La meva crítica
La sensació que m’ha deixat el llibre de Chufo Llorens és que és un producte de consum ràpid pensat per ser venut a palets a les gran llibreries i supermercats. Ja fa força temps que observo que algunes editorials es dediquen cada cop més a publicar no només literatura sinó també una mena d’obres que sota la forma de llibres són només ombres pàl•lides del que pot ser la literatura. El problema que generen aquestes obres és que, per la seva gran difusió, i per la importància que se li donen en els mitjans de comunicació, acaben essent per a molts lectors l’única literatura possible i, el que és pitjor, ens aparten de conèixer l’amplitud de l’univers de la literatura i condueixen a la percepció esbiaixada dels llibres de gran honestedat literària com a “pals” o “tostons”. Crec que aquest és el gran problema de llibres com el de Llorens que ens poden arribar a impedir conèixer l’amplitud de l’univers de la literatura. Ja que acabem prenent una part pel tot, i creient que literatura és això, i que llegir és llegir aquesta mena de llibres.
Aquesta estratègia editorial té èxit degut a un dogma que impera en la nostra societat: s’ha de llegir. Potser sí, però potser és més important escollir bé el que llegim, ja que si el que llegim és de qualitat ínfima l’activitat que duem a terme —que és la mateixa que si llegim un llibre millor— malbarata bona part de les seves possibilitats i ens roba un temps que cada cop tenim més escatimat. Imagineu que voleu pintar la paret de casa vostra amb una pintura massa diluïda, per bonic que sigui el color que heu escollit el resultat serà només un símil del que volíeu. Daniel Pennac (que per ser honest és qui parla del dogma de llegir) ha expressat molt millor que jo aquestes idees en un llibre titulat Com una novel•la. En aquest llibret hi diu per exemple: Tothom té dret a escriure el que vol, i tots els gustos dels lectors són vàlids(...). Però això no treu que hi hagi novel•les bones i novel•les dolentes. (...) diguem que existeix el que jo anomenaria “literatura industrial” que es conforma de reproduir fins a l’infinit les mateixes menes de relats, subministrada per l’estereotip en cadena, que comercia amb els bons sentiments i amb les sensacions fortes, (...) que se sotmet a estudis de mercat per encolomar, segons la conjuntura, una mena determinada de productes considerats capaços d’engrescar una determinada categoria de lector. Aquestes, segur, són novel•les dolentes. ¿Per què? Perquè no es basen en la creació, sinó en la reproducció de formes preestablertes (...), perquè mentre afalaguen els nostres automatismes adormen la nostra curiositat (...).
Jo diria, doncs, que si bé llegir best-sellers pot ser una activitat plaent (que jo mateix a vegades practico), el problema que hi veig és que a la llarga correm el risc d’acostumar-nos a aquest tipus de llibres i pensar que la literatura és sempre així; correm el risc de creure que tota la literatura persegueix només distreure i, si bé això és en part cert, també ho és que té altres pretensions que es troben escapçades en aquest tipus de llibres i que la distracció que ens pot proporcionar pot ser millor si el llibre ofereix un material millor i més ben presentat. Si caiem a la trampa ens perdem un món d’infinites possibilitats només perquè ens han convençut que el plaer que proporciona la lectura és només un tipus de distracció banal. Jo crec que la literatura és una gran aventura perquè en ella hi ha escrit tot allò que generacions i generacions han cregut que havien dir i que interessaria a algú, que proporciona plaer, però de diversos tipus (ja parlarem del concepte de plaer intel•lectual en un altre lloc) i només l’immediat passar l’estona. Els best-sellers són productes d’un sol ús que tenen una bona rendibilitat econòmica (sobretot les primeres edicions dels autors de culte que surten només en edicions en rústica i un preu salvatge, com el de Llorens, La catedral del mar, el darrer de Ken Follet o de Noah Gordon...) però que no suporten res més que la immediatesa de la lectura apressada. O potser coneixeu algú que de tant en tant torni a rellegir passatges d’El codi da Vinci (un clàssic entre els pitjors best-sellers que només es basa en el desconeixement general d’una tema morbós!) per retrobar frases que el van fer pensar, que li agrada com sonen, o que li van canviar la manera de veure una situació? Normalment no, aquests llibres es devoren, es llegeixen ràpid, molt ràpid, perquè la història ens estira endavant. La història, volem saber més del que els passa als personatges, però i prou. No hi ha res més en aquests productes.
