Una columna de fuego

Una columna de foc arrenca quan el jove Ned Willard torna a la seva llar a Kingsbridge per Nadal. Corre l'any 1558, un any que trastocarà la vida de Ned i que canviarà Europa per sempre.

Les antigues pedres de la catedral de Kingsbridge contemplen una ciutat dividida per l'odi religiós. Els principis elevats xoquen amb l'amistat, la lleialtat i l'amor, i provoquen vessaments de sang. Ned es troba de sobte en el bàndol contrari al de la noia amb qui anhela casar-se, Margery Fitzgerald.

Quan Isabel I arriba al tron, tot Europa es torna en contra d'Anglaterra. La jove monarca, astuta i decidida, organitza el primer servei secret del país per estar avisada davant de qualsevol indici d'intrigues homicides, aixecaments o plans d'invasió.

A París, a l'espera, es troba la seductora i obstinada Maria Estuardo, reina dels escocesos, en el si d'una família francesa amb una ambició descomunal. Proclamada legítima sobirana d'Anglaterra, Maria compta amb els seus propis partidaris, que conspiren per desfer-Isabel.

Mentrestant, Ned Willard busca a Jean Langlais, un personatge esmunyedís i enigmàtic, sense saber que després d'aquest nom fals s'amaga un company de classe de la seva infància, algú que el coneix massa bé.

Al llarg de mig segle turbulent, l'amor entre Ned i Margery sembla condemnat al fracàs mentre l'extremisme fa esclatar la violència des de Edimburg fins a Ginebra. Isabel s'aferra precàriament al seu tron ​​i als seus principis, protegida per un petit i lliurat grup d'espies hàbils i agents secrets valerosos.

Els autèntics enemics, tant llavors com ara, no són les religions rivals. La veritable batalla és la que enfronta als que creuen en la tolerància i l'acord contra tirans disposats a imposar les seves idees a tothom ... i a qualsevol preu.

Us enganyaria si us digués que és un llibre fantàstic, que m'ha agradat molt i que m'ha tingut enganxat fins al final. També us enganyaria si us digués que el llibre no val res, que és avorrit i que no val la pena gastar-hi temps ni energies. També us haig de dir que al llibre li tenia moltes ganes i que feia temps que l'esperava: soc un grandíssim fan de la saga que va començar amb Els Pilars de la Terra!

Tot i això, tot i que el llibre enganxa, tot i que les trames i els personatges funcionen, tot i que tens ganes de saber què passa, hi ha alguna cosa que grinyola. I per mi es va fer evident des de les primeres pàgines del llibre. I és la sensació de que estàs llegint una cosa que ja has llegit abans, que saps a grans trets cap a on aniran les trames i què els passarà al final del llibre als personatges principals. I és que Follett ha desenvolupat un estil propi, fins i tot en la forma d'explicar les històries, que fa que aquest sentiment de de ja vu no t'abandoni i, en el meu cas, faci que no acabi de gaudir del tot del llibre com aquell nen que es mira els reis mags amb il·lusió innocent. I és que potser ha perdut, senzillament, la capacitat de sorpresa: els girs de la història són previsibles o si més no suaus. En cap moment pots experimentar vertigen llegint aquesta novel·la.

I tot el que acabo de dir no treu mèrit al llibre i no treu que m'ho hagi passat bé llegint-lo. Ken Follet és un gran narrador, que sap gestionar molt bé els personatges i els tempos narratius. Sap submergir-te en la història real a partir de personatges accessoris que acaben de vestir la seva personal història d'aventures amb tocs de novel·la d'espies i a vegades de novel·la romàntica. També és impressionant sempre la capacitat que té d'explicar-te un fragment de la història i traslladar-te a una altra època sentint moltes vegades empatia per un o altra personatge.

Recomanar-la? Evidentment que ho faig i sense cap recança! Ara, m'agradaria saber la vostra opinió al final del llibre. Compartim sensacions?