Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo

Us deixo amb retard la meva opinió sobre el llibre de l'Espinosa. És la mateixa que he penjat a Anobii. Ja em direu què en penseu! Tenia moltes ganes de llegir el darrer llibre d'Albert Espinosa, però després de fer-ho no sé si tornaré a llegir-ne cap. Parteix d'un suposat món de pseudociència-ficció que serveix com a marc d'una trama que aprofundeix en la personalitat romàntico-dramàtica del personatge principal, un fleuma de cuidado! La barreja, al meu entendre, és indigesta i poc aconseguida perquè fa de l'anècdota una novel·la que estaria més còmoda en un format de conte curt. Això, i l'ús d'imatges i descripcions un pèl patilleres i més pròpies d'un adolescent, fan que l'estil deixi bastant que desitjar. Sortosament, aquest fet té un factor positiu: el ritme i la successió dels -pocs- fets que s'hi expliquen passin de manera senzilla i es llegeixin amb celeritat. En definitiva, m'ha decepcionat la lectura d'aquest llibre, tot i que m'he quedat estranyament enganxat. Potser és que en una altra vida vaig viure una vida semblant a la del personatge principal!

Frases que m'han cridat l'atenció (atenció que és llarg): - Des de petit he pensat que dormir t’aparta del món, et fa immune als seus atacs. - Tant de bo poguéssim saber tantes coses de les persones que estimem i que dormen el costat nostre. - Sóc un impacient, ho sé i m’agrada. Crec que un dia l’impaciència va esdevenir un defecte horrible, encara que tots sabem que és una virtut. Un dia, el món serà dels impacients. O, si més no, això espero. - No pretenc ser el millor. Únicament vull volar ben alt perquè ningú em pugui agafar. No per demostrar res, només vull arribar allà on s’arriba quan lliures la teva vida i tot allò que ets a una única cosa. - Esclates a plorar o a riure. Crec que val la pena fer-se miques per aquests sentiments. - Hi ha tantes coses que si es diguessin en veu alta desvelarien secrets d’una intensitat que potser no podríem assumir. - Feia anys que havia superat amb escreix la meva quota personal de conèixer gent. - Tenim pors. Tots tenim pors, però el que és bo d’aquesta vida és que gairebé ningú no ens pregunta quines són les nostres pors. - Ser diferents només depèn de quants estiguin el teu bàndol. - La meva mare deia que ningú no t’havia de trencar l’ànim. Ningú. Mai. - Era horrible i tenebrós trobar a faltar una cosa que no has posseït. - Els taxis són com els membres de la família. Són la sogra o l’oncle que saps que te la fotran però que, malgrat tot, els has d’estimar. - Quina persona és prou important perquè tot variï d’una manera visceral? - De què va la vida? Doncs d’amor. - De vegades és difícil d’acceptar que et diguin una cosa tant bonica. - El teu jo sexual és el més important de la teva vida perquè quan entris en un lloc que no has estat mai s’activarà. Notaràs com rastreja, busca el que desitja, s’enamora, s’encisa, t’omple de passió. Potser encara no l’has sentit, però d’aquí a ben poc, sempre que coneguis gent acabaràs preguntant-te què significaran aquestes persones a la teva vida. És innat en les persones i has d’entendre que desitjar, que sentir, no és dolent. Forma part del teu jo sexual. El teu jo d’estar per casa, el teu jo formal, apagarà el teu jo sexual, el farà dòcil als ulls de la societat, presentable. Seríem molt més feliços si el nostre jo sexual controlés la nostra vida i mostrés el nostre rostre la felicitat de la passió. - Els punts finals faciliten la vida de les persones. Els punts i a part i els suspensius n’incrementen la intel•ligència. - L’ésser humà és màgic i indescriptible. - La bondat i la maldat són com els punts cardinals d’un mateix. - Els sentiments que altres persones tenien per nosaltres, encara que no els corresponguéssim, eren importants. - No pensis en tendències sexuals. Les tendències només reflecteixen por de la diferència del que no comprens. Només has d’acceptar que estan projectant en tu un sentiment. - Els desigs ocults són el motor de la vida. - Confiar en la gent que no té les teves carències. Aquesta és la base del veritable talent. - No es pot confiar en els que no diuen “ho sento” o “perdona”. Creia que aquestes expressions s’havien de fer servir en moltes situacions de la vida i s’havien de dir sense cap mena de por ni de rubor. - L’amor i el sexe són tan estranys que, segurament, els estranys tenen la clau del que cal fer. - Autòpsies sexuals. Que ens estiguéssim ben quiets i que algú ens digués quina part del cos no havia estat acaronada; quants petons ens havien fet; si havia estat més estimada la galta o una cella o una orella o els llavis. Ella s’ho imaginava i li agradava pensar que algú, només de mirar-nos els dits, sabés si havien tocat amb passió o simplement per rutina. Si els nostres ulls havien estat mirats amb desig o si la llengua havia conegut moltes congèneres. - A més, podríem saber quins havien estat els millors actes sexuals, de la mateixa manera que sabem, en tallar un tronc, quan va patir grans pluges o sequeres. Potser els disset, o als trenta o als quaranta-set. Potser sempre a la primavera o gairebé sempre a prop del mar. Quantes mossegades, quants xiuxiueigs, quantes llepades hem sentit? Un còmput de números sobre el nostre sexe, la nostra luxúria, el nostre paler solitari. I segons ella, el millor era que quan aquella autòpsia s’hagués acabat encara estaríem vius, qui podríem millorar i fer que ens acaronessin, que desitgéssim, que estiméssim i que ens estimessin. - Sempre acabem apreciant allò que perdem. - Deixar de pensar ho silencia tot. - Els missatges de text de mòbil contenien molta veritat en pocs caràcters. LA gent s’escarrassava a explicar els sentiments sense que el cost fos excessiu. La concisió dels sentiments. Els missatges fantàstics eren l’epíleg perfecte d’una trobada genial. Quantes vegades saps que després d’una bona cita o d’una bona trobada, quan te’n vas, al cap de pocs minuts de separar-te de l’altra persona rebràs un SMS confirmant la teva percepció d’aquells moments compartits. De vegades és més important el missatge que la trobada mateixa. - No tinguis por, el món té els límits que tu decideixes que tingui. - De vegades, la vida et resol els problemes sense demanar-te res a canvi. - Cada dia t’havies de guanyar la confiança de l’altra persona. Exigir a l’altra que et guanyi, que et sorprengui i que tu li hagis de demostrar el mateix. - No sé què té compartir banyera amb algú durant seixanta minuts, però és com si coneguessis millor aquella persona. - La sinceritat recompensada és un dels palers més gratificants que hi ha en aquesta vida. - Una carícia, un petó, demanar l’escalfor d’una mà al melic no han d’anar acompanyats del sentiment que això provocarà o derivarà en el sexe. Una abraçada no ha de ser de deu segons, ni de trenta, pot durar vuit minuts si cal. Acaronar un cos no ha se suposar sempre sexe. Has d’apreciar la carícia com una part de la teva vida. L’has de despenalitzar de la teva vida. No has de tenir por de dir a una persona que la seva pell, els seus ulls, la seva boca et generen un altre sentiment. Cal despenalitzar les accions del sexe, dur-les a la vida real, a la quotidianitat, i mai s’han d’enllaçar amb el sexe, sinó amb el viure. - Els fills s’havien d’educar en l’amor, en el sexe i en la vida. - El sexe era una endevinalla embolicada en un misteri dins d’un enigma. - És dur perdre la persona que t’ha estimat més.

