Les amnèsies de Déu

A veure: nosaltres portarem algun embotit, algun formatge i algun vi. Em sembla perfecte l'organització! Fins demà!

A veure, que no he tingut gaire temps de pensar en l'organització ni fer propostes... improviso. La cosa és fer un berenar sopar, alguna cosa una mica dinàmica que no distregui molt l'atenció de la tertúlia. Pà amb tomàquet i embotits, alguna amanida o truita de patates per si aparegués algun vegetarià, i andando. Així doncs, jo compraré pà, tomàquet i algun embotit, i portaré una ampolla de Mascaró, que li tinc "carinyo". Algú és presta voluntari (Moma?) a fer amanida o truita de patates o alguna altra cosa? I a portar alguna cosa de beure? Quedem a les 18h però si arribeu abans aviseu-me. Perdó per anar tant a darrera hora!

Nosaltres també vindrem tota la família. Ja portarem també alguna cosa per menjar (dolça, salada, per picar, per postres... ja es veurà). Jo m'encarrego d'avisar la gent que falta i passar-los l'adreça. Ens veiem dissabte i a veure si mentrestant anem completant els comentaris previs aquí a la web.

Però Joan, llavors el whisky i els cigars dels que eres partidari, segons m'han dit, qui els portarà?. A tots, fins dissabte (o abans, si acabo el llibre)!

Podeu portar a qui volgueu, evidentment! Jo també duré a la Ge i a la Clàudia. Us sembla si quedem a les 18h de Dissabte? Els lleidatans, si arribeu abans, truqueu-me i veniu abans sense problemes. Xevi, tens una llista d'emails dels interessants? Me l'envies per e-mail privat i així envio l'adreça a tothom? Sembla que serà un berenar-sopar, no? Així que pastissos, quiches, etc són benvinguts. Jo també duré una mica de Mascaró ale. A dintre de l'habitació no es podrà fumar, però al jardí, que està al costat, si.

Hola a tothom! Miki et fa res si vinc amb la Cris i la Irene? I, per cert, no seran massa pastissos si en portem un cadascú? Potser hi podríem afegir algun Muscat fresquet per aixecar banderes davant en Bezonof i compensar el desgast del lagrimal que ens ha causat en Hosseini! Ja direu. Salut.

Hola guapos, sobre aquest llibre i el que estic acabant (l'estic disfrutant molt, que consti, però la feina em desborda i no li puc dedicar tant temps com voldria) en parlem extensament el 6, el Joan i jo acceptem la invitació, com no podria ser d'una altra manera. Portarem vi i pastís de xocolata (ja provareu la gastronomia lleidetana quan la trobada sigui per les nostres terres). Aviso que el pastís de xocolata serà a la meva manera, és a dir, no convencional. L'endemà ja cremarem les calories de més. Ah, i espero poder avançar-vos la meva opinió aviat, i que no hagueu de patir fins el 6 ;D. Una gran abraçada i fins aviat, MoMA

Sal·lutacions! Referent a la trobada "face to face" del club de lectura, us proposo quedar el dissabte 6 de Març, tal i com havíem dit, a Can Codony, a partir de les 16h. Podem fer pastissos, jo poso el cafè i el te, i fem un berenar literari. L'endemà, com deia la Moma, podem fer una excursioneta amb els Lleidatans. * Can Codony, per a qui no ho sàpiga, és casa dels meus pares. Al porxo tenen una habitació ampla, còmoda i poc utilitzada que servirà perfectament. Si a sobre fa bon temps, podem fer la tertúlia al jardí. Els pares en qüestió han estat consultats i no només no els importa, sino que cel·lebren la ocasió de pasar temps amb la seva neta sense que jo interfereixi amb la seva atenció. L'adreça de Can Codony, però, us la passaré per e-mail als que estigueu d'acord amb la trobada. No la vull penjar aqui (que per Xelu.net i passa molta gent i...). Total, Xevi, a tu t'encarrego publicitar això entre qui creguis que pugui estar interesar, o penjar-ho a algun lloc més visible del web si ho consideres convenient.

