En el país de la nube blanca

Gwyneira i Helen tenen la seva vida muntada a Anglaterra. Totes dues solteres, responen a un anunci de matrimonis de conveniència de Nova Zelanda. Elles no es coneixen. Ho deixen tot i s'embarquen en un vaixell gairebé 3 mesos, on es coneixen i neix l'amistat. Per elles és tota una aventura: deixen a la família enrera per anar a conèixer el seu nou marit en un país desconegut i en plena colonització. Quan arriben res és el que esperaven. Per cap de les dues serà fàcil la seva nova vida.

Últimament estic de lectura de novel·les de temàtica femenina escrites per dones. Es dóna la casualitat que també es tracten de trilogies (això la veritat ja m'empipa més).

Aquesta en concret és una d'aquelles novel·les meidàtiques que en sents a parlar i que en veus palets sencers a les llibreries i que creus (erròniament) que alguna cosa ha de tenir. Dic erròniament perquè està injustificat tanta publicitat i tanta distribució. Intentaré argumentar-ho, a veure si me'n surto.

La novel·la té bàsicament tres problemes: un de palla, l'altre de ritme i el tercer d'intensitat.

La palla crec que és un element necessari en tota novel·la en el seu punt just. Ajuda a contextualitzar i a familiaritzar-te amb els personatges i les situacions més enllà de la trama central. En aquesta novel·la la palla, en les primeres tres quartes parts és l'element predominant i afecta seriosament la lectura (o l'interès que hi poses) i al ritme.

El ritme també és un aspecte important en totes les novel·les i també s'ha de trobar el punt just. Si la sensació al llegir és que vols empenyer la història o et venen ganes de saltar-te unes quantes pàgines, és que el ritme està fallant. I aquest és el cas que ens ocupa. Per fer-vos una idea, la novel·la deu tenir més de 600 pàgines en l'original en paper (jo l'he llegit en digital). D'aquestes 600 pàgines en tenim les primeres 400 amb un problema de ritme important, segurament generat per un excés de palla.

I això afecta directament a la intensitat. Les primeres 400 pàgines són, a nivell d'electrocardiograma, mort certificada, o sigui, una gràfica plana plana. És un relat de com aquestes dues dones arriben a Nova Zelanda, coneixen els seus marits i passen les primeres desventures que les podríem qualificar de pujades de to. El problema és com s'explica: l'autora s'ho mira a través de la tele des del sofè de casa i ens ho explica amb un to massa neutre, que no traspassa la pantalla (en aquest cas el paper). I no és que els fets que explica no siguin greus i punyents, és l'estil narratiu que et distancia de forma alarmant del què està passant.

I potser el que més molesta de tot, i sincerament em costa d'entendre, és que en el tram final de llibre és com si li apliquessim electroxoc al nostre pacient en parada cardíaca amb injecció d'adrenalina inclosa. L'autora sembla volguer arreglar el que no ha sabut fer durant bona part del llibre en el tram final. Això, de cara als lectors poc pacients, és un intent que no arribarà enlloc, ja que molts d'ells hauran avandonat la novel·la fa més de 300 pàgines. Els que hem set pacients i hem arribat al final, ho hem trobat fora de to, com una nota discordant en una melodia que fins al moment ens havia provocat més somnolència que cap altra cosa. I què passa quan l'orquestra desafina? Que alguna cosa falla, segur.

Amb tot el que acabo de dir, sento com si hagués agafat la destral i destrossat el llibre. La impressió general és millor que el que he pogut reflexar en aquest comentari, ja que si no fos així no hauria llegit mai la segona part. Tot i així, entenc que el llibre no passa de producte mediàtic mínimament ben escrit, però que caurà en l'oblit en qüestió de mesos.

Resum: lectura fàcil, agradable, poc intensa amb trams moderadament lents. Us animeu?