La batalla por el vino y el amor

Extret de la seva editorial:

Per a molts enòlegs, Robert Parker és un crític tan temut com venerat, famós per haver establert un sistema de punts per qualificar els vins. Una puntuació alta acostuma a augmentar les vendes, i molts viticultors han orientat la producció segons els seus gustos. Cada vegada més estandarditzat, blanc o negre, del Vell o del Nou Món, el vi perd trets propis per l'excés de tanins i altres manipulacions suposadament avantguardistes que el converteixen en una autèntica bomba de fruita.

La periodista i enòloga Alice Feiring s'atreveix a desafiar el poder del crític i defensa tornar a l'autenticitat, la naturalitat i el seny en l'elaboració. Busca sabors amb matisos, vins que parlin de la seva terra, del terrer i de les persones que els han elaborat; vins que expliquin la seva història i mostrin la seva ànima.

L'obra també relata les peripècies de l'autora per descobrir vinyes de la Rioja, el Piemont, la Xampanya i la Borgonya, entrevistar viticultors artesans, participar en tastos i comprovar fins on arriba la «parkerització». I també, per què no, per trobar algun amant que sàpiga compartir amb ella el plaer d'un bon vi.

El llibre d’Alice Feiring és un interessant assaig sobre algunes de les qüestions que actualment afecten més al món del vi com són una mena de globalització dels gustos que, segon l’opinió de Feiring, ve motivada —o almenys promoguda— pel prestigiós crític Robert Parker i, en menor mesura, per altres crítics o revistes especialitzades com el Wine Spectator. Segons pensa l’autora, aquestes persones han aconseguit dominar fins a tal punt el sector amb les seves crítiques que els elaboradors de vi han optat per fer els seus productes no segons les vinificacions tradicionals de la seva zona, sinó que han buscat la manera de fer un vi que agradi als crítics a fi efecte de rebre un alta puntuació que augmenti les seves vendes. Com que el gust d’aquests, i sobretot de Parker, són vins generosos, alcohòlics, dolços, molt vellutats, carregats de fruita (sobretot mora i cirera) i aromes de vainilla i algun torrat procedent de les criances en barriques petites de rou nou, la major part dels vins que trobem en el mercat tenen aquestes característiques. Això ha derivat en una estandardització del gust del vi que fa que aquests no expressin de cap manera la seva procedència. Feiring, pel seu costat, ha decidir emprendre una croada contra aquesta estandardització de l’espectre gustatiu del vi. La seva visió del vi és que aquest ha d’expressar el terroir del qual prové, que els vins han d’estar connectats amb la cultura de la qual provenen i expressar tot això d’una forma honesta i autèntica. Aquest gust seu particular per l’autenticitat i la singularitat està molt allunyat del de Parker, ja que ella prefereix vins àcids, francs, sense interferència de la fusta i amb tonalitats més subtils que poden anar dels cuirs al tabac.

El llibre, doncs, podria semblar d’antuvi un assaig molt seriós sobre l’estat actual del món del vi i, tanmateix, Feiring ens demostra un bon domini de la narrativa alleugerint l’estructura de l’obra amb anècdotes i vivències personals de manera que, al final, el llibre es troba a cavall entre l’assaig i el llibre de memòries. Destaca la gran ironia que destil•la el llibre pels seus quatre costats i l’estructura que li dóna que consisteix en una quest, una recerca. Així, l’autora viatjarà per EEUU, França, Itàlia i Espanya a la recerca dels vins que ella anomena autèntics, i parlarà amb persones que comparteixen amb ella la passió per aquest tipus de vins, així com persones que elaboren vins parkeritzats o esperpentitzats, que vénen a ser aquells vins elaborats per agradar a la crítica. En el seu periple ens descobrirà algunes de les coses que ella considera barbaritats en l’elaboració d’un vi per aconseguir que sigui sempre igual independentment de la collita, o per fer-los ostentar característiques que no són pròpies del lloc on s’elabora. Així, Feiring, mitjançant anècdotes i vivències, ens introduirà en el món de la utilització dels llevats, la microoxigenació, la recollida tardana, l’ús de fertilitzants químics, la maceració en fred i l’osmosi inversa, que segons la seva opinió fan que els vins perdin la seva ànima i es converteixin en mers productes químics de gust predeterminat. Amb totes aquestes tècniques Feiring revela com es manipula el vi per evitar la incertesa de cada collita, per aconseguir el mateix gust any rere any i fins i tot per determinar d’antuvi el gust d’un vi, independentment del lloc on s’origina el raïm. Tanmateix, però, el llibre de Feiring vol destil•lar esperança i per això ens mostrarà vinicultors que ella considera honestos. Això no obstant, el que sorprèn més al lector són les zones defenestrades per culpa de l’ús de la química —destaca pel panorama desolador que ens pinta la zona de Xampanya, a França— i l’existència de zones en transformació negativa, com la Rioja, que segons ella estan perdent la identitat, el que les feia úniques. Per sort Feiring sempre trobarà algun defensor de la tradició i del savoir faire ancestral, com les bodegues López de Heredia, els artífex d’autèntiques meravelles com el Viña Tondonia.

Ens trobem, doncs, davant d’un llibre molt recomanable per aprendre més del fascinant món del vi, i per ajudar-nos a prendre posicions davant d’una globalització i mercantilització que ha tocat tots els aspectes del vida humana. Feiring ens mostra una faceta més de l’eterna lluita entre tradició i modernitat i, si bé la seva opinió pot ser molt qüestionable, el que és innegable és que el toc d’atenció que ens fa sobre la globalització i la banalització que l’acompanya en tot allò que toca és de molt interès. L’anàlisi d’un vi és un repte per als sentits i per al llenguatge. Si anorreem cada vegada més tot allò que suposa un esforç, si menystenim la riquesa de la dificultat, si abandonem el repte intel•lectual i sensorial, si reduïm cada cop més el vocabulari, si estandarditzem tot allò que és únic, a què ens reduirem? Feiring ens planta davant dels nassos una mostra fefaent que si el món es regeix només pel mer interès econòmic, si l’únic motor del progrés humà és el progrés material, si només compta guanyar més a qualsevol preu, arrisquem la identitat i ens condemnem a la simplificació i a la banalització de tot allò que ens han permès arribar a ser el que som i que ens agrada ser.