Adolf

Una mica tard però amb aquest missatge afegeixo a tothom en aquest debat sobre ADOLF del Club de Lectura de xelu.net. Hi ha gent que no s'havia adonat encara del debat. A veure si així podem acabar els comentaris.

No cal que parem el debat: encara hi ha moltes opinions per arribar. Tot i així, ja està obert el fòrum per fer propostes del llibre que llegirem aquest trimestre en el Club de Lectura. El podeu trobar fent clic aquí. Animeu-vos!

Tota la meva vida, amb intensitats variables, he llegit còmics, però no n’hi ha tants que poguin acollir-se al qualificatiu, tant de moda, de novel·la gràfica. He trobat moltes definicions del concepte i també moltes crítiques de fonaments diversos que posen en qüestió la contradicció dels termes. Jo, que sento un respecte gairebé infinit per la novel·la i pel còmic com a formes de narració, no veig cap incompatilitat entre ambdós i considero “novel·les gràfiques” aquelles obres en format còmic que tenen una sofisticació narrativa prou ambiciosa i profunda com per meréixer un reconeixement especial comparades amb altres tipus de còmic. En aquest sentit Adolf, d’Osamu Tezuka, és un dels millors exemples del que entenc per novel·la gràfica i acompanya a la meva estimació a un grapat, no tan nombrós, d’obres gràfiques que haurien de formar part d’una biblioteca amb un mínim d’amor propi. Digue-li còmic, digue-li novel·la gràfica, digue-li bacallà amb samfaina, però Adolf és, sense dubte, un dels millors llibres que he llegit. Més enllà de l’interès del seu argument o la potència del seu missatge sobre l’absurditat del patriotisme, una de les coses que més m’ha cridat l’atenció d’aquesta obra és com aconsegueix combinar amb gran eficàcia un conjunt de característiques que, aparentment, haurien de grinyolar de mala manera. Així, davant de la gran seriositat del drama humà que explica o la brutalitat de determinats passatges (menys brutals, però, que la realitat en que s’inspiren), l’estil narratiu de Tezuka té una vitalitat exultant què utilitza la ingenuïtat com un recurs per a fer avançar la trama (ingenuïtat com l’enamorament inmediat i profund de Yukie Kaufmann i Sohei Toge, o la facilitat amb la que la Senyoreta Ogi li encomana uns documents perillosíssims al seu ex-alumen Adolf Kamil) i per donar sortides còmiques que evitin que la història es torni claustrofòbica. És una vitalitat que es tradueix en anatomies fluïdes que eviten els angles i transmeten una sensació de moviment que s’apropa a l’slapstick i que, més crescut, em sembla reconéixer en l’obra d’altres autors occidentals com el dinàmic Steve Ditko (i els seus personatges que reboten com pilotes de goma quan reben un cop de puny) o un més interesant Scott McCloud (estudiós i pedagog declarat de tota forma de còmic i un dels millors compositors de vinyetes del mercat). Aquesta energia gràfica desbordant es combina amb la capacitat de capturar emocions que té el dibuix de l’autor i alimenta un drama coral capaç de provocar autèntica angoixa i que ens impliquem en les vides dels diferents personatges que travessen les seves pàgines, convertint la lectura d’aquesta obra en una experiència lectora única. Estic molt content d’haver-lo llegit. Com a comentari inicial ho deixo aqui i si de cas ja anirem debatint. Ara vaig a llegir que heu escrit vosaltres!

Se m'acut que amb Wikileaks Adolf no seria possible...

