hi les groguenques rouredes caducifòlies dels verds alzinars perennes. Admirats pel paisatge, arribem al final del camà asfaltat i ens endinsem al coll d’Eres. El coll, ampli i ombrÃvol, invita a fer-hi un mos. La instal•lació d’uns contenidors ens allibera de les deixalles abans de prendre el camà que, girant a la dreta del monòlit, s’enfila pel bosc de la carena del Pagès. Deixem a mà esquerra els camins de la canal del Llor i del Montcau. El roure del Palau Les obagues humides dels sots de les Teixoneres i de la Bota, al marge dret del camÃ, estan recobertes de rouredes que, remuntant els vessants, limiten amb l'alzinar de la carena. El magnÃfic roure del Palau, anomenat aixà per la seva majestuositat –gairebé 30 m d'alçada i 1,5 m de circumferència–, es troba a l'à rea de contacte de tots dos boscos. A mesura que avancem, l’alzinar que ens envolta és més frondós i origina un medi fresc i humit. Les plantes d'aquest bosc es disposen en tres nivells: les més baixes són les herbes, les més altes són els arbres –principalment alzines– i, entremig, trobem els arbustos. Les plantes enfiladisses, com l’heura, entapissen el sòl i pugen pels troncs fins a lligar tot el conjunt. Les furgades dels marges del camà ens recorden que som als dominis del senglar, que remou el terra cercant glans i arrels. La variada fauna d'aquest bosc –guineus, genetes, fagines– és difÃcil de veure per la seva activitat crepuscular. Alguns ocells són més fà cils d’advertir: el vol sobtat d’un tudó o els cants del gaig i la merla. La carbonera El terreny visiblement més fosc d’aquest indret ens indica que ens trobem al damunt d’una antiga plaça carbonera. L’aprofitament de la fusta d’alzina per a l’obtenció de carbó vegetal ha estat, fins fa ben poc, molt intensa al massÃs. L’activitat del carboneig era dura i complexa. Tallar i traginar branques i troncs, construir i encendre la pila i controlar la cocció eren les tasques fonamentals de les «colles» de carboners entre novembre i abril. El carbó obtingut es transportava en matxos i es venia als masos i les ciutats de la rodalia. Seguint el camà ample, arribem a un encreuament. El sender de l’esquerra mena, amb traç estret i confús, al ventós pla de les Pinasses i a la font Flà via, on trobem, enmig d'un prat, una esplèndida pineda de pi roig amb exemplars de grans dimensions. La preferència d'aquest arbre pels climes de tendència continental més humits i freds ens fa dubtar del seu origen natural al massÃs i ens fa creure que hi hagi estat introduït per l’home. A l’extrem del replà , s’obre una à mplia panorà mica vers llevant. Als nostres peus, els escarpaments del massÃs es precipiten fins a la vall del riu Ripoll. Al marge del riu, s’hi assenten, al nord, la vila de Sant Llorenç Savall i, al sud, la de Castellar del Vallès, que s’obre vers la plana. En primer pla, masses de pins i alzines s’estenen entre els cingles de Gallifa i de BertÃ. Al fons, tancant l’horitzó, el Montseny. Observem, al sud, el perfil de la Mola i, recordant el nostre objectiu, tornem a l’encreuament. Prenem ara el sender rocós que baixa bruscament. Cal anar amb prudència uns quants metres fins que el camà torna a planejar. A 300 metres trobem un nou encreuament. El camà de l'esquerra ens durà al cingle dels Ã’bits. Els Ã’bits Les balmes del massÃs han estat secularment aprofitades per construir habitacles obrant tan sols el cantó obert de la roca. Aquestes edificacions, que permetien combinar les necessitats econòmiques amb la defensa, van proliferar força durant la turbulenta edat mitjana. Les balmes obrades dels Ã’bits pertanyen a un mas de dues estances amb dos pisos. El primer pis es destinava al corral i el segon, a l’habitatge. Dels camps de conreu, arrapats als diminuts replans del relleu, només en resten algunes feixes al costat del camÃ. L’avanç dels boscos, després de l'abandonament dels conreus, amaga aquestes estructures agrÃcoles i es fa difÃcil d'imaginar que tot el massÃs havia estat esquitxat de camps. Observant el conjunt, en deduïm la vida dura i austera dels seus habitants. Les balmes obrades són un dels elements més destacats del patrimoni cultural del massÃs, que cal conservar entre tots. Retornem al camà principal i seguim recte deixant a mà dreta els camins de la canal del Bosc i del Pi Tort. L’alzinar que ara ens acompanya, amb alzines escanyolides i sotabosc pobre, no s’ha recuperat encara de la intensa explotació d’altres temps. Passem pel costat d'una feixa i, pocs metres després, sortim