Hola tots i la MoMA, m'apunto el 6 de març però encara no puc confirmar res. Espero que ens puguem veure finalment. Salut

Com ha dit el Joan, a tots dos ens va bé dissabte a la tarda-vespre. Ui, acabo de veure que el debat del proper comença el 15!. Ja cal que corri!. Algú s'anima a fer una excursió l'endemà al matí amb els dos que venim de Lleida?. Una abraçada,

Apuntat. Tinc alguna proposta per fer, però he de pensar-hi una mica més. En principi em reservo el dissabte a la tarda i vespre. És ok?

Fet! El 6 de març. A veure si preparem alguna cosa interessant...

Hola la Moma i jo ja ho hem parlat i proposem quedar amb vosaltres el dia 6 de març (dissabte) i així comentem els dos llibres. Com us va?

Hostres, se m'havia passat totalment! A veure, a mi em sembla bé fer-ho a principis de Març si voleu, però si no teniu temps de canviar-ho, doncs demà. L'altre dia la Moma, en relació a això, em va enviar el següent e-mail: el Joan em va comentar que preferia quedar per sopar. Pots preguntar al Xevi i a l'altre Joan si els hi va bé?. O preferiu dinar?. Jo surto del curs que faig prop de Sants a les 13:30 i puc quedar per dinar. El Joan s'ho podria combinar, segons em va dir. I jo, com no, no vaig passar-vos el missatge. A mi em sembla bé fer un berenar o un sopar. Així que no se. MoMa, Joans?

Hola a tots! Ahir parlant amb en Joan em va demanar si aquest dissabte hi havia trobada de club, i em vaig quedar a quadres... Se que no és una excusa, però porto una època de força càrrega de feina i se m'havia oblidat completament. Llanço una proposta i aquest cop segur que no em passarà per alt. Ja que queda menys d'un mes per fer el comentari del llibre del club de gener i febrer de 2010, proposo fer una trobada doble per comentar-los tots dos a principis de març. Si hi ha gent que ja s'havia organitzat no passa res i fem la trobada demà a la tarda. A veure si hi ha sort i podeu veure tots aquest missatge avui!

Hola família, jo també reservo el 6 de febrer. Per cert, matí, tarda... inclou algun àpat ja que veniu de lluny? Ja direu. Salut.

Ei, em reservo el 6 de febrer, a l'espera de la disponibilitat de'n Xevi i en Trabal. Amb els vincles, anaves bé, però la lletra que has de posar és l'a, no la b. És a dir, [a href] i [/a], no [b href]. i amb "més petit que" i "més gran que", no claudators com he fet jo ;-) Les imatges jo les incloc desde picasa

Lectors i lectores, el Joan i jo que vindrem desde Lleida us proposem de quedar la tarda del 6 de febrer, a Vic o algun altre lloc de la provincia de Barcelona. Tenim l'esperança de que amb tant de temps, la tingueu lliure i us la pogueu reservar. Per cert, Miki o Xevi, que és evident que domineu, m'heu d'ensenyar com es penjen les portades dels llibres i es posen links, perquè ja veieu que no m'en surto i en vull aprendre. Una abraçada,

A l'enquesta, potser podré un altre dia, però de moment he indicat els que per ara segur que sí podria. Miki, quina manera més ràpida de quedar, ets molt pràctic!

Hem sembla que hi ha bastant acord per a trobar-nos i fer un cafè parlant del llibre, no? Fins i tot podem aprofitar per escollir el proper llibre que llegirem. Jo proposo uns dies i hores, que podeu votar, aquí: calendari. Sentiu-vos lliures, evidentment, de fer propostes alternatives. Un tema important és decidir a on ens trobem. Tona, Lleida, Montcada… Personalment, voto Tona, però en parlem. Em fa molta il•lusió que ens trobem! Tinc més coses a dir sobre el llibre, però deixaré passar uns dies!