De fet no en critico tant la lectura dels superventes com la confusió que, en virtut del rendiment econòmic, fomenten editorials i llibreries. El món que hi ha al voltant del llibres mai parla de res que no sigui novetat de manera que acaba fent pensar als lectors que ells mai podrien llegir Dostoievski o Zola o Dickens o qualsevol altre literatura que no sigui del tipus best-seller. Mentida podrida. De fet, acaba endormiscant lectors que podrien divertir-se molt si no fos perquè creuen que llegir aquests llibres els suposarà un esforç i l’esforç està renyit amb el plaer. Doncs no, molts d’aquests llibres no suposa cap esforç llegir-los, però si el suposa (alguns sí que cal suar-los un xic) també val la pena fer-lo, perquè l’esforç i el plaer no estan barallats. Coneixeu algú que pensi que fer esport no li suposarà cap esforç? I bé que en fem oi? Per què llegir només pot ser una activitat lúdica que arribi al plaer sense esforç? No heu trobat mai un plaer ben intens en resoldre un problema de matemàtiques, en entendre un text o un discurs difícil? És el plaer intel•lectual i a Grècia creien que era un dels plaers més grans a què poc accedir l’home.
Tornant al llibre de Llorens, justificaré perquè crec que és un producte editorial amb pressa per ser tret al mercat a fer bossa. El llibre comença amb una història truculenta, impactant, molt colpidora que, un cop enfilada la història principal del llibre, resulta que no hi té cap mena d’importància, ni pels personatges ni per la història. Només li serveix a l’escriptor per mostrar el caràcter fort d’Ermessenda de Carcassona, un tret que mostrarà al llarg de tota l’obra. L’escriptor ha matat un pardal amb una perdigonada, però el preu que en paga és fer un estirabot, desequilibrar la trama del llibre i fer-li perdre l’harmonia com a obra. Diuen que el principi és un dels moments cabdals del llibre, si no és bo l’obra pot fracassar, però en aquest cas és massa evident que s’ha buscat un principi que impacti i forci a continuar llegint.
Un segon element negatiu al meu entendre és que l’escriptor genera tot un seguit d’expectatives que després no compleix, és a dir, fica els personatges en situacions que fan que el lector imagini coses que llavors no és confirmen ni és neguen. El recurs de generar expectatives és bo (per exemple la relació entre Martí i Ruth està molt ben anticipada i acomplerta), però la sensació és que llavors l’escriptor ho oblida. Per exemple, tot sembla indicar que hi haurà alguna relació entre Aixa i Rashid-al Malik —que explicaria l’interès poc plausible d’aquest per visitar el seu soci a Barcelona— però no hi és. Passa el mateix amb les històries d’alguns personatges que no progressen com seria lògic. Per exemple, com és que Martí dóna la llibertat a Aixa si és un personatge que gairebé no ha tingut protagonisme i en cap cas se’ns explica què ha fet per guanyar-se el seu afecte sinó que senzillament se’ns diu que li tenia aquest afecte? I en canvi Omar, que li ha estat tant o més útil, un persona de tan bon cor com Martí mai li oferiria la llibertat? La resposta diria que és que l’autor no és preocupa per la versemblança dels personatges sinó que només està interessat en la trama, i en un moment donat necessita un servei d’Aixa i, senzillament, li fa fer.
I això em porta a parlar del que m’ha semblat el pitjor de tot: el protagonista. Martí és un personatge pla, sense cap evolució al llarg del llibre malgrat el que viu i, sobretot, és un estereotip més que un personatge. Però és que a més a més és un estereotip dels més gastats: la bona persona, el tipus moralment perfecte. Fixeu-vos que no s’aparta mai dels seus ideals morals, no té temptacions, sempre reacciona adequadament, és just, honest, el millor dels amics... per Déu sacsegeu-me’l una mica a veure si reacciona! I no només això sinó que els altres personatge com qui diu només en veure’l cauen subjugats als seus peus i li declaren la seva amistat eterna als cinc minuts de conèixer-lo, i tot sense haver begut res! En definitiva, no és versemblant, ni pot passar per real, és el lector el qui ha d’anar borratxo de mala literatura per poder-se’l empassar. Com diu Pennac és un comerç amb els bons sentiments. En canvi Llorens és molt més bon descriptor quan tracta personatges negatius com Moncusí, o contradictoris com Ermessenda i Almodis. Aquests són molt més humans, podrien ser reals. Però atenció, que potser tenim aquí el comerç amb les sensacions fortes. Recordem l’escena que obre el llibre, les tortures d’Aixa, la morbositat quan Moncusí espia Laia...
