El invierno del mundo

El invierno del mundo relata els fets ocorreguts abans, durant i els anys immediatament posteriors a la segona guerra mundial, a través dels ulls de la segona generació de personatges que vam conèixer en el primer llibre de la trilogia La caida de los gigantes.

CATALÀ:

Sempre és un gust tornar a llegir un llibre d'en Ken Follett. Ja normalment puc dir aquesta frase des del convenciment més absolut després d'anys de llegir totes les seves novel·les. Ara també la puc dir per comparació. Després de passar una època fosca de la meva vida, en quan al pla de les lectures es refereix, no hi ha res millor que una bona bufetada i una dosi directe a la vena de bona narrativa. I això és el què se m'ha fet més evident només havent llegit les 10 primeres pàgines del llibre. Però deixem de banda les meves experiències personals i el meu retorn al bon camí per centrar-nos a parlar del llibre.

Ken Follett ens té acostumats a la novel·la històrica vista des dels ulls de personatges secundaris ficticis que conviuen amb els vertaders protagonistes que surten als llibres que tots hem estudiat a l'escola. La trilogia The Century n'és un bon exemple. En la seva primera entrega, La caida de los gigantes, vivim tots els fets trascendents que envolten la primera guerra mundial, narrats per personatges situats a Anglaterra, Estats Units, Alemanys i Russia. En la segona entrega, el llibre que ens ocupa, la següent generació dels personatges que havíem conegut ens acompanyen en la segona gran guerra que ha viscut la humanitat. Ho fan des dels mateixos escenaris del primer llibre, sumant-ne altres de destacats com Espanya i França. L'inici de la guerra freda és la intersecció que ha triat l'autor per fer de pont entre aquest llibre i la tercera entrega, que segons paraules del mateix Ken Follett, pot tardar un parell d'anys a veure la llum.

En aquest llibre, Ken Follett crec que s'enfronta a un repte important i és que ha d'explicar una història que tots coneixem, àmpliament narrada ja per altres autors i també repetidament portada a la gran pantalla per desenes de directors de cinema i televisió. El repte en si no és tan explicar la història sinó fer-ho de manera que el lector tingui ganes de seguir llegint (un repte important si tenim en compte que el llibre té gairebé 1000 pàgines en la seva edició impresa i que aquest simple fet segur que fa tirar enrere a més d'un). Us avanço que el repte el supera amb nota i que no només manté l'interès per seguir llegint sinó que a sobre fa que el llegir es converteixi en devorar i les hores de son en vetlla per intentar esgarrapar un grapat d'històries més abans d'anar a dormir.

Quin és el seu secret? Per mi el secret són aquest entremat de personatges històricament secundaris, molt més propers i fàcilment empatitzables que els realment protagonistes, més distants per la majoria dels mortals. I són les relacions personals que s'estableixen entre ells el que et fa avançar sense poder parar. L'autor és un mestre en aquest aspecte i sempre m'ha fascinat la facilitat que té per desenvolupar personatges que despertin sentiments molt forts més enllà de les pàgines del llibre. Compassió i odi són sentiments complicats de transmetre a través de la paraula escrita en les quantitats que aconsegueix fer-ho l'autor i això és un art, s'ha de saber fer. L'altre secret és saber sorprendre al lector quan la majoria de la història ja és coneguda a priori. És precisament doncs en aquesta història paral·lela on els secundaris es converteixen en protagonistes on Follett centra els seus esforços i consegueix girs sobtats en la narració i situacions desesperadorament punyents que fan d'aquest llibre un gran llibre. Mai li ha tremolat el pols a l'hora de matar un personatge en dues línies, precisament aquell que li tens apreci, aquell que portes ja mig capítol dient-li a l'autor que no serà capaç de matar-lo (sempre perdo en aquest tipus d'amenaces...). Tampoc li ha tremolat mai la pluma a l'hora de descriure situacions extremament dures que tot i tenir-ne exemples en els llibres d'història, sempre arriben més profundament a l'ànima quan les pateixen els personatges que t'has arribat a estimar. La combinació d'aquestes dues coses i d'altres fan d'aquest autor un dels millors en el seu gènere.

Un altre aspecte interessant relacionats amb empatitzar i que segurament fan de l'art d'escriure de Follet un art destacable: tots els diferents punts de vista que t'ofereix a través de la teranyina de personatges que desplega per narrar la història i sobretot el fet de fer-los creïbles, fan que puguis arribar a entendre o a empatitzar amb personatges tan allunyats de les teves creences com poden ser comunistes russos i membres de l'exèrcit de Hitler. Aquests sentiments contraposats (repugnància i comprensió/compassió) fan d'aquest estat contradictori del teu cervell un nou valor afegit a la grandesa de la narració.

Mescla doncs tots els ingredients i ja tens la fórmula màgica de l'èxit! I ho dic així alegrament i com si fos tan fàcil mantenir la tensió al llarg de 1000 pàgines... No se si la frase ha de ser "Ken Follet no deixarà mai de sorprendre'm" o "No m'esperava menys d'ell". En qualsevol cas, m'agradaria poder disposar d'una màquina del temps per poder avançar dos anys i poder endinsar-me en la tercera entrega del llibre. Com que això no és possible, aprofitarem el temps per llegir tant com puguem!

