Joyland

Un estudiant universitari acaba fent una feina d'estiu a Joyland, un parc d'atraccions a Carolina del Nord, l'any 1973. Allà intentarà oblidar a una noia i es veurà involucrat en la resolució d'un misteriós assassinat comès al parc anys enrere.

Últimament, agafar per llegir un llibre de l'Stephen King era sinònim de deixar-lo aparcat a la tauleta de nit acumulant pols a la meitat de la lectura. Com a fan incondicional de l'autor puc dir que és capaç d'escriure coses brillants i en l'altre extrem grans merdes que segur que cap editor s'ha atrevit a revisar. En el cas de Joyland, arriba amb recomanació d'un amic que comparteix l'afició per l'autor i això m'ha fet decidir finalment a llegir-lo (juntament amb el fet que és un llibre curt).

La història, a diferència de les seves últimes entregues, és una història sense els estirabots irracionals i gratuïts que ens tenia acostumats en les últimes entregues i que feien pensar en que la seva etapa amb les drogues no estava del tot superada. Per tan, podríem qualificar el llibre perfectament en un gènere que no és ni el terror ni el fantàstic: és senzillament un conte amb una lleugera pinzellada marca de la casa de l'autor.

I és que el que més m'ha sorprès del llibre és la forma en què el protagonista narra la història i que m'ha fet pensar més d'una vegada que es tractava d'un conte llarg. Tot i que es segueix notant els tics de l'autor en coses com explicar excessius detalls de personatges i situacions, la narració és de les més lleugeres que ha aconseguit i funciona perfectament com a conte per adults. Significatiu és també que el què se'ns ven a la contraportada del llibre com un dels fils conductors de la història, la resolució de l'assassinat d'una noia anys enrere en el parc, passa a un segon pla amb l'aparició del personatge del nen amb cadira de rodes.

És precisament aquest personatge, per mi, una de les raons de ser del llibre i un lligam amb el món més característic d'Stephen King. És la part que t'emociona i et fa saltar la llàgrima, cosa també poc habitual llegint coses de l'autor. El personatge principal és l'encarregat d'acompanyar-nos en el camí per trobar al nen i fer que al final tot tingui sentit. Ens agafa en de la mà i ens acompanya per un principi de llibre suau i en format conte per deixar-nos anar en el moment precís i que visquem la part més adulta del llibre sols, com els personatges s'enfronten sols a les seves pors, ja siguin amoroses o més de caire vital.

Estic content. Content i emocionat d'haver acabat un llibre d'ell després de 4 anys de no fer-ho. No se si la bona experiència amb Joyland em farà tornar enrere i donar una segona oportunitat als dos antecessors. Si és així, ho podreu seguir veient a xelu.net.