Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys

Fer trenta anys no garanteix tenir les coses clares. La protagonista arriba a aquesta edat a Barcelona amb dubtes sobre la feina, els afectes i el futur, mentre al seu voltant tothom sembla saber què toca fer. Llucia Ramis converteix les contradiccions quotidianes d'una generació en una narració propera i irònica sobre la distància entre les expectatives i la vida real.

A la portada del llibre hi podem trobar la següent frase: Una novel·la descarada per als qui són a la trentena. Vaig veure aquest llibre a la llibreria i em va fer el pes i posteriorment me'l van regalar per Sant Jordi. Vaig pensar que coi, que jo rondava la trentena i que em venia de gust llegir una novel·la descarada, que sempre van bé. L'autora era jove i vaig pensar, sincerament, que podia estar bé. Res més lluny de la realitat.

Primer m'excuso a l'autora per la crueltat de la crítica i perquè en el fons no sóc ningú perquè les meves crítiques tinguin un pes important o s'hagin de tenir en compte, però haig de dir el que haig de dir o rebento. Tinc la sensació que m'han enganyat, ja que llegint la solapa amb el resum ja no cal llegir el llibre. Trobo que la història s'ha enfocat malament i a trossos la trama es desvia i patina d'una manera alarmant (en castellà dirien irse por los cerros de Úbeda). La novel·la, resumint, va d'un noia al voltant dels trenta, amb una colla d'amics també més o menys de la mateixa edat, uns més balaperdudes que altres. A part d'això, la novel·la no té cap més interès perquè la meitat de coses que explica les deixa penjades. Per exemple, es passa tota la novel·la darrera d'una carta escrita per un tal Peter pel final no desentrellar ni què passa. La mateixa protagonista comença la novel·la no gaire perduda (pel que fa a la seva vida) i acaba la novel·la més perduda que mai. O no ho he entès o no hi havia res per entendre.

Les últimes 100 pàgines les he llegit a la força i em sap greu perquè pensava que la història reflectiria una mica el jovent de la nostra edat i les seves problemàtiques i la veritat és que no (o vaja, jo no conec ningú de l'estil d'organitzar comiats de solters amb tots els seus exs amb intenció de mullar una miqueta abans del matrimoni...). Total, que si algú el llegeix, l'entén, li agrada i em pot donar una visió més positiva ho agrairé. Em mantinc a l'espera.