L'origen perdut

Quan el seu germà queda en un estat inexplicable, l'informàtic Arnau Queralt busca pistes en les investigacions que havia fet. Amb Marc i Lola, s'endinsa en una aventura que relaciona llenguatge, programació i cultures americanes antigues. El viatge els porta de Barcelona a l'Amèrica del Sud, seguint un coneixement que podria explicar què li ha passat al germà.

El llibre és d'aventures, sense cap mena de dubte. Trobo que l'autora peca, en l'inici del llibre, de volguer explicar massa detalls de la història de l'Imperi inca per vestir la trama que ens explica. Hi ha alguns moments del llibre que ens hem d'empassar pàgines i pàgines de detalls històrics que no dic que no interessin, però són sobrats per la història que se'ns vol explicar. Superat aquest primer tràmit (per allà la pàgina 150 aproximadament), el llibre es torna molt més amè. I és en aquest punt quan passem d'un llibre d'història a un llibre d'aventures, més adequat per a tots els públics. Els personatges estan ben trobats i, personalment, m'identifico amb ells per ser tots informàtics. El llibre té moltes referències a aquest món d'uns i zeros i en aquest sentit es nota que l'autora i entén o s'ha documentat. Finalment, ja és el segon llibre que llegeixo de Matilde Asensi (el primer va ser L'últim Cató) i penso que falla en una cosa: el llibre no és que sigui massa previsible, si no que no tens en cap moment la sensació que els protagonistes no aconseguiran el seu objectiu. O sigui, que no hi ha el suspens necessari o girs bruscos en la història que puguin desconcertar als lectors. Per dir alguna cosa: no mata mai ningú (i amb això no estic dient que hi hagi d'haver morts perquè un llibre sigui bo...). Aquesta característica penso que és comuna als dos llibres que he llegit. Si poguéssim descriure la intensitat del llibre en una gràfica, les corbes serien molt suaus i no detectaríem cap màxim o punxa que sobresortís per sobre de la resta. Se'n diu una lectura tranquila d'això? Apta per taquicàrdics, no?