El noi del pijama de ratlles

Bruno té nou anys quan la feina del pare obliga la família a deixar Berlín. A la nova casa se sent sol i no entén què passa a l'altra banda d'una tanca propera. La curiositat el porta a acostar-s'hi. La novel·la explica, des de la mirada limitada d'un infant, una història d'amistat enmig de la violència del nazisme.

Copio directament de la contraportada:

Berlín 1942. La guerra no afecta gaire la vida de Bruno, un noi de nou anys que viu en un barri residencial. Però un bon dia arriba a casa i es troba totes les coses empaquetades: el seu pare, membre de l'elit militar, ha rebut un nou destí i es veu obligat a marxar i instal·lar-se amb tota la família en una àrea rural mig deserta i molt depriment. Bruno s'avorreix i passa els dies obsessionat amb una tanca que s'alça davant la finestra de la seva habitació. Fins que no coneix Schmuel, el noi del pijama de ratlles, que viu a l'altra banda del filferro espinós, Bruno ni tan sols comprèn que ja no és a Alemanya sinó a Polònia. Tampoc no és conscient del que passa a la vida de Schmuel fins que és massa tard per escapar dels horrors que es viuen a l'altre costat de la tanca.

Un llibre senzillament genial. Per moltes coses: per la seva senzillesa, pel punt de vista narratiu (tota la història l'explica Bruno des dels seus ulls de 9 anys), per d'innocència que transmet... És cert que hi ha un punt del llibre que vaig arribar a tenir certa mania a Bruno pel seu comportament innocent, inconscient i a vegades de poca empatia cap a Schmuel. Però després te n'adones que realment la ment d'un nen deu funcionar com la de Bruno i te n'adones de l'importància de l'educació en una persona i de com de malvada o maquiavèl·lica es pot arribar a tornar. Interessant també el diferent nivell de creixement com a persones dels dos amics: Bruno (que no li ha faltat mai de res i li han explicat ben poca cosa de la vida) i Schmuel (que per desgràcia ha hagut de créixer 20 anys de cop per la situació que li ha tocat viure).

Un llibre recomanable per a tots els públic, que té unes escasses 200 pàgines amb lletra bastant gran, amb un llenguatge molt planer, però que explica uns història colpidora. Segur que tot el llibre i especialment el final, no deixaran indiferent a ningú!