Finalment, diria que la trama tampoc no és molt ben aconseguida. Hi ha molts elements, tants que li falta temps i resol situacions com el viatge de Martí i tots els seus episodis amb solucions que són massa previsibles, superficials i fins i tot ingènues. Fixeu-vos que tots els seus col•laboradors són admirablement eficients i fidels, malgrat viure a unes distàncies (per exemple Barcelona-Mesopotàmia). que a l’edat mitjana suposaven mesos de viatge i molts riscos. Però a Martí totes li ponen, és clar, com que és tan bona persona... La realitat és que la distància podria donar molt de joc, però en aquesta obra tot s’orienta a fer funcionar la trama i a Martí li cal ser ric i bona persona. La resta no importa.
Llorens també ha volgut retratar la corts dels comtes de Barcelona en un moment convuls, el de la formació del comtat, però no ha tingut massa temps i alguns personatges com el corbat són meres ombres: no en sabem res, surten del no res, però n’hem d’interpretar les accions segons una personalitat que només se’ns descriu a correcuita! Si no els coneixem! Del mateix comte en sabem ben poca cosa... Massa feina per un sol llibre. Per si fos poc, aquests mateixos personatges es troben admirablement ben recreats en un altre llibre: El falcó del comte d’Assumpció Cantalozella. Això em reafirma amb la meva idea que hi ha un doble circuit, el dels llibres i el dels llibres de supermercat. No veureu cap palet del llibre de Cantalozella. Tinc la sensació que Llorens ha traçat una història que ha volgut fer massa ambiciosa sense adonar-se que no la podia satisfer amb un sol volum, però que algun editor amb ulls de tauró financer ha clissat que podia seguir l’estela de la Catedral de mar, un altre dels gran èxits del nostres dies, i que tan li ha fet que el llibre tingui més mancances que virtuts. No us negaré que el llibre distreu, i fins i tot defensaré que hi ha coses ben fetes (algun flashback prou interessant, les epístoles, la resolució de la trama, alguns personatges, l’escena final del judici i sobretot la radiografia del món jueu) però el que falla és l’harmonia de l’obra, alguns punts cabdals com el protagonista i, l’abús dels estereotips amb la finalitat de crear una trama que enganxi. Però això vol dir que ens donat un borrador en lloc d’una obra acabada, perquè algunes d’aquestes errades es podrien reconduir en una reescriptura i convertir l’obra en una bona novel•la. Potser si l’editorial hagués donat més temps a Llorens i li hagués assenyalat aquest punts (que no em puc creure que experts en llibres no hagin detectat) tindríem a les mans una obra molt millor. La idea de mostrar el món comercial, el paper dels jueus, i l’aparell jurídic medieval és prou bona. Ara bé, el que ens han ofert és un plat cuinat amb pressa per cobrar-lo. Potser els editors es pensen que els lectors som beneits, i que tenim massa pressa per poder sumar un llibre a la nostra llista de llibres llegits com per adonar-nos que ens donen gat per llebre. Doncs a mi en sembla que ells tenen massa pressa per vendre llibres, trinxar-ne els sobrants i fer-ne de nous, que tornarem a comprar, a devorar i a enterrar al prestatge sense que ens deixen cap pòsit a l’esperit. La literatura, la fabulació en general, és molt més que això, sinó no hauria acompanyat la humanitat al llarg de tota la seva història. Però potser ara tenim el que ens mereixem com a societat: ja no som lectors sinó clients. Tan de bo Aquil•les es topes de morros amb Martí Barbany... o potser millor amb l’editor de Llorens!
Responder