inesperadament del bosc i comencem a transitar pel damunt de la cinglera de Sescorts. Una panorà mica es destapa davant nostre amb un primer pla de la Mola amb el monestir vestint el cim. A l’altra banda, l’Obac s’enfila, de nord a sud, superant els 900 metres d’alçada als turons de la Pola, del Castellsapera i de la Carlina. Enfonsada sis-cents metres, i separant les dues serres, la riera de les Arenes segueix el seu descens, ara més mandrós, cap al Vallès. La Mola Des d’aquest indret és senzill entendre el topònim d’aquest cim. Mola, en termes de relleu, significa «turó escarpat acabat en planell». En el nostre cas podem reconèixer fins a tres moles esglaonades per la combinació de cingleres i planells. Aquest tipus de relleu, molt caracterÃstic a Sant Llorenç, es produeix per la presència de roques de duresa desigual que es disposen en capes horitzontals alternades, és a dir, una capa de roca dura se superposa a una capa de roca tova i aixà successivament. L’erosió, desgast de les roques al llarg del temps produït principalment per l’aigua, actua més fà cilment en les capes toves formant planells i deixant sense base l’extrem de la capa dura del damunt. Aleshores, aquesta no pot sostenir el pes de l’extrem descalçat i es fractura formant cingleres. Com podem observar, els blocs tallats es precipiten a la base de la cinglera. Seguint la cinglera, fem una giragonsa a l’esquerra. Cal anar amb compte pel rocam inclinat per on transcorre el camÃ. Després de superar un tram estret de fort pendent i de rocam esberlat, arribem al morral del Drac, situat enmig L’excursió s’inicia al Centre d’informació del Coll d’Estenalles (PK 14,8 de la carretera de Terrassa a Navarcles). Cal prendre el camà asfaltat que s’inicia al davant d'aquest equipament. Abans de començar l’itinerari, val la pena dedicar uns minuts a visitar el Centre. L’origen d’aquest edifici està relacionat amb la construcció de la carretera dins el Pla de vies de comunicacions de la Mancomunitat (1914-1923). Antigament, per allotjar els peons i les eines per a la construcció i el manteniment de les carreteres, es construïa la «caseta dels peons caminers», que en aquest cas es localitzà al coll d’Estenalles. La qualificació de parc natural i la situació central que ocupa aquest edifici van comportar un gir en la seva història, ja que des de l’any 1982 acull el Centre d’informació del parc que, a més de facilitar informació general als visitants, ofereix una exposició i un audiovisual permanents. Comencem l'itinerari seguint les fites amb etiquetes de color taronja i el camà ens sorprèn amb un fort pendent. Seguim recte deixant a l'esquerra el camà senyalitzat del Montcau. En aquest tram, el camà és suau i sinuós, amb una vista de contrastos espectaculars que ens compensa l’esforç inicial. A l'esquerra del camÃ, les clapes d'arbustos del sec i pedregós turó del Montcau contrasten, a la dreta, amb els boscos espessos de la fondalada humida del Cellerot i de la carena del Roure del Palau. A la tardor, la diversitat de comunitats vegetals s’evidencia amb la varietat cromà tica del paisatge i és fà cil distingir-hi les groguenques rouredes caducifòlies dels verds alzinars perennes. Admirats pel paisatge, arribem al final del camà asfaltat i ens endinsem al coll d’Eres. El coll, ampli i ombrÃvol, invita a fer-hi un mos. La instal•lació d’uns contenidors ens allibera de les deixalles abans de prendre el camà que, girant a la dreta del monòlit, s’enfila pel bosc de la carena del Pagès. Deixem a mà esquerra els camins de la canal del Llor i del Montcau. El roure del Palau Les obagues humides dels sots de les Teixoneres i de la Bota, al marge dret del camÃ, estan recobertes de rouredes que, remuntant els vessants, limiten amb l'alzinar de la carena. El magnÃfic roure del Palau, anomenat aixà per la seva majestuositat –gairebé 30 m d'alçada i 1,5 m de circumferència–, es troba a l'à rea de contacte de tots dos boscos. A mesura que avancem, l’alzinar que ens envolta és més frondós i origina un medi fresc i humit. Les plantes d'aquest bosc es disposen en tres nivells: les més baixes són les herbes, les més altes són els arbres –principalment alzines– i, entremig, trobem els arbustos. Les plantes enfiladisses, com l’heura, entapissen el sòl i pugen pels troncs fins a lligar tot el conjunt. Les furgades dels marges del camà ens recorden que som als dominis del senglar, que remou el terra cercant glans i arrels. La variada fauna d'aquest bosc –guineus, genetes, fagines– és