El món d'Homer

Vidal-Naquet ens apropa al misteri d'Homer: traça la cartografia dels camps de batalla i dels viatges; mostra com la poesia homèrica ja apun ta les primeres formes de la societat democràtica, la relació entre ci utadans lliures i esclaus, entre grecs civilitzats i bàrbars, entre homes i déus.

Extret de:

El món d’Homer de Pierre Vidal-Naquet és un petit assaig deliciós que contribueix a generar deler per la lectura d’Homer tot explicant les claus del seu món, o almenys allò que el seu autor considera rellevant de saber de l’univers homèric. La finalitat del llibre no és altra que poder gaudir encara més de la lectura del gran poeta grec, segurament per això s’estructura en capítols curts i amb un llenguatge planer. Estem davant d’una obreta de poc més de cent pàgines, totes elles interessants i de bon llegir, no davant d’un estudi acadèmic sobre el tema, per bé que el seu autor, home d’extensos coneixements també n’ha editat d’aquest estil. El resultat és que Vidal-Naquet reïx a provocar la set de la lectura homèrica, un afany que un cop engendrat no es pot saciar sinó a través del contacte directe amb l’obra d’Homer, ja que Vidal-Naquet, per bé que hi dóna voltes, n’entra i en surt, n’explica fragments, a voltes ens ofrena l’argument, però en cap moment no vol ser substitut d’una lectura exhaustiva dels dos gran poemes homèrics. La seva obra es pot llegir a mode d’introducció o per aprofundir millor en determinats aspectes del món grec antic i la seva mitologia, però és un obra conscient de ser gregària, i n’exhibeix les millors qualitats. Així, Vidal-Naquet ens parla de com estan escrits el poemes homèrics (sense entrar en qüestions massa complexes de mètrica), de la història i la geografia de la Grècia del primer mil•lenni abans de Crist (sobretot de si es poden localitzar indrets com Troia, Ítaca, l’Illa dels Lestrígons o la de Circe, Escila•la i Caribdis...), dels codis guerrers que permet interpretar la Ilíada (per què Hèctor no defuig Aquil•les? Quin sentit té la bella mort per un guerrer?), de les relacions entre homes i déus (tan present a les dues obres homèriques que la seva intervenció és decisiva per al viatge d’Ulisses), les relacions socials (amb l’aristocràcia i la tirania com a fonts de reflexió per al món modern) , el paper de les dones tant a la ficció com a la realitat (no cal oblidar que la dicotomia Penèlope-Clitemnestra, o el que és el mateix, fidelitat-infedilitat ha marcat l’imaginari d’Occident així com la idea de dona fatal que encarna Hel•lena), o el paper dels aedes, els recitadors. En resum, un conjunt bigarrat de temes que fan dentetes i provoquen un desig de lectura, un desig de submergir-se en el món de la Grècia arcaica, un univers mític que ha deixat un forta empremta en la cultura occidental.
Tot això, però, ens acaba portant a la pregunta ineludible: per què hem de llegir Homer? D’entrada la primera resposta que em ve a la ment és que les epopeies homèriques són unes aventures extraordinàries, la lectura de les quals s’aguanta per si mateixa només en vistes del gaudi que produeix. No en va estem davant d’unes aventures fascinants, trepidants, que a més ens parlen bellament (per primer cop al que serà la cultura Occidental) de valor, de superació, d’amor, de passió, però també d’emocions com la còlera (no podem oblidar que és la còlera d’Aquil•les el que canta la Ilíada), l’odi, el sacrifici, la confiança en els déus, la súplica, la por... passions molt humanes que ens fan sentir reconeguts en l’obra. En definitiva, Eros i Thanatos, la parella infernal i universal que impregna les nostres vides. D’altra banda, el cas d’Homer és una lectura que posseeix un valor afegit, un valor històric, el de llegir un text que sabem que ha deixat petja en la nostra cultura en forma de lectura i recitació repetida al llarg de més de dos mil cinc-cents anys. Nogensmenys, és una història que sabem que ha fascinat a més de dues-centes generacions d’homes i dones que han viscut abans que nosaltres. Ara bé, el criteri de la quantitat no sempre és un bon raser per mesurar la possible qualitat d’una obra d’art (sinó fixem la vista en els infectes best-sellers que es venen a cabassos en els supermercats), però en aquest cas és una quantitat modulada per la pervivència en el temps, cosa que li confereix un caràcter diferent, ja que molt probablement al què ens hauríem de referir en aquest cas no és a la quantitat de gent que ha llegit la història sinó a lasu pervivència d’aquesta en el temps que ha resultat en quantitat