Soldados de Salamina

El nucli central de la novel·la és la figura de Rafael Sánchez Mazas, escritor i ideòleg de la Falange Española i estret col·laborador de José Antonio Primo de Rivera, i en particular de l'episodi de com va escapar del seu afusellament. La Guerra Civil Espanyola estava acabant, i les tropes nacionals avancen cap a Catalunya. Les tropes republicanes es retiren, arrassen ponts i vies de comunicació per la seva retirada. Sánchez Mazas estava pres a Barcelona, i va aconseguir escapar d'un afusellament col·lectiu. Quan surten a la seva busca, un soldat republicà, que abans havia emocionat a tots els presos ballant al son del pasdoble Suspiros de España, el troba, l'encanyona però li perdona la vida. Sánchez Mazas s'amaga, i aconsegueix l'ajuda d'un grup de pagesos, a qui un cop ell ajudarà un cop acabada la guerra. L'autor, Javier Cercas, es converteix en un personatje propi de la novel·la, apareixen com un periodista que investiga aquest succès abans d'escriure el llibre.

Vet aqui una novel·la important.

Amb una prosa que té una textura que de vegades recorda la del millor Marías, Javier Cercas proposa una exploració de la memòria, el mite i el record, obrint un espiell a la ment de l'escriptor i fent un exercici literari de primer ordre. Proposa, de fet, una exploració dels límits entre la novel·la i la crònica històrica. La pròpia novel·la (o relat real) s'explica millor del que jo podria:

Me pregunté si esos relatos se ajustarían a la realidad de los hechos o si, de forma acaso inevitable, estarían barnizados por esa pátina de medias verdades y embustes que prestigia siempre un episodio remoto y para sus protagonistas quizá legendario, de manera que lo que acaso me contarían que ocurrió no sería lo que de verdad ocurrió y ni siquiera lo que recordaban que ocurrió, sino sólo lo que recordaran haber contado otras veces.

Més enllà de la història del nostre país, aquesta història permet aprendre molt sobre el procés d'imaginar i escriure, i és difícils sostreure's a l'embruix de l'obsessió que en Javier Cercas devia sentir en conéixer la història de l'afusellament de Sánchez Mazas i va impulsar-lo a escriure-la. Em costa imaginar que ningú llegís aquesta novel·la i pensés en fer-ne una pel·lícula, una molt bona pel·lícula a més a més, perquè és una dels llibres menys "pel·liculables" que he llegit darrerament. O potser m'equivoco. De fet, el més probable és que m'equivoqui. Al capdavall, un dels temes principals d'aquest llibre és precisament la necesitat de narrar i la potència de la narració per a guarir ferides.

El que fa Javier Cercas amb aquest llibre és construir un espai narratiu al voltant d'un petit episodi històric i imbuïr-lo de la força de la realitat i l'evocació simbòlica de la ficció (gairebé dels mites); situar-lo a cavall de la veritat i la narrativa i obtenir el millor d'ambdós mons amb un virtuosisme exemplar; i embolcallar-lo amb una sèrie de capes concèntriques d'història que no fan mes que aïllar i resaltar el nucli de la història. És difícil, i ni tan sols ho intentaré, destacar tots els detalls de geni que conté aquesta novel·la.

Més enllà de qualsevol altra consideració de natura estètica, aquest és un dels millors exemples que he trobat de les qualitats redemptores de la literatura. És una història que conmou de manera extranya, fugint de bons i de dolents i trista perquè està enmarcada en una història, la d'Espanya, que "va acabar malament". S'arrapa a l'ànima i la deixa marcada.

Es mereix totes les estrelles d'Anobii.