Hola a tots, Bé, jo també m'agradaria començar dient que no sóc cap expert en literatura, sinó un simple lector En general, en faig una valoració bastant positiva. Dins del ventall de llibres que m'he llegit, em costa de situar-ne algun "aprop" del llibre del Bezsonoff, el que, d'entrada m'ha despertat la curiositat de llegir-lo. Crec que el llibre té, per a mi, un conjunt de genuïtats en diversos aspectes que han fet que la seva lectura, no m'atrapés exactament, però si que m'ha interessat en termes generals i no m'ha costat entrar-hi. M'agradaria destacar: - El llenguatge de la novel.la. M'ha agradat molt trobar aquesta versió del català "normalitzat" rossellonés, barrejat amb el català "coloquial" rossellonés. Penso que una de les gràcies del català és la gran variabilitat que avui en dia encara és viva en la llengua. Tot i la tendència a la normalització (d'altra banda raonable i inevitable) crec que és important preservar aquesta riquesa lingüística. A més, sent de Lleida, on també tenim una desviació important respecte el català estàndar, doncs és un tema que m'interessa particularment. Això potser seria un altre debat, però aprofito per extendre'm una mica: a Lleida sempre hem utilitzat, per exemple, el roig en comptes del vermell. Malgrat això, avui en dia, tots els nens de Lleida utilitzen la paraula vermell, degut a que a l'escola s'ensenya el català estàndar (hi ha molts altres exemples... per no parlar també del català que parlaven els meus avis amb el que parlo jo). Per aquests motius, crec que una de les grans aportacions d'aquest llibre (potser la més relevant), és que empra el català rossellonès. M'ha agradat molt descobrir noves paraules en català com mainatges, jo sun, ... També trobo que enriqueix molt el texte les referències al francès i occità. - En general, els personatges que surten a la novel.la m'han ajudat a viure l'ambient de la França en la segona guerra mundial. Suposo que no hi ha dubte en que es tracta d'una novel.la històrica... però des del meu punt de vista la novel.la es centra més en descriure els personatges i les seves vivències que no pas en el contexte històric. El personatge del mossèn Puig i la seva història amb la Sandrine està descrita d'una forma aparentment masculina i crec que, aquí, la personalitat de l'autor hi juga molt, i a mi m'ha fet particular gràcia alguns dels passatges. - Els darrers capítols, estic d'acord amb la Moma, que passen massa ràpid i he de reconèixer que, al final, em va costar més de llegir que al principi. Per concloure, doncs bé crec que es tracta d'un bon llibre que jo recomanaria. En el meu cas, m'ha despertat la curiositat, m'ha fet reflexionar a partir dels seus personatges i, a més, he aprés coses que no sabia, motius que justifiquen sobradament la seva lectura. Vinga, jo també aposto pel cafè debat. Fins aviat.

Hola a tothom, llancem-nos tots de cap a la piscina, vinga! Jo em trobo a mig camí entre els que diueu tots vosaltres i francament tinc més dubtes que certeses. Jo destacaria del llibre la gran qualitat literària: hi veig voluntat i riquesa d'estil, un punt de vista ben trobat, un bon joc amb les expectatives que genera, una gran plasticitat del llenguatge (com l'adapta a cada personatge i com té també una línia estilística general) i, sobretot, el recurs de novel·lar la història col·lectiva d'Europa no a partir de la petita història concreta d'un parell de personatges principals que la van visquent i que van patint els esdeveniments, sinó fer-ho a partir d'un gran grup de personatges que van confegint, visquent i creant la història a partir de la suma de les seves vivències, i de la interrelació entre els diferents punts de vista. Diria que s'inspira en Balzac per fonamentar l'estructura de la novel·la, tot i que de ben segur que hi ha moltes influències, i el realisme francès és segur entre elles. Ara bé, a mi hi ha moments en què la seva manera de mostrar el que, tal com diu la Moma, se li fa important i el que no no m'agrada massa, tot i que no sé ben bé encara el perquè, senzillament no estic d'acord amb els seus personatges. Espero els propers dies esbrinar què passa rellegint alguns passatges. Això no obstant, jo crec com en Miki que és una obra notable També volia destacar una cosa que em sembla molt pensada: el principi i el final. Diuen que son les parts clau perquè una novel·la funcioni bé, de fet, tots dos impacten força oi? Per això sospito que en Bezsnoff no deixa res a l'atzar, ni una coma, i per això em penso que podria ser que l'escriptor ens provoqués expressament, tot i que això no ho sabrem mai! Què en penseu vosaltres d'això de començar una llibre amb un mossèn cardador que a més li agraden les "portes dels actors"? Un altre tema que voldria comentar amb vosaltres: és una novel·la històrica? Veig que les expectatives anaven per aquí però... Jo diria que hauríem de fer el cafè debat no? Salut a tothom