Hola, doncs per mi, ara mateix, és inconcebible la idea de deixar de dormir, vull dir tenint en compte el ritme de vital que portem, etc... Seria una cosa molt anti-natural. De fet coneixo que hi ha una malaltia d'origen genètic, coneguda com insomni letal familiar, (deguda a la mutació d'un gen concret: D178N ) que pateixen poquíssimes persones al món i que es manifesta a partir dels 30 anys aproximadament. Les persones amb aquesta patologia comencen a deixar de dormir fins que arriba un punt que no poden dormir (i aleshores poden sobreviure, com a màxim 1 o 2 anys sense dormir). Doncs bé, el pronòstic és fatal i la seva esperança de vida, en molts casos, no supera els 40 anys. Aquest es un tema que s'ha estudiat a nivell mèdic, sobretot amb ratolins s'han fet experiments consistents en impedir que dormissin (el mètode, bastant radical, consisteix en que reben una dutxa d'aigua freda per inhibir la son) i també s'ha pogut veure que l'esperança de vida es redueix. Com a curiositat s'ha observat una prevalença major d'aquesta malaltia en la població del País Basc i de fet s'hi fan allà nombrosos estudis epidemiològics. Com a conclusió, els humans i la majoria d'éssers vius necessiten dormir, i aquesta és una activitat vital. L'altra qüestió és algú pot interpretar que el temps dormit és com temps "perdut", però això és erroni doncs si no dormissim envelliríem més ràpidament i el temps viscut seria molt menor i amb moltíssima menys qualitat. A mi, el que m'agradaria és viure més temps, augmentant doncs les hores de son al llarg de la vida i també les hores viscudes conscientment... però bé aqui també hi ha bones notícies dons l'esperança de vida sembla que no ha tocat sostre (a Catalunya actualment és de 85 anys per les dones i 79 anys pels homes) i que anirà creixent, o sigui que no és improbable que alguns de nosaltres arribem a superar els 100 anys, o sigui que podrem debatre molts llibres!! ;-)) joan

