La llave de Sarah

Durant una batuda contra els jueus de París el 1942, Sarah intenta protegir el seu germà amagant-lo en un armari i s'endú la clau. Dècades més tard, una periodista investiga aquells fets i descobreix que la història toca de prop la seva pròpia família. Dues èpoques s'entrellacen en un relat sobre el silenci, la memòria i les responsabilitats que perduren.

El llibre està ambientat en dues èpoques diferents. Per una banda ens trobem amb la historia de Sarah i la seva família, ambientada a París l'any 1942 en plena ocupació nazi. En la redada coneguda amb el nom del Velòdrom d'hivern, molts jueus de París, inclosa la família de Sarah, són trets de casa seva i portats al Velòdrom on passaran 5 dies en condicions inhumanes. Sarah, en un intent de salvar el seu germà petit, el deixa tancat amb clau en un armari secret de casa seva, pensant que podrà tornar a buscar-lo en pocs dies. Per altra banda, tenim la història de Júlia Jarmond, una periodista nord-americana establerta a París ambientada a l'any 2002. Des de la revista on treballa li demanen de fer un reportatge de commemoració de la readada de jueus de l'any 42. Investigant, es troba amb la història de la Sarah i la seva família i descobreix que ella està a punt d'anar a viure al mateix pis on vivien ells. Tot plegat la fa descobrir i remoure un passat bastant turvolent que canviarà el rumb de la seva vida.

El llibre penso que té dues parts ben diferenciades. En la primera, s'intercala la història de la Sarah amb la de la Júlia, i es fa un camí paral·lel molt interessant i amb un ritme molt amè. Quan la història de la Sarah finalitza, el desenllaç l'hem d'anar a buscar al futur, ja que en el passat ens deixen com penjats. Aquí el llibre grinyola, en el sentit de que és poc creïble que una persona que es trobi amb la situació de la Júlia, per simple curiositat, faci tot el que fa ells i remogui la seva vida actual tal com ho fa. En aquest sentit el llibre està agafat pels pèls i costa entendre a la protagonista. Fins hi tot, i sense ànim de desvetllar res, té una trobada a Lucca (Itàlia) amb un personatge (no diré qui), on aquest mateix se'n fa creus del que està fent la Júlia i li demana amb quina finalitat està fent-ho tot. En aquest moment la Júlia es posa a pensar i descobreix que no ho té clar i que no ho havia meditat prou amb anterioritat. Aquí n'hi ha per agafar i tancar el llibre, ja que com he dit, la justificació de la Júlia del present està agafada amb pinces. Però com que ja estàs gairebé al final, acabes el llibre per dignitat. En la meva humil opinió, cal una mica de Sal de fruta Eno per acabar-lo i si l'haguéssim d'analitzar amb una gràfica, el llibre comença bé i va caient a mida que es llegeix.

És una llàstima, ja que considero que amb la trama muntada hi havien prous mecanismes literaris o prous personatges per aconseguir una història amb fonaments i molt més versemblant que la explicada aquí.