Hola a tothom, donaré la meva opinió. Per descomptat, és una opinió d'una lectora que no és cap experta en literatura ni molt menys, ni crec que em dediqui mai a escriure. Amb això vull deixar clar que tothom té els seus valors i la seva manera d'entendre les coses, de manera que no vull influir en la opinió de qui s'ho hagi llegit o de qui estigui pensant en llegir-se'l, només vull fer la meva aportació al club. Miki, a mi també m'ha sorprés, però perquè m'ha decebut. Esperava trobar en aquest llibre una novel·la històrica que pogués transmetre'm les emocions i el patiment que per alguns francesos va representar la segona guerra mundial, però només he trobat una novel·la històrica difícil de llegir. Francament, m'ha desconcertat el contrast entre el català que fa servir l'autor per descriure, massa literari (o rocambolesc, m'atreviria a dir) pel meu gust, i el català (al que jo qualificaria d'argot) que fa servir en els diàlegs per comunicar als personatges entre sí, quan no és francès, algun dialecte de l'occità o l'alemany. Crec que això, en el meu cas, ha estat un obstacle per poder entrar en la manera de pensar i actuar dels personatges, i ha fet que l'hagi llegit sense cap implicació emocional per part meva, fredament, sense que m'hagi provocat cap emoció quan la temàtica donava per a tot el contrari. Amb aquesta impressió general, vaig arribar al final del llibre, on en pocs capítols els mateixos soldats francessos pro nazis es carreguen a la majoria de compatriotes que protagonitzen el llibre (no diré res més del final pels que el volgueu acabar), em va resultar, no sé com explicar-ho, molt exagerat o fóra de lloc. No dubto que el paper dels francesos fós tal qual el descriu l'escriptor, especialment cruel amb la resistència cap al final de la guerra, però l'acúmul de fets tràgics en aquesta part del llibre en comparació amb la resta de la novel·la no em quadra. Una part en la que l'autor insisteix, i que reconec que m'interessa molt, és quan parla de l'adversió als jueus que es suscita en la població francesa inspirada per la propaganda nazi. Trobo que queda poc resolta, no sé si estareu d'acord amb mi. Llàstima, perquè m'hagués agradat veure aquest procès psicològic millor retratat. Em sap greu, no m'agraden les crítiques negatives, si no han de servir per millorar res, però aquesta és la meva valoració. Crec que el principal problema és que no connecto ni amb la seva manera de veure les coses (el que és important i el que no), ni amb la seva manera de transmetre-les als lectors. A veure per quan és aquest cafè del club! Montse

