Naked Wine

Naked Wine defensa el vi reduït a allò essencial: un vi viu, pur, sensual i capaç de sorprendre. El vi nu, o natural, es contraposa a molts vins actuals del Nou Món, que Alice Feiring considera massa madurs, manipulats i exagerats. L'autora sosté que encara es poden fer bons vins, i fins i tot grans vins, si els elaboradors escolten més la natura i menys el màrqueting, i deixen d'utilitzar additius i productes químics. Però deixar que el vi es faci tot sol és més difícil del que sembla.

Feiring va acceptar el repte de provar d'elaborar vi natural. Al llibre relata aquella aventura, de vegades tranquil·la i de vegades esbojarrada, però sempre reveladora, i explora els racons d'un món que sembla nou tot i tenir segles d'història.

Extret de: Amazon, Naked Wine.

Naked wine és el nou llibre d’Alice Feiring, l’escriptora i enòloga que està lluitant contra la uniformització en el món del vi i està donant visibilitat a tota una sèrie d’iniciatives que proposen mantenir el caràcter de cada regió productora, per damunt d’una globalització del vi que fa que tots els vins s’ajustin a uns patrons gustatius dictats, como no, pel mercat, i per un crític, Robert Parker, que talla el bacallà quant a la direcció que ha de prendre la producció d’aquest producte. El títol del llibre de Feiring que podríem traduir com “El vi despullat” és un gran resum de la idea motriu del personalíssim i delicat engranatge del seu llibre. Els subtítols però, el fan encara més explícit “A personal journey into the new (but centuries old) world of natural wine” i “letting grapes do what comes naturally”, o sigui, “un viatge personal al nou (però centenari) món del vi natural” i “tot deixant que el raïm faci allò que succeeix de forma natural”.

És a dir, què ens explica Feiring en aquest nou llibre? L’escriptora, com en el seu darrer llibre (La batalla por el vino y el amor. O como salvé al mundo de la Parkerización), ens ofereix una narració molt personal, curulla d’experiències pròpies, on explica amb una estil molt peculiar i la seva exquisida sensibilitat per a les relacions humanes, els estils de vida, les olors i els sabors, les seves investigacions sobre el món del vi i les consegüents trobades amb personatges rellevants per a les seves recerques. Concretament el que Feiring cerca ja no és explicar com molts productors de vi fan mil i una modificacions al suc original que extreuen de les vinyes per poder, com si fos una recepta, elaborar un caldo que s’atingui als gustos del crític Parker i, per consegüent, del mercat de qui ell dicta les regles, sinó que, obviant això, es llança a la recerca del moviment –si és que se’n pot dir així— del vi natural. La principal tasca serà explicitar què és el vi natural, ja que malgrat l’aparent simplicitat de l’expressió, hi ha una gran diversitat d’interpretacions. Per a fer-ho contactarà amb productors i defensors, així com amb un dels impulsors del moviment, Jacques Neauport.

El vi natural, a grans trets, vindria a ser allò que diu el subtítol: deixem que la vinya faci raïm, espremem-li el suc i fem vi, deixem, doncs, que la natura faci el seu curs. Ara bé, aquí és on entra en funcionament tota la maquinària del mercat. Si es produís el vi d’aquesta manera ideal els productors obtindrien uns resultats imprevisibles i uns vins que podrien allunyar-se dels gustos que té la massa consumidora. És a dir, hi hauria zones que produirien uns vins que tindrien uns sabors que no tindrien tants compradors com d’altres, o hi haurien anys en què els vins serien diferents dels anys anteriors, o pitjor, cada anyada tindria un gust diferent de l’anterior, de manera que la marca seria difícil de reconèixer! Això en el món de Feiring i dels defensors del vi natural és el que ha de ser: els vins han de ser una expressió de la terra d’on provenen i alhora, de les condicions climàtiques de cada any, o sigui, de cada collita. Però en el món del capital, entestat que qualsevol terra és propícia per fer vi si se n’hi vol produir, això no pot ser, cal poder fer negoci on sigui, fent el que calgui per obtenir beneficis. I have a bussiness to run Ms Feiring, li diu un productor americà. I, efectivament, aquest és el problema que denuncia Feiring: no hi ha honestedat en el món del vi, és un negoci i les regles les fixa el capital i no l’art de la vinificació, l’amor per a producció del vi i per la terra que ens dóna aquest apreciat producte. El negoci que ha de portar aquest senyor fa que ell tingui una recepta del seu vi i que un cop ha veremat i té el raïm corresponent a l’anyada comencin una sèrie de processos per arribar a obtenir la recepta. Aquí és on el llibre ateny a la màxima polèmica. Per fer vi no és lícit utilitzar cap tècnica? Feiring defensa que no, molts productors es queden a mig camí, fan servir algunes tècniques, d’altres no. El resultat són grans vins, vins que agraden, i, és clar, els consumidors estem despistats, molt despistats.

