|
opinió |
Fifth Business és la primera novel·la de La Trilogia de Deptford, d’en Robertson Davies. Els llibres que formen la trilogia són Fifth Business, The Manticore i World of Wonders. Dues amigues meves els han descobert fa poc i han tingut una febrada tal amb aquests llibres que van aprofitar el meu aniversari i em van regalar una edició en anglès que els compila tots tres. Segons la wikipedia l'autor, mort al 95 amb 82 anys, va ser un dels escriptors canadencs més importants que han existit. Després de llegir el primer volum de la trilogia, em sembla probable que sigui així.
La sinopsi, segons la contraportada de l'edició espanyola del llibre, és la següent:
Alrededor de la misteriosa muerte del magnate canadiense Boy Staunton se teje la trama de esta novela. La narración corre a cargo de Dunstan Ramsay, amigo desde la infancia de Staunton, quien al intentar aclarar las circunstancias de su muerte no tendrá más remedio que enfrentarse al relato de su propia vida. Desde el principio de la historia, Ramsay ejerce una influencia mística y no del todo inocua en cuantos le rodean: acciones en apariencia inocentes –una pelea con bolas de nieve o el aprendizaje de trucos de cartas– se revelarán como acontecimientos decisivos en las vidas de otros.
El quinto en discordia es una muestra de la maestría de Davies para la novela: su erudición le permite tratar los temas más diversos –el circo, el santoral, la primera guerra mundial, o la vida en un internado– con una naturalidad asombrosa; y su imaginación teatral logra cautivar al lector desde el inicio. La primera novela de la Trilogía Deptford, la más aclamada de Davies, se alza como la historia de un hombre racional que descubre en lo mágico un aspecto más de lo real.
Fifth Business és un dels llibres que més m'ha impactat darrerament, i això que darrerament (amb l'excepció de Flashforward) en porto uns quants que he valorat molt bé. És una novel·la molt particular, molt poc convencional, que excel·leix en pulveritzar les expectatives i prediccions que el lector va generant durant la seva lectura. En aquest sentit és una història enganyosa i manipuladora, que no acostuma a enfatitzar els aspectes de l'argument que un escriptor menys original recalcaria. Això, gràcies a l'habilitat de'n Robertson Davies, fa que l'interès mai no decaigui i li confereix una singularitat que reflecteix la personalitat de'n Dunstan Ramsey, el narrador en primera persona de la història. Dos particularitats d'aquesta novel·la són la poca abundància de diàlegs i el llarg temps que s'escola entre paràgrafs. Ja vell, en Dunstan explica la seva història a travès d'un monòleg extremadament irònic i hipnòtic, majestuós, divertit i dramàtic al mateix temps que t'obliga a entrar al seu cap i a comprendre'l com poques vegades he comprés a un personatge de ficció. La narració de'n Dunstan comença a la seva infància i acaba a la seva vellesa, i això és un període molt extens per a un llibre que no és particularment llarg (360 pàgines a la seva edició espanyola). Això fa que els esdeveniments succeeixin a tota velocitat, amb una dosificació de la informació conforme en Dunstan la va necessitant per tal d'explicar la seva història. Com ell explica molt bé:
I shall be as brief as I can, for it is not by piling up detail that I hope to achieve my picture, but by putting the emphasis where I think it belongs.
Una sensació curiosa que provoca la novel·la és que provoca la sensació d’estar llegint un llibre molt més antiga (segle XIX, com Dickens, per exemple), però en realitat va ser publicada al 1970 i està plena de referències “modernes” (Hitler, Mussolini, cotxes, etc) que d'entrada criden l'atenció. Crec que això (i ho dic quan ja he començat a llegir la segona novel·la de la trilogia, que és un canvi de to total) serveix per a caracteritzar la personalitat de’n Dunstan Ramsay, que ja es gran i és de "la vella escola".
És una novel·la complexa, gairebé fractal, i plena de jocs de miralls. És una novel·la interesant, que permet aprendre sobre la vida i sobre les persones, i que com les millors obres d'art crea la il·lusió (si és que d'il·lusió és tracta) de que llegint-la et tornes millor persona, en tant que et fa comprensiu i empàtic. Enganxa, és addictiva i no es pot parar de llegir fins que no s'ha acabat. I després, no es pot evitar agafar el segon volum de la trilogia i seguir llegint, i sospito que així seguirà fins que no s'acabin els tres llibres.
De moment, si només pogués recomanar un dels llibres que he llegit aquest any, recomanaria aquest sense dubtar-ho. |
afegir un comentari |
|
els vostres comentaris (3 ) |
Autor/a del comentari: Miki -
Data: 16/06/2009
Acabo de veure que han publicat aquest llibre en català, amb el nom El Cinquè en Joc.
No us el perdeu!
|
Autor/a del comentari: Miki -
Data: 07/06/2009
Hola Xevi!
Responent a la teva pregunta: no és espés, però si una mica dens perquè té moltes idees. Jo crec que passa molt bé i a mi m'ha enganxat molt. És un dels llibres que recordaré i que en algun moment rellegiré.
Dit això... te'l recomano amb reserves... però te'l recomano! |
Autor/a del comentari: Xevi -
Data: 05/06/2009
Últimament el tema trilogies m'atrau i llegint la teva ressenya penso que pot ser un llibre interessant. Ara bé, també sóc una persona que quan va a comprar un llibre el primer que fa és mirar si hi ha diàlegs. Per mi són com l'aire fresc al respirar i si un llibre no en té em costa molt de comprar-lo. Així doncs em queda preguntar: és espès? Passa bé? Enganxa, no? Si és així, segur que provarem de llegir el primer. Però una altra vegada arribo a la mateixa conclusió: hi ha tan per llegir i tan poc temps per fer-ho... |
|