El juego del ángel

A la Barcelona dels anys vint, David Martín escriu relats de fulletó mentre somia una vida millor. L'oferta d'un editor misteriós per crear un llibre excepcional sembla obrir-li totes les portes, però comporta un preu difícil d'imaginar. L'amor, els secrets i la passió pels llibres es barregen en una ciutat d'ombres on la literatura pot ser refugi i parany.

L'he deborat...
667 pàgines en dos dies...
M'ha atrapat des de la primera pàgina...
Per mi, és genial...

Vaig llegir L'ombra del vent en el seu moment i vaig pensar que m'havia agradat però no per tirar els coets que tiraven la crítica el gran públic en general. Senzillament un bon llibre. Haig de dir que a dia d'avui no em feu dir de què anava perquè no recordo res.m Això em fa sospitar una mica i penso que no em va agradar fins al punt de com a mínim recordar l'argument. De fet em passa bastant amb llibres llegits fa temps.

Per anem per El juego del ángel. Tal com he dit, l'he devorat! La història va d'un escriptor, David Martín, que sobreviu fent de mercenari a l'estil Bent i Jornet amb els culebrons de TV3 però a l'antiga, amb històries a fascicles mensuals. Un bon dia li arriba un encàrrec d'un editor francès un pel misteriós (l'editor) i un pel curiós (l'encàrrec). El cas és que està molt ben pagat i ell s'hi llança. A partir d'aquí, la seva vida canvia completament i es veu immers en un espiral misteriós que aguanta la trama fins a la darrera pàgina.

A mi en certa manera m'ha recordat la sèrie Lost en alguns moments de la lectura, amb coses estranyes, sobrenaturals i amb aparentment cap explicació. L'autor sap dosificar molt bé el ritme del llibre i el suspens, cosa que et manté fins al final amb l'incògnita generada al principi. El final penso que no és del tot resolutiu i deixa la porta oberta a interpretacions diferents, al gust del consumidor. Això m'ha agradat i penso que donarà per comentar. Pel que fa als personatges principals, sobretot en David, estan molt ben treballats, cosa que ajuda a donar consistència a la història. Dir que els fonaments els hi posa una Barcelona molt ben descrita i les parets mestres l'autor, un mestre de la prosa, que en els temps que corren avui en dia on el menys espavilat ja ha editat un llibre, s'agraeix que ho sigui. El ritme li posen els capítols curts (estil Dan Brown) que et permeten llegir un trosset, i un trosset més, i un trosset més... sense tenir ganes de diexar-lo en cap moment.

Res, que m'ha agradat molt! Dir només pels que no hagin llegit L'ombra del vent, que són llibres completament independents i que només tenen un element en comú que és el Cementiri dels llibres oblidats, que apareix en els dos textos. Fora d'aquesta coincidència i de l'ambientació a Barcelona, els dos llibres es poden llegir en qualsevol ordre i independentment un del l'altre. Dóna gust tenir autors d'aquest calibre a casa nostre i que no tenen res a envejar als grans mostres de Best Sellers i Long Sellers de la narrativa americana. Felicitats a l'autor i ara només ens toca esperar a que surti el seu proper llibre...