Hola a tothom, Us recordo que resten 3 dies per fer propostes de llibres per la propera lectura del Club. Mentrestant continuem comentant l'actual.

Sobre el tema de dormir jo també crec que necessitem algun tipus de desconnexió. De fet quan jo dormo no m'adono de si he dormit una, dues o vuit hores, perdo la noció del temps. Si que t'adones que estàs més o menys cansat en funció del temps que has dormit. El que vull dir amb això és que el que em proporciona plaer de dormir és el despertar-me descansat. Llavors, si trobéssim un sistema de reinicialització del nostre cervell o del nostre cos estil ordinador, crec que el break que necessitem ja seria aquest i llavors faltaria arreglar només el tema cansament. Jo si fos així ja hi firmo. Evidentment mai retallaria el dormir a costa d'efectes secundaris, d'anar sempre cansat o de que t'agafin paranoies mentals. Per acabar, és curiós que estiguem debatent sobre un tema que en el llibre no acaba de ser res més que una pura anècdota i a més mal resolta. No serà que és el que més ens ha cridat l'atenció?

Hola Marta, Si em fas arribar el document jo el penjo.

Hola a tots! Ho sento, m'havia penjat de la parra alhora de fer el comentari. La veritat és que a mi no m'ha pas desagradat del tot. Hi ha frases, que encara que quan les lelgeixes varis cops perden una mica, no estan malament del tot. L'argument deixa molt que desitjar, perquè com ja heu dit, jo també em pensava que tractaria més el tema del no dormir. Ara, jo tinc clara una cosa, NO deixaria de dormir! És un dels molts plaers que ens dóna la vida, així que, a disfrutar-lo. Sempre en podem reduir les hores, clar que amb canalla pel voltant ells ja s'encarreguen de fer-ho. Per cert, vaig fer un document amb tot de frases que m'havien agradat...hi hauria manera de penjar-lo

Jo també sóc de dormir poc i m'encanta! D'una altra manera no podria fer ni la meitat de les coses que m'agrada fer!

Deixar de dormir… no sé, no sé. Jo sóc de dormir poc, amb sis horetes justes en tinc ben bé prou, i és cert que molt dies me’n vaig al llit amb la sensació que m’he deixat un munt de coses per fer, em venc el cansament, evidentment, però... i si no estiguéssim mai cansats? Ben rumiat crec que m’inclino per dormir, poc, el just o molt, això va a gust del consumidor i depèn de les necessitats de cadascun. Crec que és bo desconnectar,a cops per enriquir el subconscient de tot allò positiu que vivim, i d’altres per soterrar, encara que només sigui per unes hores, de tot el negatiu.

Doncs jo no ho tinc clar, però em sembla que no m'agradaria deixar de fer-ho. El llibre diu alguna cosa com que a vegades necessitem que s'acabi el dia, descansar, trencar amb tot i l'endemà tornar a començar. Enllaçar un dia rera l'altre, sense pausa, sense "tregua"...buf! Clar que ara també ho necessitem perquè estem cansats, i és un plaer quan després d'un dia esgotador te'n vas a dormir..però i si no ho estiguessim de cansats? penso que malgrat tot el "coco" també ho necessita. Miki, m'atrau la idea de reduïr hores de son...no estaria malament. Potser en un futur existeix alguna substància que permeti dormir les hores justes, que et llevessis igual de bé dormint menys. "Dormir a la carta" com diu en Xevi?és una altra opció...Però ara per ara, ens haurem d'"apanyar" amb un dia de 24h i gestionar les nostres estones de son com bonament poguem.