difÃcil de veure per la seva activitat crepuscular. Alguns ocells són més fà cils d’advertir: el vol sobtat d’un tudó o els cants del gaig i la merla. La carbonera El terreny visiblement més fosc d’aquest indret ens indica que ens trobem al damunt d’una antiga plaça carbonera. L’aprofitament de la fusta d’alzina per a l’obtenció de carbó vegetal ha estat, fins fa ben poc, molt intensa al massÃs. L’activitat del carboneig era dura i complexa. Tallar i traginar branques i troncs, construir i encendre la pila i controlar la cocció eren les tasques fonamentals de les «colles» de carboners entre novembre i abril. El carbó obtingut es transportava en matxos i es venia als masos i les ciutats de la rodalia. Seguint el camà ample, arribem a un encreuament. El sender de l’esquerra mena, amb traç estret i confús, al ventós pla de les Pinasses i a la font Flà via, on trobem, enmig d'un prat, una esplèndida pineda de pi roig amb exemplars de grans dimensions. La preferència d'aquest arbre pels climes de tendència continental més humits i freds ens fa dubtar del seu origen natural al massÃs i ens fa creure que hi hagi estat introduït per l’home. A l’extrem del replà , s’obre una à mplia panorà mica vers llevant. Als nostres peus, els escarpaments del massÃs es precipiten fins a la vall del riu Ripoll. Al marge del riu, s’hi assenten, al nord, la vila de Sant Llorenç Savall i, al sud, la de Castellar del Vallès, que s’obre vers la plana. En primer pla, masses de pins i alzines s’estenen entre els cingles de Gallifa i de BertÃ. Al fons, tancant l’horitzó, el Montseny. Observem, al sud, el perfil de la Mola i, recordant el nostre objectiu, tornem a l’encreuament. Prenem ara el sender rocós que baixa bruscament. Cal anar amb prudència uns quants metres fins que el camà torna a planejar. A 300 metres trobem un nou encreuament. El camà de l'esquerra ens durà al cingle dels Ã’bits. d’un coll on conflueixen quatre camins. El camà de l'esquerra mena a l'ermita de Santa Agnès (10 minuts) i el de la dreta davalla a Can Pobla, seguint un altre dels itineraris del parc, senyalitzat amb el color groc. El nostre itinerari segueix tot recte. El morral del Drac El morral del Drac és un bon exemple de monòlit, una de les formes més peculiars del relleu d'aquest massÃs. Les figures capricioses que l’erosió ha modelat en aquestes masses rocoses són origen d'un gran nombre de topònims: el Cavall Bernat, el Paller de Tot l’Any o la Castellassa. El morral del Drac deu el seu topònim a una llegenda que explica com els moros van portar un drac a Sant Llorenç, que tenia horroritzada tota la comarca. Després de doblegar tots els cavallers que s’hi enfrontaren, el comte de Barcelona el va ferir de mort en aquest monòlit. Marxem del coll. A pocs metres deixem el camà planer i, seguint les fites, pugem en diagonal pel rocam. Fem mitja volta a mà esquerra per seguir l'ascens per una canal estreta i ombrÃvola. Sortim d'aquesta i, després de creuar un prat, veiem el monestir dalt del cim de la Mola, punt final de l'itinerari. El monestir El monestir, d'estil romà nic, es distingeix per la seva austeritat arquitectònica. Consagrat a sant Llorenç al s. XI, presenta una senzilla estructura de tres naus amb absis i un creuer amb cimbori al centre. Dels pocs elements ornamentals cal destacar els relleus de franges i arcs cecs que decoren les façanes dels absis. El conjunt de l'edifici està erigit amb pedra tosca extreta de la mateixa muntanya. NOTA: Explicacià estreta del trÃptic de la ruta editat pel Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| fotos (12) | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| mapa | mapa de la ruta en alta definició | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| enllaços | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
>> TrÃptic de la ruta editat pel Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
 afegir comentari |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
els vostres comentaris (1  ) |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Autor/a del comentari: Xevi -
Data: 22/01/2012 Aquesta ruta ja queda apuntada a la llista de rutes pendents. Ja fa temps que el cunyat ens diu que hem d'anar a fer una ruta pels voltants de Montserrat, que és molt maco. Després de veure les fotos, que són impressionants, ja no em queda cap dubte que l'hem de fer! |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
(c) 2007-2024  | Última actualització: 21/09/2024 | Facebook | Instagram 
|
||
