Amy Adams, Patrick Dempsey, Susan Sarandon, James Marsden, Timothy Spall, Rachel Covey, Idina Menzel
La reina Narissa no vol deixar per res el seu tron. Quan veu que el seu fill es vol casar amb Giselle i que per tant el seu tron perilla, transporta a aquesta al modern i caòtic Manhattan actual. Aquí es troba en Patrick, un advocat que també està en una situació amorosa una mica delicada. Més personatges del món dels dibuixos animats passen al món real, uns per ajudar a Giselle, altres per matar-la, altres per trobar-la... Com acabarà aquesta aventura amb els personatges d'un conte de fades pel mig del Nova York actual?
Primer de tot vull aclarir una cosa. Aquesta pel·lícula me l'he mirat per recomanació expressa d'en Miki. Segons ell, li va agradar molt i creu que jo no tindria el valor suficient (per no dir una cosa més grossa) de fer una crítica en aquesta pàgina. Va per tu, Miki!
Faré una crítica una mica atípica i intentaré buscar les coses bones i dolentes que crec que té la pel·lícula.
Coses dolentes:
>> És una pel·lícula previsible i gairebé en la primera mitja hora ja pots endevinar el final. O sigui, que de sorpresa cap.
>> Hi ha un parell de cançons cantades, al més pur estil Walt Disney, que acaben en una autèntica orgia de ballarins humans i animals cantant com bojos. Hi ha certes pel·lícules que està prou ben aconseguit i lligat. Aquí, després de la sorpresa inicial, el que et surt és riure.
>> És impressionant que en ple segle XXI, Walt Disney sigui tant retrograda i encara ens intenti vendre un conte de fades on el cavaller és atlètic, guapo, egocèntric, una mica tonto (per no dir tonto perdut) i gairebé ari (si fos ros), i la donzella és una tonta, fleuma, amb el cap ple de pardals (literalment) que creu en l'amor etern i viu només pel seu princep i per servir-lo. A mi aquesta part, em fa venir ganes de vomitar. Senyors representants de Disney: podem evolucionar una mica?
>> És un pastelote!
Coses bones:
>> Dins de la història previsible, la pel·lícula és entretinguda.
>> Els efectes especials estan molt bé. L'esquirol penso que està molt ben aconseguit i les parts que són dibuixos animats estan prou bé com perquè no es vegin de corta i pega com passava en productes única i exclusivament facturats per Disney (eren els reis de l'animació, ara sense Pixar no són gaire res...).
>> És interessant el fet de veure les reaccions de dos personatges que treuen d'un conte de fades i els posen al mig de Nova York. Els dos són molt innocents, no es preocupen gaire per res i van completament a la seva. És com si tinguessin 10 anys i visquessin, mai millor dit, en un conte de fades. El personatge de la Giselle, sobretot, fa una evolució cap a l'occidentalització (o humanització). No se si l'evolució és bona o ja era prou feliç com era, en el seu món de dibuixos animats on sembla que tothom vagi drogat fins les celles.
>> Sorpresa agradable veure al Dr. Sheperd de la sèrie d'Anatomia de Grey fent el paper de galant de carn i ossos. No passa d'aquí el tema, ok?
Ja ho veieu, un pastelote previsible però entretingut. Segur que amb els pros i contres us podreu fer una idea precisa de la pel·lícula i podreu decidir si veure-la o no.
No hi ha enllaços per a aquesta pel·lícula o sèrie.
afegir comentari
(2 )
Autor/a del comentari: Xevi -
Data: 10/03/2008
Penso que tots els personatges de dibuixos que apareixen en el món real són més o menys caricaturitzats i/o ridiculitzats. Diguem que ella fent les feines de la casa amb els animals i cosint-se un vestit també és una imatge força estereotipada. Finalment, matitzar el humanitzar o occidentalitzar (el que t'agradi més, però no volia donar la sensació que els humans o els que ho fem bé som els occidentals, ni molt menys, només cal veure les eleccions d'ahir i tota la pelleringa de polítics que tenim en aquest país!).
Autor/a del comentari: Miki -
Data: 08/03/2008
Només diré què:
Lluny de la meva intenció discutir que Disney és carca. Però: l'exemple està mal triat. El príncep, justament, és ridiculitzat una i altra vegada per la història.
Em sembla molt fort l'equiparació d'occidentalització i humanització. ¡Toma ya!
La peli és la més pastel entre els pastels i així vaig advertir-li a en Xevi abans de veure-la. Això no treu que és molt divertida i està molt i molt ben feta. Jo crec que si l'hagués vist amb 10 anys m'hagués impactat com em va impactar en el seu moment Mary Poppins. La peli és previsible, però treu molt partit de la idea de posar personatges de conte al món real. És un entreteniment fàcil però efectiu i amb tones de bon rotllo. Segueixo recomanant-la!