novel·la

L'Últim Dia Abans de Demà (Ed. Empúries, 2011)

Autor del llibre:: Eduard Márquez
Autoria de la ressenya:: Miquel Codony
Actualitzat:: 21/09/2011

Sinopsi

L’últim dia abans de demà és una novel·la sobre l’amistat que supera el pas del temps, el dolor de les absències, els amors perduts i la fragilitat dels móns que construïm per justificar les nostres vides.

Ressenya

El Robert seu al Portal de l’Àngel amb una llauna per a les monedes entre les cames. Toca una harmònica i té al seu costat un carro de súper ple fins al capdamunt de cartrons i de bosses de plàstic. De la cadena que hauria de servir per enganxar-lo als altres carros, penja una càmera fotogràfica de joguina d’un taronja cridaner. Tot i els vint anys que han passat, és el mateix Robert de sempre. El nas, les celles gruixudes, la pell fosca. El gest d’apartar-se el serrell, massa llarg, dels ulls.
>
El cor se’m dispara.
>
Vint anys.
>
El so de l’harmònica, raspós i entretallat, es barreja amb la gatzara d’una banda de dixieland.
>
Reculo i aprofito l’entrada d’una botiga per observar-lo amb prou calma.
>
La roba, bruta i atrotinada, li queda massa baldera. La bota dreta té la sola reforçada amb cinta adhesiva de Gil Stauffer.
>
La inquietud em paralitza.

Aquest és un d'aquests llibres que feia temps que m'havia cridat l'atenció sense saber ben bé perquè. Les coses bones sobre l'autor que vaig llegir al blog d'Instant Karma i trobar-lo a la biblioteca de Montcada va ser la combinació definitiva per llegir-lo. I noi, encara ara hi penso i se m'encongeix el cor...

Si he de jutjar per aquesta novel·la (novel·leta, és realment breu), l'Eduard Márquez és un d'aquells escriptors realment preocupats per l'estil, dels que deu escriure i rescriure cada frase fins que li queda perfecta. Heu sentit mai aquella frase referida a la música de Mozart que diu que és tan perfecta que si modifiques una nota el conjunt se'n ressenteix? Em sembla recordar que la deia en Salieri, si més no a la peli de Milos Forman. Doncs és perfectament aplicable a aquesta novel·la, a la que cada paraula sembla pensada i repensada per aconseguir una petita joia inmillorable amb un impacte emocional màxim i, val a dir, devastador, amplificat per l'alternança temporal de l'argument. I tot i el seguit de desgràcies que engalta el protagonista i altres personatges al llarg de la seva (les seves) vides, demolidores qualsevol d'elles, la novel·la assoleix la improbable fita de no ser nihilista, tot i que no vull aprofindir-hi gaire per no aiguar la lectura de ningú.

No em sembla que hagi de ser del gust de tothom, però si voleu una molt bona lectura trista no n'hi ha de molt millors. Quatre estrelletes, però si m'ho preguntes un altre dia potser et dic que en són cinc.