El tema de deixar de dormir va ser un dels que em va cridar l'atenció del llibre. Estic d'acord però que passa de ser una cosa interessant i que esperes a veure com evolucionarà i acaba quedant-se en res. El meu cap sempre vull d'idees i projectes i mai tinc prou temps per portar-los a terme. A mi l'idea de no dormir m'atrau i segurament m'agradaria a temporades. Això si, poder dormir sense patir efectes secundaris i poder estar a rendiment normal totes les 24 hores del dia.

Jo no deixaria de dormir perquè és un plaer però reduïria molt la meva necessitat de fer-ho. Al llibre era la idea que més m'agradava, però al final es queda en pura anècdota. Hi ha un llibre de ciencia ficció molt bo que tracta això com a tema principal: Mendigos en España, de Nancy Kress. Té un parell de seqüeles que, per a mi, no valen gaire la pena, però el primer és molt bo.

Uau! després de tots els comentaris gairabé no goso opinar...i més, com ha passat a algú altre quan ha recomenat un llibre i l'opinió generalitzada és que no ha agradat. Si amb alguna cosa em quedo més "tranquil·la" és que hi havia un no sé què que va fer o que la gent n'hagués sentit a parlar, o que el tingués a la cua per llegir i encara no ho hagués fet. Potser per això va sortir com el més votat, a base d'anar sumant puntets de varis membres del club. Si més no, no us ha fet "perdre" gaire el temps, perquè es llegeix en un plis, i haurem pogut opinar de primera mà sobre una novel·la d'un autor que per mi era desconegut, i pel què sembla, una gran persona. Dit això, us haig de dir que a mi em va agradar, més en la primera lectura que en la segona (sí companys, me l'he llegit dos cops! digueu-me "friki", cutre...). I per què? Coses positives: - Vaig trobar la història curiosa i amb punts que inicialment em van semblar que podien donar peu a debat (tota la història de deixar de dormir, la relació que tenia amb la mare i el tractament que aquesta feia sobre el sexe...) - M'agraden les frases trascendentalotes o que ho semblin, i aquest llibre n'està farcit (sóc d'aquelles que puc subratllar-les o apuntar-me-les). Moltes van marcades amb l'etiqueta de la mare, que penso que és el "fil conductor" que es manté en tota la novel·la, però que tampoc saps ben bé a què treu cap. - No vaig buscar-hi res, i no vaig tenir temps de que el meu interès decreixés perquè la lectura n'era molt fàcil. Em va resultar molt amè, i fins i tot em va agradar el final... Coses negatives: -Rellegit en una segona lectura, veig que barreja una mica les coses, enceta temes que et penses que aniran a parar a algun lloc i que no s'acaben de desenvolupar del tot. -Malgrat agradar-me les frases, a vegades les deixa anar de forma massa "indiscriminada"...les fot allà a vegades de forma massa "gratuïta". No ho sé canalla, em quedo amb que és un llibre que si més no, per bé o per mal, diria que no et deixa indiferent, tot i que poguem discutir llargament la construcció de la trama, el com s'aguanta la història, les frases bones o dolentes etc. I una última cosa (és que jo sóc molt de dormir, sabeu?): si tinguessiu l'opció deixarieu de dormir?

Seguint el fil de les opinions veig que tots anem a parar allà mateix. A mi el llibre d’entrada em va “enganxar”, i dic d’entrada per no dir les vint primeres pàgines, perquè a mesura que em vaig endinsar en la història cada vegada més el meu ànim anava decreixent, i sé del cert que el vaig acabar gràcies a la seva brevetat. L’he trobat infantil, absurd, surrealista, contradictori i sense cap mena de sentit. M’ha fet la impressió que l’autor a partit d’una idea però no s’ha esforçat massa en la seva continuïtat, senzillament s’ha posat a escriure i, sobre la marxa, com si diguéssim, a anat desgranant els esdeveniments sense solta ni volta, afegint de tant en tant, fragments que fan referència a la seva mare i que en cap moment aporten ni deixen clar el per què de tot plegat. En definitiva, abans de llegir el llibre admirava, per tota la història que el precedeix, l’Albert Espinosa, com a persona i... potser també com a escriptor, hores d’ara vull conservar la meva admiració vers la persona, cosa que no puc mantenir vers l’escriptor. Sap greu, però no penso tornar-lo a llegir.

