Mistborn - The Final Empire (Nacidos en la Bruma - El Imperio Final)

Durant mil anys ha caigut cendra i res no floreix. Durant mil anys els skaa han estat esclavitzats i han viscut immersos en una por inevitable. Durant mil anys el Lord Legislador ha regnat amb un poder absolut gràcies al terror, als seus poders i a la immortalitat. L'ajuden els obligadors i els inquisidors, juntament amb la poderosa màgia de l'alomància. Però els nobles sovint han mantingut relacions sexuals amb joves skaa i, malgrat que la llei ho prohibeix, alguns dels seus fills il·legítims han sobreviscut i han heretat els poders alomàntics: són els nascuts de la boira, els mistborns. Ara Kelsier, el supervivent, l'únic que ha aconseguit fugir dels Pous de Hathsin, ha trobat Vin, una pobra noia skaa amb molta sort. Potser tots dos, units a la rebel·lió que els skaa intenten des de fa mil anys, podran canviar el món i l'atroç dominació del Lord Legislador.

Si hi ha una cosa que m’agradaria resaltar d’aquest llibre és, sobretot, que m’ho he passat bomba llegint-lo (escoltant-lo, en aquest cas). Crec que el seu mèrit literari, en quant a originalitat, estilisme, elegància, perspicàcia psicològica, anàlisi del comportament humà, etc, etc, és més aviat limitat i, tanmateix, em sembla un llibre tan honest i exitós en el seu afany de proporciona un entreteniment digne i de qualitat que és mereixedor de les quatre estrelletes que li he adjudicat a la meva llibreria d’Anobii.

Per a mi, els principals referents del llibre, que està farcit d’estereotips i d’idees que hem vist milers de vegades al cinema, als còmics i a la literatura, són The Matrix, els còmics de superherois i Star Wars, però podeu incloure al sac qualsevol història en la que un grup de rebels s’enfronten a un imperi o dictadura aparentment eterna i invencible, amb profecia i protagonista escollit pel destí inclosos. Són estereotips i referents, però, que en mans d’algú com en Brandon Sanderson llueixen com nous i captiven.

Si no per la seva originalitat, el llibre destaca per l’interés de la història, per la caracterització dels personatges i, per què no dir-ho, per un tractament adrenalínic de les escenes d’acció. Tot plegat, és difícil apartar-se de la història i sovint ho he fet amb el cor a la boca patint per la “xunguitat” de la situació. També val la pena assenyalar que aquest és el primer llibre d’una trilogia, però que funciona perfectament com a novel•la única i explica una història amb principi i amb final. Passa, però, que tot final és un principi…

Pel que fa a la història, més enllà de l’ambientació i l’argument en si, que estan perfectament bastits, hi ha moltes coses que m’agraden molt. Trobo molt interesant l’evolució dels dos personatges principals. M’agrada especialment el canvi que fa la Vin, que passa de ser una nena extremadament malfiada crescuda al carrer, traïda per tothom i ensinistrada com a lladre pel seu germà a infiltrar-se a la noblesa de Luthadel espiant per a la rebelió. M’agrada que a mesura que la seva inmersió a l’aristocràcia és més profunda els seus valors vagin canviant i la seva vissió del món, extremadament en blanc i negre, vagi adquirint una escala de grisos cada vegada més confusa. En el cas del Kelsier, m’agrada el seu caràcter messiànic, carregat d’arrogància i afany de protagonisme, i m’agrada sobretot el contrapunt que planteja la història, inquietant i una mica sinistre, entre aquest personatge i la figura del Lord Ruler abans d’esdevenir Lord Ruler. I m’agrada també, pel que sembla suggerir en el que està per arribar, la figura de la secta de guardians del coneixement, que en la tradició més purament “Fahrenheitiana” memoritzen religions i dades diverses prèvies a l’ascensió del Lord Ruler a la divinitat i a la inmortalitat. La història és quelcom més que aventura i prou, tot i que aventura és el que hi ha al seu cor i la proposta principal que fa. La relació entre l’aristocràcia del Darrer Imperi i les masses d’Skaa esclavitzats, a la base de la revolta que s’està gestant, dona lloc a a una mica de crítica i alegoria social que enriqueixen la novel•la, i hi ha apunts cap a una discussió sobre la natura de la religió i de la fe, i sobre la seva necessitat, que sembla que guanyarà en importància en etapes més avançades de la història. Ni és 1984, ni en Brandon Sanderson és en George Orwell, però està prou ben fet com per que la història guanyi en qualitat.

Defectes? Home, si. D’una banda la pròpia manca d’originalitat en l’essència del que explica, tot i que la dissimula prou bé amb una operació estètica molt acomplerta. D’altra banda, tot i que el grau de detall amb el que arribem a conéixer el funcionament de l’al•lomància permet escenes brillants, el llibre es veu perjudicat per la seva ànsia d'explicar amb tot luxe de detall la teoria que hi ha a darrera del sistema de màgia que proposa. De tant en tant, l'autor sembla dir-li al lector quelcom com: "Seieu, nens, i mireu a la pissarra que us explicaré la relació entre els vuit metalls primordials...", i amb el pretext de que la Vin ha d'aprendre l'art de l'Al•lomància et fot un totxo de classe que flipes. A veure... no tan totxo, que és xulo, però perjudica al ritme de la història i sovint, crec, és innecesari.

La recomano? Depén. Depén, sobretot, de a qui. És un plat lleuger, però deliciós. No reinventa res, però tampoc no li fa falta. No és alta literatura, de vegades és un videojoc, però com a entreteniment supera a Dans Browns i a molts d’altres (difícilment un mèrit, I know). La recomanaria moltíssim, però molt, a tots aquells amb interès per la literatura fantàstica i a tots aquells que en un moment donat busquin diversió i emoció. Jo ja he començat el segon.