Our Kind of Traitor (Un Traïdor Com els Nostres; Edicions 62)

Una jove i idealista parella emprèn les vacances de la seva vida a l’illa caribenya d’Antigua mentre la seva Gran Bretanya natal es debat entre els deutes i la recessió. Ell és professor a la Universitat d’Oxford. Ella, una advocada londinenca a l’inici d’una prometedora carrera professional.

El segon dia de les vacances coneixen un ric i carismàtic milionari rus d’uns cinquanta anys, en Dima, que llueix un esplèndid rellotge d’or amb incrustacions de diamants i un curiós tatuatge al polze dret. De manera espontània, almenys aparentment, els proposa jugar un partit de tennis.

Alguna cosa més vol, en Dima, però, a més de guanyar el partit. Sigui el que sigui, aviat els joves enamorats es troben immersos en una tortuosa carrera mortal que els condueix per mitja Europa i que a poc a poc els endinsa en les llòbregues profunditats de la cobdícia i la corrupció.

Amb aquesta història absorbent i actual, John Le Carré fa un retrat penetrant de les noves xarxes del crim internacional i una crua denúncia a les fosques aliances en el si del poder. Una obra magistral.

La meva única experiència anterior amb els llibres de’n John Le Carré va ser un intent frustrat de llegir The Constant Gardener, aquella novel·la tan avorrida que va donar peu a una pel·lícula excel·lent i va rebatre per enèsima vegada l’afirmació, tan maltractada, de que la pel•lícula sempre és inferior al llibre en el que es basa. Diria, si fos anglès, que les novel·les d’espies no són la meva “cup of tea”, però de tant en tant m’agrada llegir algun llibre que es situa, com diria també els anglesos, fora de la meva “comfort zone”.

M’agrada llegir ressenyes de llibres. No em sembla un hàbit extravagant en algú aficionat a escriure les seves. En aquest cas, algunes de les crítiques que he llegit delcaren que el llibre triga en agafar volada i que, de fet, no ho aconsegueix fins que no pren forma amb claredat la història d’espies. Doncs diré, ves per on, que a mi m’ha passat tot el contrari. Quan més he gaudit del llibre ha estat al principi de la novel·la, especialment en aquelles seccions en que el punt de vista s’instal·lava en la irònica Gail. Especialment, però no només, durant el primer terç del llibre m’ha admirat l’habilitat malabarista de l’autor i el seu virtuosisme alternant punts de vista, moments del temps i artificis narratius diversos. A jutjar per aquest llibre, i més si com diuen és veritat que no és la seva millor novel·la, en John Le Carré és un narrador de primera categoria. És possible que desde el punt de vista del realisme la brillantor dialèctica extrema que exerceixen els personatges que passegen per aquestes pàgines sigui una mica inversemblant, però per a mi ha estat una constant font de plaer estètic i crec que aconsegueix capturar perfectament la personalitat dels protagonistes del llibre. La secció intermitja del llibre, d’altra banda, en la que se’ns expliquen les motivacions, més o menys soterrades, dels diferents “espies” que col·laboren amb la Gail i en Perry, llasta una mica el ritme de la narració i li costa una mica recuperar-lo, però serveix per a proveïr un context que enriqueix els esdeveniments que porten al desenllaç de la novel·la. I el desenllaç… aix, el desenllaç… m’ha acompanyat durant molts dies després de d’acabar el llibre i ara que escric aquesta ressenya el revisc amb una punxada de… alegria? Dolor? Sorpresa? Aneu i el llegiu, que val la pena. És una petita novel·la, subtil i plena d’ironia i sentit de l’humor.

Un notable baix.