Però quins són els processos que Feiring considera que produeixen vins homogeneitzats? Un dels més habituals és la fermentació artificial, és a dir, Feiring explica que no utilitzen els llevats propis del terreny on hi ha la vinya, sinó llevats químics que donen al raïm un gust concret. Per exemple cita el llevat industrial 71B que dóna aromes de plàtan i que s’utilitza molt en els Beaujolais. A partir, d’aquí esmenta altres tècniques com la microoxigenació per potenciar els aromes de fruita que tan cerquen el crítics; la polèmica maceració carbònica, a mig camí entre el vi natural i el que no ho és; l’adició de tanins per fer el vi més robust; o enzimes per preservar-lo de determinats problemes en la fermentació. I arribats a aquí apareix el gran problema: el sulfur. La immensa majoria dels vins del mercat contenen una quantitat important d’aquest conservant, el sulfur, que segons els defensors del vi natural, és el responsable del mal de cap que produeix a vegades el vi, la ressaca i d’altres problemes de salut que suposadament pot produir el consum d’aquest conservant. En aquest punt el debat és punyent, perquè fins i tot alguns defensors del vi natural es veuen obligats a vegades a emprar-ne una mica, tot i que en quantitats molt diferents de les emprades en el vi ordinari (menys d’una desena part normalment) i perquè Neauport diu que, de fet, el vi natural es va inventar perquè alguns productors, que eren grans bevedors, no volien tenir ressaca! El debat a més entra en una fase de gran envolada quan esmenten que el sulfur es pot detectar gustativament! Quin sentit més fi cal tenir! I, finalment assoleix el seu punt culminant, quan Feiring intenta anar més enllà de l’afirmació malèvola de Neauport i acaba afirmant que, més que un tema de ressaca el que està clar i no es pot perdre és que el vi està relacionat amb moment de plaer, de socialització, de conversa, de companyonia i que el vi porta màgia i alegria a la vida, i, jo hi afegiria, així s’ha vist i s’ha emprat històricament.

Per a casa nostra és molt rellevant que Feiring desveli que ja hi ha gent que coneix la filosofia del vi natural, i que hi està treballant. Concretament, en un dels capítols fa una estada a Catalunya (al Penedès, als Costers del Segre i a la Terra Alta) i visita a viticultors com Oriol Illa, Laureano Serres o Jordi Sanfeliu, que defensen completament la viticultura natural, biodinàmica fins i tot i el vi natural. En fa una narració apassionada i ens mostra uns personatges de gran caràcter i ferma ideologia, una mica bojos diu ella amb immens plaer. I per si algú dubtava que Catalunya té el mal costum de ser a la punta de la llança, a Barcelona podem trobar una botiga segurament única en tot l'estat, especialitzada en aquest tipus de vi: L’ànima del vi, al barri de Gràcia de Barcelona. (vegeu el web als enllaços). Tot i que, per ser honest, haig de dir que en Benoît, el propietari, és francès.

Finalment, cal esmentar que Feiring no parla massa bé, en general, dels vins de casa nostra, del Priorat, per exemple, o de productors com René Barbier o Sara Pérez, cosa que, personalment, em sap una mica de greu i em costa d’entendre. Tanmateix, li vaig poder preguntar directament a ella i molt amablement em va contestar que, en general, considerava els vins catalans parkertitzats, però que no en tenia un coneixement exhaustiu. Jo dubto que alguns vins del Priorat no siguin una bona expressió d’aquesta terra... En aquest darrer llibre s’ha fixat força més en Catalunya, esperem que en un futur ho faci més. Per sort tenim en aquest país en Josep Roca, sens dubte un dels grans coneixedors mundials del vi que defensa els vins de la terra, i crec que especialment el Priorat.

Així, doncs, ens trobem davant una obra interessantíssima, polèmica, que qüestiona tot un sistema de producció i una manera de fer, un sistema i un estil que no només es dóna en el món del vi sinó en molts àmbits de l’activitat humana. En concret em refereixo al fet que el mercat ha pres el lloc a l’art com a idiosincràsia social. Les regles del creixement econòmic, doncs, ens poden arribar a imposar mals vins, però també mals aliments i males gestions dels aliments: com pot ser que alguns passin gana mentre d’altres llencen els aliments? Si bé tots estem d’acord que el benestar és essencial per a la cultura, no és menys cert que un desequilibri en el control d’aquest impuls humà de tendir a la felicitat ens ha portat a la dictadura industrial que ens amenaça d’empobrir la cultura, l’art, i de matar la passió per fer coses ben fetes i de forma honesta, no només per diner, sinó per obtenir un plaer menys immediat: la satisfacció de la feina ben feta a través de l’esforç. Una filosofia que se sospita que hi ha generacions senceres que comencen a desconèixer o desatendre. Sembla ser que a molts llocs es perden les llavors autòctones i els pagesos només poden accedir a llavors manipulades genèticament, o seleccionades pels venedors en funció de rendiments i altres criteris econòmics, i no en funció de la qualitat del producte que se’n deriva. Davant d’aquesta manera de fer que ens va reduint mica en mica com a cultura i que ens va limitant com a persones, que ens fa una mica més barroers cada vegada, Feiring s’alça, rebel, lluitadora, epicúria ben entesa, i defensa l’honestedat, el terroir, la superació de les dificultats per l’esforç, l’art de cercar i cultivar allò que ens produeix plaer. La menuda americana defensa el vi natural, com s’ha fet sempre, però des del coneixement del producte que es tracta, no un retrocés, sinó un avançar dialèctic. Si algú dubta que és una filosofia possible que tasti una ampolla d’aquests vins i ho comprovi.

Finalment crec que si es parla de vi cal esmentar que l’excel•lent programa del Canal 33 "En clau de vi" també va fer una aproximació a aquest món de la producció natural, ecològica i biodinàmica amb un reportatge molt interessant i seriós on el protagonista era Joan Ramon Escoda, un dels grans defensors catalans de la biodinàmica, i productor de vins excel•lents a la Conca de Barberà. Trobareu el vídeo als enllaços, no té pèrdua i és una excel•lent porta d’entrada al món del vi natural, així com una bona introducció al llibre de Feiring, que tant de bo que aviat es pugui llegir en català.