(Crítica penjada al meu perfil d'Anobii - http://www.anobii.com/books/Adolf/01fc8a43427b8b7215/) Fins ara, tot el que havia sentit de Tezuka eren elogis. Jo estava encuriosit i, aprofitant la dèria pels manga, vaig voler fer una incursió per la seva obra. I el cert és que he anat de menys a més. Després de llegir Metropolis, el seu primer treball, he passat al seu darrer manga: Adolf. I el salt qualitatiu ha estat abismal en tots els sentits. Tinc pendents altres lectures del geni d'Osaka (Astroboy està a l'espera, per exemple), però crec que cap experiència serà comparable amb la lectura d'Adolf. L'encert de Tezuka en aquesta obra està en pràcticament tot: una trama absorbent, un ritme narratiu impressionant, uns personatges estimables, un dibuix molt expressiu i una tècnica perfecta fruit del seu treball de dècades com a dibuixant. L'argument porta una càrrega d'història molt ben documentada, fet que dóna a Adolf un punt extra per a recomanar la seva lectura. El mural d'històries s'entrecreuen per conformar una crònica d'un dels episodis més importants del segle XX, el qual gira a l'entorn de Hitler i de la seva suposada ascendència jueva. De fet, i com a idea que jo en trec del còmic, crec que Tezuka tenia la intenció de fer més que una crònica, un retrat de les conseqüències de les ideologies des de tots els punts de vista. Al mateix temps -i és una teoria personal- penso que la rivalitat d'Adolf Kauffman i l'Adolf Kamil no és es més que una metàfora de la dualitat del mateix Adolf Hitler, el qual en la seva bogeria per conquerir Europa, hauria a arribar a tenir temps de lucidesa procedents d'aquesta ascendència jueva. Crec que Tezuka tenia interès en aprofundir en els motius que van impulsar el nazisme a convertir-se en el que, malauradament, va ser. La història és el marc on bullen les ideologies, moltes d'elles silenciades o amplificades per les relacions entre uns personatges que lluitaven per la seva supervivència i la seva llibertat. En conclusió, Adolf és una obra mestra sense cap mena de dubte, tot i la "flipada" final de passar l'acció a Palestina, tot i passar de puntetes pel paper que va jugar el Japó en el conflicte armat de la 2a Guerra Mundial (de vegades, dóna la sensació que sigui la víctima de tot plegat!). Una lliçó d'història que és de lectura obligatòria per a tothom.

Estic a punt d'acabar-lo! O sigui que ja en parlaré en el seu moment. Però em penso, Xevi, que ningú dirà res de negatiu d'Adolf. És impossible. Jo estic encantat amb la història, el ritme i la capacitat de travar les tres històries i que totes elles acabin confluint. Vaja, que si la cosa no es torça en els darrers capítols, crec que estem davant d'una obra 10!

Ei! Jo vaig mol ttard! Espero llegir els llibres durant la setmana i participar al debat aleshores!

Aquesta és la segona vegada que llegeixo aquest còmic. Quan el vaig llegir per primera vegada havia llegit poc còmic a la meva vida i de manga podem dir que 0. Jo venia de Mortadelos y Filemons i Tintins, ben bé un altra estil de còmic. Llegir per primer cop Adolf va ser com descobrir un nou món, va ser entrar per la porta gran a un tipus de còmic molt més adult. Aquesta segona vegada la sorpresa ha set molt menor i el resultat final ha set molt més fred i contingut que de bones a primeres. També haig de dir que Adolf va ser el primer de molts més mangues que des de llavors m'han apassionat i enganxat. D'Adolf haig de dir que m'agrada molt la història i el ritme de narració. És una sensació personal però quan llegeixes còmics les coses passen molt més ràpid que quan llegeixes un llibre. El ritme és molt més bèstia, però suposo que és una qüestió de format. És difícil per tan trobar palla en un còmic d'aquest estil i de fet ja quan arribes al 4t i 5è volum et costa de recordar les moltes coses que han passat en els 3 primers. De la història m'agrada la cruesa explícita amb la que està explicada i que et posa la pell de gallina en més d'un moment, tot i ser senzillament uns dibuixos. També és curiós de Tezuka que combina escenes molt crues amb escenes amb un to humorístic que alguns poden trobar fora de lloc però que en general serveixen per rebaixar la tensió i de refredar una cosa que no cap en cap ment civilitzada. Finalment, també m'agrada de la història que et permet reviure una part de la història contemporània que a mi, personalment, em fascina. I a més ho fa d'una forma entretinguda. El dibuix també és dels que m'agrada. És un dibuix realista, molt net i amb molts detalls. Normalment quan haig de començar un manga nou sempre em fixo i m'agrada que l'estil de dibuix sigui semblant. Això si, els que heu seguit dibuixos animats japonesos i altres mangues podreu reconèixer trets molt semblants entre ells com la deformació de boques i cares quan els personatges s'enfaden o riuen exageradament. Això ja és una cosa que em feia molta gràcia a Bola de Drac i al Dr, Slump i que en aquest cas no em deixa de sobtar en mig d'una història de caire tan seriós. De moment no comentaré res més per deixar espai al debat. Crec que m'ha sortit una crítica bastant positiva. M'agradaria escoltar l'opinió d'algú un pèl més negativa per així poder començar el debat. Us animeu?

Des d'avui queda inaugurat el debat del Club de Lectura. Enjoy it!

La secció de debat està tancada fins al 14 de març, que és el dia que començarà oficialment el debat. Tot el que s'hagi de comentar durant la lectura ho heu de fet a la zona del diari de lectura un tros més avall d'aquestes línies. Moltes gràcies!