d’homes i dones que han viscut amb Ulisses, Aquil•les, Hèctor, Agamèmnon, Hel•lena, Andròmaca, Circe, Calipso, Polifem, Penèlope, Telèmac, amb la deliciosa Nausica i, com no, amb Argos el gos d’Ulisses. Però fins i tot més enllà d’aquest criteri quantitatiu podem parlar de la petja que aquests poemes han deixat a la nostra cultura, i no només en el nostre malbaratat món actual, sinó també en les etapes prèvies de la nostra història, en aquests capítols que ens han portat a aquesta resolució provisional d’una cultura que és el nostre temps. A l’edat mitjana, per exemple, el Roman de Troie o el Roman d’Enees eren obres molt presents en l’imaginari de la classe social noble, i Hèctor, Aquil•les i Enees, els seus protagonistes, eren models per als cavallers. Avui en dia, la petja de la societat heroica ha anat disminuint en la mesura que els “valors” de la guerra s’ han anat superant (perquè estan superats oi?), però encara ara podem dir que alguns elements presents en l’imaginari d’aquesta societat ens impregnen, com ara les concepcions de la dona, unes idees estranyament misògines que maldem per superar però que cada víctima de la violència de gènere ens recorda que la igualtat és encara un petit fracàs com a col•lectivitat. Així doncs, Homer és i ha estat present en la nostra cosmovisió. Ara però, en aquest nostre món tan ple de possibilitats que fa difícil discernir quines són les que valen la pena i quines són somnis enganyosos d’un demiürg mentider, Homer és qüestionat perquè la seva lectura sembla difícil, i l’esforç és una cosa que es posa en dubte en tots els àmbits, però sobretot quan es tracta d’obtenir plaer. El plaer, aquest déu tan intensament desitjat com capriciós, s’ha entès com una font que ha de rajar sempre i sense posar-hi res de la nostra part, s’ha encimbellat el déu Dionís a la qualitat de sàtrapa dictador omnipresent, i s’ha perdut la idiosincràsia del plaer que Epicur adorava: l’alt plaer fruit de la sofisticació, o sigui del treball, de l’anàlisi pacient, de la tria d’allò que és realment valuós. Avui dia pocs mots han perdut tant el seu sentit original com “epicureisme”. Amb aquesta acció, però, l’home modern ha perdut el domini que exerceix el subjecte sobre la seva tria, el poder d’invocar el déu quan escaigui al ritual. Així doncs, sóc del parer que avui es degrada el plaer, se’l fa rude i, amb això, es rebaixa la cultura entesa com a manera de viure el món. Aquesta banalització, quan ens trobem en una època històrica en què tenim les possibilitats de no fer-ho (que li demanéssim això a un camperol del segle XIV segur que no tindria sentit), és com llançar per la finestra l’esforç de molta gent del passat, entre ells els nostres avis, que van viure una guerra. El problema és que, malgrat tot, Homer i la mitologia grega no deixen de ser presents en el nostre imaginari, segurament degut a què és difícilment eludible la fascinació que exerceix la història que ell narra. Però el que fa el nostre temps amb el seu criteri d’immediatesa del plaer és empobrir la nostra cultura reimaginant-la seguint criteris d’abaratiment, sempre amb la noble intenció d’obtenir-ne diners tot oferint productes de consum ràpid. Aquil•les pot tenir per moltes generacions la cara de Brat Pitt, i probablement Heracles, o Hèrcules, serà un dibuix animat de Walt Disney. Si bé aquests productes (i dic productes amb tot el pes semàntic que el capitalisme hi imposa) no estan gens malament per passar una tarda agraïda (jo he fruït com un boig amb la Troia de Hollywood) haurien de ser portes d’entrada i no etapes finals, si no volem caure en aquest abaratiment de la tradició. D’altra banda, llibres com els de Vidal-Naquet o la recent traducció de l’Odissea de Joan Francesc Mira són reivindicacions, invitacions, ha anar més enllà dels productes fàcils, del plaer immediat però degradat, i entrar de ple en la profunditat i complexitat d’una cultura i, alhora, són reivindicacions del plaer elaborat, el que s’obté per perseverança i esforç, gairebé a la manera de la sublimació trobadoresca. La lectura dels clàssics grecs com Homer, però també Èsquil, Eurípides, Sòfocles, Aristòfanes, o Hesíode entre d’altres, és insubstituïble, i ho és perquè no només ens fa gaudir, també ens ajuda a saber com som, com a homes i com a occidentals, i només la consciència crítica ens permetrà canviar allò que no funciona, evitar les morts per gènere i avançar, de la mà de l’aventura, el drama la tragèdia i l’epopeia, cap algun lloc que millori el present. Que prou falta li fa.