La meva aportació aquest trimestre serà ben trista. Primer de tot, com ja he dit en el diari de lectura, no he acabat el llibre. De fet no he passat de la pàgina 40. En aquest sentit haig de dir doncs que no em veig legitimat per fer un comentari més enllà d'una primera impressió i, donada l'extensió tant curta que he llegit, aquest comentari serà molt d'impressions inicials i res més. Jo haig de dir, i ho he comentat moltes vegades amb altres persones en diferents fòrums i debats, que la primera cosa que busco en un llibre és entreteniment. La lectura m'evadeix de la vida quotidiana, de la rutina i de l'estrès de cada dia. Potser peco de senzill al no buscar gaire res més en un llibre i això és tot culpa meva. Anant al llibre que ens ocupa i pensant amb el que acabo de dir, la lectura de les primeres pàgines va ser com un xoc frontal contra un mur de formigó. No estic acostumat a llegir llibres amb aquesta riquesa de llenguatge i, per mi, se'm va fer complicat la qual cosa va desenvocar en un sentiment de feixuguesa (si es pot dir així). Torno a insistir que és culpa meva i de la meva inèrcia literària. Però el cas és aquest: en 4 dies de lectura successiva a les nits no vaig aconseguir passar mai de la mateixa pàgina, la son em podia. Aquí també hi entra un factor de l'època de la vida que m'ha tocat llegir el llibre (no entrarem amb més detalls), però això queda completament revocat al començar-ne un altre i aconseguir llegir 20 o 30 pàgines cada vespre. Conclusió: d'entrada la culpa era del llibre. I amb tot això no voldria que us penséssiu que crec que el llibre estigui mal escrit, ni molt menys. Crec que tot ell és un esforç de creació literària important i que hi ha molta gent, entre ells en Miki, que ho saben apreciar molt més que altres com jo. Defecte meu, ja ho sé.... L'altre punt del llibre del qual si que crec que peca i que a mi personalment no m'agrada ni en la literatura ni en el cinema és el ritme. No m'entren bé les històries explicades amb poc ritme i pel que vaig poder apreciar en les primeres pàgines aquesta n'és una. De fet, quan vaig abandonar (perquè no té cap altre nom) el llibre a la pàgina 40 encara no havia aconseguit discernir què és el que em volia explicar l'autor. Això em desconcerta i em provoca el mateix sentiment de feixuguesa abans expressat. I el punt clau: acabaré mai de llegir-lo? Jo crec que l'acabaré, ja que un altre dels fets que no puc suportar és deixar un llibre a mitges. Això si, crec que necessita la seva època adequada i un alt ritme de lectura per aconseguir entrar a la història (de fet, crec que el millor que em podria passar és aconseguir llegir-lo en dos dies de cop). Si aquesta època arriba en breu, crec que encara seré a temps a comentar-lo amb tots vosaltres. Sense res més a afegir, deixo el debat a la gent que si que se l'ha llegit.

La crítica que vaig escriure en havent llegit el llibre segueix sent vàlida, així que dono sortida al debat. Que comenci el desacord! Em resultarà difícil parlar d’aquest llibre. D’entrada val a dir que m’ha sorprés, i de sortida m’ha corprés. No és un llibre particularment accessible, degut tant al català de la Catalunya Nord en que està escrit, com a la profussió de frases, cançons i expressions franceses que conté, com a l’estil el•líptic i una mica el•lusiu que utilitza amb mestria el seu autor. Tot plegat fa que la seva lectura demani un esforç que, deixeu-me dir, paga ampliament la pena però que també farà, em consta, que les opinions al respecte siguin molt més diverses i contràries. Per la meva banda, agraeixo la voluntat d’estil de l’autor i la fugida del comú denominador habitual a les nostres estanteries, i ja d’entrada em predisposa favorablement a la seva lectura. Això és un apriorisme, ho se, però el cas és que en aquest cas, en havent-lo llegit, s’ha vist reforçat positivament. Crec que és una novel•la notable i rica, que treu partit de l’enorme capacitat irònica del seu autor i de la seva habilitat de caracterització de personatges. Em sembla que amb la seva barreja constant d’idiomes, parles, realitat, ficció, referències literàries i lletres de cançons en Joan Daniel Bezsonoff ha estat capaç d’evocar una il•lusió de zeitgeist molt convincent, que utilitza amb premeditació i traïdoria per clavar un punyal a l’esquena del lector, maleït sia!, per cabdellar el cabdell previament descabdellat i posar el llacet a una novel•la coral que encara avui no se si és optimista o pessimista, o tràgica o èpica, pero sense dubte elegant, i comprensiva, i compassiva. Total, que m’ha encantat.

ATENCIÓ: La secció del debat sobre el llibre entrarà en funcionament el dia 15 de desembre de 2009 quan acabi el període de lectura del llibre Les amnèsies de Déu. Qualsevol aportació en aquest apartat abans de la data indicada serà esborrada. De moment, podeu fer les vostres aportacions a la secció Diari de lectura que trobareu més avall. Moltes gràcies!