Avui he estat rellegint els comentaris i a més crec que ja ha passat prou temps per tenir perspectiva. No em moc gaire de la meva primera opinió. Convergeixo amb tots que és un llibre clarament descendent i amb moltes coses que no porten a enlloc. A més el què m'ha donat el temps és que mirat amb perspectiva el llibre em va deixar en un primer moment bastant indecís en quan a si m'havia agradat o no i ara aquesta sensació a passat a ser fredor i indiferència. Això en mi és dolent. El llibre no ha aconseguit el que suposo que ha d'aconseguir qualsevol obra ben escrita: deixar marca. Pel que fa al comentari de la MoMa, jo sóc un dels que no descarta llegir altres coses d'ell. Potser no vam triar el llibre adequat. M'atrau bastant el tema del llibre "El món groc" i només em faltaria una empenta per posar-lo a l'estanteria. MoMa, val la pena? Primer el llibre i després la pel·lícula?

Hola, Jo ja l'havia llegit doncs me'l van regalar al maig. Quan el vaig llegir recordo que el vaig començar amb ganes però el vaig trobar absurd, i com dieu, va anar empitjorant. L'he rellegit una mica per fer memòria i estic d'acord amb vosaltres en que és pretenciós, i jo diria que molt infantil/adolescent en moltes de les reflexions que fa. Se'm fa pesat que constantment intercali pensaments que seguidament argumenta i que no porten enlloc, i ho fa molt: que si l'edat, la mort, els diners per pagar el fàrmac, i això només per començar. És una llàstima!l Me'l vaig llegir després de llegir "El món groc" que ve a ser un llibre autobiogràfic i que pretén servir d'ajuda a les persones amb càncer i ser un homenatge a totes aquelles persones amb les que va compartir habitació durant la seva infància/adolescència i que van influir molt sobre la seva manera d'encarar la malaltia i la vida. Ja sé que alguns no en voleu llegir més, però en la meva modesta opinió l'Albert Espinosa, és sorprenent per tot el que ha viscut i la manera que ha tingut de continuar endavant. Pel que fa al món gron és un concepte que balla una mica en la meva opinió, però no deixa de tenir una part que jo crec que mereix llegir-lo. Aquesta seria la meva valoració positiva, ja no sobre el llibre que hem llegit, que és la primera novel·la d'aquest autor, sino sobre un altre llibre que va escriure fa uns anys. Això és tot. Molt bon Nadal a tothom i que es facin realitat tots els vostres desitjos!

Miki, un altre exemple de frase amb aparença de profunditat i que utilitza aquest recurs ;-))) "Cinc dones que per ser fidels amb si mateixes, a vegades, han de ser infidels" L'he tret de la web de infidels, la sèrie de tv3 jooan

Joan, m'ha agradat molt això de que ajuntant paraules contràries pots fer frases amb aparença de profunditat. Ho penso fer servir molt! ;-)

Vaig dir que el final era poc original? Mmmm... no ho recordo, però potser sí que ho vaig dir. En tot cas, no era l'expressió adequada (patillada sí, oju). Em sembla més ridícul que altra cosa. Original és, això no li discuteixo, però què una cosa absurda sigui original no té gaire mèrit. L'originalitat només és un valor quan va acompanyada de qualitat.

Em costa molt donar l'opinió sobre un llibre que em va deixar com em va deixar després d'acabar-lo. Haig de dir que les primeres 30 pàgines em van agradar molt, amb frases d'aquestes d'autoajuda que em van arrencar més d'un somriure. Però a partir d'aquí el llibre perd i molt. D'entrada la història ja és una mica rara de per si. El fet de que trobin un extraterrestre aquí al costat de Barcelona i que justament l'autor de llibre tingui un do i el vagi a veure com qui va al supermercat i després un moment que marxo que he vist una noia entrant en un teatre que m'agrada i després però ajudeu a fugir a aquest personatge... Està tot molt enganxat pels pèls. No se si és una desviació meva fruit de tants anys de xupar cinema nord-americà, però els extraterrestres no els trobem nosaltres, a Santa Coloma de Gramanet (amb tots els respectes): els troben els americans al desert de Nevada i els porten en un supercomplexultrasecretdelaòstia! Total, que aquí un extraterrestre a la pa amb tomàquet sona com malament (que al final resulta ser qui resulta ser, però d'entrada ja sona malament). Seguint amb la història, es van creant una sèrie d'expectatives que van morint totes sense una solució satisfactòria. Tot això amanit amb la història de la relació amb la seva mare que es va posant enmig de la història principal enterbolint el ritme i sense que els arbres ens deixin veure el bosc. El final és una patillada poc original? Aquest llibre no el publicarien si no fos qui és? Tot això ho podem anar discutint. Són idees que m'ha transmès en Miki en viu i en directe.