CASTELLANO:

Siempre es un gusto volver a leer un libro de Ken Follett. Ya normalmente puedo decir esta frase desde el convencimiento más absoluto después de años de leer todas sus novelas. Ahora también puedo decirla por comparación. Después de pasar una época oscura de mi vida, en cuanto al aspecto de las lecturas se refiere, no hay nada mejor que una buena bofetada y una dosis directa a la vena de buena narrativa. Y eso es lo que se me ha hecho más evidente sólo habiendo leído las 10 primeras páginas del libro. Pero dejemos de lado mis experiencias personales y mi regreso al buen camino para centrarnos en hablar del libro.

Ken Follett nos tiene acostumbrados a la novela histórica vista desde los ojos de personajes secundarios ficticios que conviven con los verdaderos protagonistas que salen en los libros que todos hemos estudiado en la escuela. La trilogía The Century es un buen ejemplo. En su primera entrega, La caida de los gigantes , vivimos todos los hechos trascendentes que rodean la primera guerra mundial, narrados por personajes situados en Inglaterra, Estados Unidos, Alemanes y Rusia. En la segunda entrega, el libro que nos ocupa, la siguiente generación de los personajes que habíamos conocido nos acompañan en la segunda gran guerra que ha vivido la humanidad. Lo hacen desde los mismos escenarios del primer libro, sumando otros destacados como España y Francia. El inicio de la guerra fría es la intersección que ha elegido el autor para hacer de puente entre este libro y la tercera entrega, que según palabras del propio Ken Follett, puede tardar un par de años en ver la luz.

En este libro creo que Ken Follett se enfrenta a un reto importante y es que debe contar una historia que todos conocemos, ampliamente narrada ya por otros autores y también repetidamente llevada a la gran pantalla por decenas de directores de cine y televisión . El reto en sí no es tanto explicar la historia sino hacerlo de manera que el lector tenga ganas de seguir leyendo (un reto importante si tenemos en cuenta que el libro tiene casi 1000 páginas en su edición impresa y que este simple hecho seguro que puede echar atrás a más de uno). Os adelanto que el reto lo supera con nota y que no sólo mantiene el interés por seguir leyendo sino que encima hace que el leer se convierta en devorar y las horas de sueño en vela para intentar arañar un puñado de historias más antes de acostarse.

¿Cuál es su secreto? Para mí el secreto son este entramado de personajes históricamente secundarios, mucho más cercanos y fácilmente empatitzables que los realmente protagonistas, más distantes para la mayoría de los mortales. Y son las relaciones personales que se establecen entre ellos lo que te hace avanzar sin poder parar. El autor es un maestro en este aspecto y siempre me ha fascinado la facilidad que tiene para desarrollar personajes que despierten sentimientos muy fuertes más allá de las páginas del libro. Compasión y odio son sentimientos complicados de transmitir a través de la palabra escrita en las cantidades que logra hacerlo el autor y esto es un arte, hay que saber hacerlo. El otro secreto es saber sorprender al lector cuando la mayoría de la historia ya es conocida de antemano. Es precisamente pues en esta historia paralela, donde los secundarios se convierten en protagonistas, donde Follett centra sus esfuerzos y consigue giros repentinos en la narración y situaciones desesperadoramente punzantes que hacen de este libro un gran libro. Nunca le ha temblado el pulso a la hora de matar a un personaje en dos líneas, precisamente aquel que le tienes aprecio, aquel que llevas ya medio capítulo diciéndole al autor que no será capaz de matarlo (siempre pierdo en este tipo de amenazas ...). Tampoco le ha temblado nunca la pluma a la hora de describir situaciones extremadamente duras que a pesar de tener ejemplos en los libros de historia, siempre llegan más profundamente en el alma cuando las sufren los personajes que has llegado a amar . La combinación de estas dos cosas y otras hacen de este autor uno de los mejores en su género.

Otro aspecto interesante relacionados con empatizar y que seguramente hacen del arte de escribir de Follett un arte destacable: los diferentes puntos de vista que te ofrece a través de la telaraña de personajes que despliega para narrar la historia y sobre todo el hecho de hacerlos creíbles, hacen que puedas llegar a entender y a empatizar con personajes tan alejados de tus creencias como pueden ser comunistas rusos y miembros del ejército de Hitler. Estos sentimientos contrapuestos (repugnancia y comprensión / compasión) hacen de este estado contradictorio de tu cerebro un nuevo valor añadido a la grandeza de la narración.

Mezcla pues todos los ingredientes y ya tienes la fórmula mágica del éxito! Y lo digo así alegremente y como si fuera tan fácil mantener la tensión a lo largo de 1000 páginas ... No se si la frase debe ser "Ken Follet no dejará nunca de sorprenderme" o "No me esperaba menos de él". En cualquier caso, me gustaría poder disponer de una máquina del tiempo para poder avanzar dos años y poder adentrarme en la tercera entrega del libro. Como esto no es posible, aprovecharemos el tiempo para leer tanto como podamos!