Si, la darrera pàgina del llibre té enganxat un mini-llibret amb els dos primers capítols. A mi se m'ha fet estrany, doncs això de regalar només els dos primers capítols no ho havia vist mai... bé, que és una estratègia de màrketing més del llibre

Apa, jo vaig comprar l'ebook. El llibre en versió arbres morts duïa un regal?

Hola a tots, Bé, jo coincideixo bastant amb el comentari del Miki. D'un costat és un llibre una mica "trampa", doncs tot i que hi ha algunes idees que et fan reflexionar, també és cert que moltes de les frases que hi ha estan enunciades de forma aparentment brillant, però quan te les tornes a llegir, et costa realment trobar-hi el sentit. L'estil del llibre m'ha recordat força els llibres -diguem- d'autoajuda, que normalment estan farcits de frases que en un primer moment t'omplen però després te n'adones que no t'ajuden gaire. Continuant aquest fil, afegiré una cosa una mica a banda del llibre que em ve de gust compartir amb vosaltres. Tinc un amic enginyós i divertit (dos qualitats que sempre he envejat) i un dia parlant em va dir una cosa que m'ha quedat des de llavors: i és que s'hi ajuntes dos termes oposats, pots conseguir construir frases que semblin carregades de raó. Alguns exemples: - No hi ha res més bo que ser dolent O, també - Sempre m'ha agradat la grandesa de les coses petites Ben mirat, aquestes dues frases (se'n podrien fer moltes de similars) no diuen res, però a priori fan molt d'efecte. Doncs bé, penso que el llibre d l'espinosa utilitza un recurs similar. Té un estil de grans frases i elocucions però que a l'hora de la veritat (i aqui coincideixo molt amb el miki) son una mica xorres. Per últim, doncs també destacaria alguns aspectes negatius pel que fa l'edició del llibre - Texte i interlineat grans - Moltes fulles blanques (fixeu-vos que al final deixa 3 fulls de cortesia) i gruixudes Això fa que el que seria un relat de 20 pàgines en edició butxaca, es converteixi en novel.la de 200 pàgines. Penso que aquest seria un punt negatiu del llibre i, a més, força objectiu, i que fa que aquest llibre sigui, com a mínim, pretenciós. Com a colofò, he trobat "gratuïtament original" que et regali un mini-llibret amb dos capítols i, encara més que et digui "regala aquestes pàgines a algú que estimis, ... no se sap mai que pot arribar a signnificar a ala teva vida" (no comment) Bé, per què no quedi tot com a negatiu (ja veus MoMa que et faig cas), recordo un parell de frases que m'han agradat (tampoc serien la bomba) però bé estan bé. Una d'elles fa referència a que l'excés de confiança és el que provoca la majoria de trencaments en la parella (segons la mare del protagonista) i la segona és quan diu que els nens viuen en una mena de transtorn bipolar en el sentit que poden passar fàcilment de les tonelades de plors als quilos de rialles. Records a tots i bones festes! joan

Allà va la meva. De moment breu, a veure si hi ha debat. És un llibre molt breu, es llegeix en un sospir i s’oblida encara més ràpid. Pretén ser surrealista i oníric, però es queda en absurd. Al principi no sabia si prendre-me’l en conya o seriosament, i encara no ho se. Tot i que té els seus moments, al final resulta ser una parida sense solta ni volta. És una llàstima, perquè el desastre és un descarrilament progressiu. D’entrada m’estava agradant, sense entusiasmar, però al final crec que és realment dolent. Si tu o jo intentessim publicar aquest llibre, no ho aconseguiríem. Desavantatges de no ser mediàtic, suposo. Té frases i reflexions sorprenents, però si rasques una mica és una mica tonto. Té un subtext incestuós que no se ben bé que pretén ser, ¿provocador? No passa de ser una mica molest. Conclusió: aquest ha estat el primer i últim llibre de l’Albert Espinosa que llegiré.

Aquesta secció (la del debat sobre el llibre) quedarà inaugurada el 15 de desembre. Fins a aquell moment, tots els comentaris referents a la lectura s'han de fer a la zona del diari de lectura un tros més avall.