xelu.net
 
assaig (12)
club de lectura (10)
:: Adolf (10 comentaris)
:: El Juego de Ender (8 comentaris)
:: El nombre del viento (22 comentaris)
:: L'elegància de l'eriçó (15 comentaris)
:: L'illa del tresor (23 comentaris)
:: La nit porpra (8 comentaris)
:: Les amnèsies de Déu (26 comentaris)
:: Mil sols esplèndids (13 comentaris)
:: The given day (Cualquier o (7 comentaris)
:: Tot el que podríem haver (25 comentaris)
còmic (5)
literatura juvenil (25)
novel·la (167)
 
top 10 visites llibres
:: Una columna de fuego (227182 visites)
:: Aiguafang (227027 visites)
:: 20th Century Boys (226086 visites)
:: Lord of the Flies (226084 visites)
:: Stardust (226038 visites)
:: Tot el que podríem haver (226012 visites)
:: Graceling (Graceling. Ed. (226004 visites)
:: The Hunger Games (Els Jocs (226004 visites)
:: Dante y su obra (225996 visites)
:: El món d'Homer (225967 visites)
 
BitWorks - Disseny web, allotjament web (hosting), disseny gràfic, programació, bases de dades i venda de material informàtic
 
PARTICIPA A XELU.NET
xelu.net >> àgora 2.0 >> llibres (219 llibres disponibles) >> El Juego de Ender
àgora 2.0: cuina | jocs | llibres | música | cinema i tv | teatre | materials | rutes | qui és qui?

El Juego de Ender

Autor/a del llibre: Orson Scott Card

CLUB DE LECTURA:
1r trimestre de 2011
Aquest llibre ha rebut 225853 visites

El Juego de Ender
introducció al club
sinòpsis
biografia de Orson Scott Card
diari de lectura (10)
debat sobre el llibre (8 comentaris)
l'últim per llegir

club de lectura

 

El Club de Lectura de xelu.net es funda amb l'ànim de traspassar les barreres físques de les distàncies i oferir a un grup de persones la possibilitat de intercanviar experiències i opinions sobre una de les aficions que segur que ens agrada més a tots: llegir. És un club absolutament obert a tothom i que funcionarà, de moment, amb un caire trimestral.

 Aquest és un club de lectura atípic, perquè em sembla que només el seguiran en Miki i en Xevi. Però això no és motiu perquè la resta d'integrants del club o la resta de visitants de xelu.net no us hi pugueu afegir.

La raó d'aquest doble club de lectura és que les votacions van anar molt ajustades i, perquè ens hem d'enganyar, també ens feia gràcia llegir aquest.

Total, que aquí el deixo per a quí el vulgui començar a llegir.

 

 

sinòpsis
En el año 2070 la humanidad está en guerra con una raza extraterrestre conocida como los Insectores (su nombre proviene del parecido que tienen a los insectos). Luego de fracasar en su Primera Invasión del sistema solar, los insectores lanzan una Segunda Invasión más poderosa, que fue detenida en el último momento por el talento de un estratega, Mazer Rackham. Pero han pasado décadas, y la humanidad se enfrenta a un futuro exterminio por los extraterrestres.

Andrew Ender Wiggin es un niño prodigio estadounidense, reclutado por la Flota Internacional para su entrenamiento y futuro liderazgo en la guerra contra los Insectores. Ender es el tercero de tres hermanos en una sociedad con restricciones de natalidad por el exceso de población en el que las familias no pueden tener más de dos hijos. Ender fue engendrado con permiso del gobierno, ya que sus hermanos fueron unos genios, y con la condición de que a los seis años volverían a por él para instruirle y convertirlo en el mejor comandante de la historia.

Su personalidad viene marcada por la rivalidad y temor hacia su hermano Peter que le odia por ser mejor que él y el amor y compasión de su hermana Valentine. En la Escuela de Batalla se transforma rápidamente en un líder nato deslumbrando a sus profesores y compañeros, pasando de ser el cadete de menor edad a comandante de la Escuadra Dragón, creada ex profeso para ponerle las cosas difíciles, y que terminará rompiendo todas las estadísticas de la escuela. Como parte de su entrenamiento psicológico Ender practica un Juego de fantasía, que forma parte de su entrenamiento psicológico (el cual es controlado con brutalidad por el cínico Coronel Hyrum Graff, director de la Escuela), al igual que las pruebas a las que le someten continuamente, hasta el examen final, la verdadera prueba de su valía para salvar el mundo.

Mientras Ender sigue su entrenamiento, sus dos hermanos buscan modificar la opinión pública mundial mediante su participación en foros de redes informáticas, bajo dos personalidades fingidas, el sensato Locke (a cargo de Peter) y el demagogo xenófobo Demóstenes (a cargo de Valentine). Su principal meta es lograr que los líderes mundiales no pertenecientes al Pacto de Varsovia se den cuenta de los planes expansionistas que tienen los rusos y sus aliados.

El cuento breve original es tan sólo una descripción de las experiencias de Ender en la Escuela de Batalla, mientras que la novela es un trabajo complejo en el que se abordan temas clásicos de la ciencia ficción desde una perspectiva más psicológica.

biografia de Orson Scott Card
Orson Scott Card (24 de agosto de 1951) es un escritor estadounidense de ciencia ficción y otros géneros literarios. Su obra más conocida es El juego de Ender.

Nacido en Richland, Washington, Card creció en California, Arizona y Utah. Vivió en Brasil dos años como misionero para La Iglesia de Jesucristo de los Santos de los Últimos Días (Iglesia mormona). Es licenciado por la Brigham Young University en 1975 y la Universidad de Utah en 1981. Actualmente vive en Greensboro, Carolina del Norte. Él y su mujer, Kristine, son padres de cinco niños: Geoffrey, Emily, Charles, Zina Margaret y Erin Louisa, llamados así por Chaucer, Brontë y Dickinson, Dickens, Mitchell, y Alcott, respectivamente.

Escritor prolífico, Orson Scott Card, es autor de numerosas novelas individuales (Niños perdidos, El cofre del tesoro) y diversas sagas como La Saga del Retorno o las historias de Alvin el Hacedor.

Ha ganado numerosos premios Hugo y Nébula, como el Nébula de 1985 y el Hugo de 1986 a la mejor novela por El juego de Ender y el Nébula de 1986 y Hugo de 1987 por La voz de los muertos.

Además, y como curiosidad Orson Scott Card es el autor de las frases de la famosa batalla de insultos de El secreto de Monkey Island.

Así mismo, Orson Scott Card se ha adentrado en el mundo del cómic, escribiendo el guion entre el 2005 y el 2006 de la miniserie Ultimate Iron Man.

enllaços

>> El Juego de Ender a la Wikipedia
>> Orson Scott Card a la Wikipedia


debat sobre el llibre

 

Aquest serà l'espai central de debat sobre el llibre. Els debats sempre començaran finalitzat el període de lectura del llibre fixat en les normes del club. Mentrestant, aquest espai romandrà tancat. Aquí és on tothom pot expressar les seves opinions sobre el que hem llegit durant el trimestre. Com a tot xelu.net, no hi haurà cap tipus de censura, sempre i quan es mantingui el respecte cap a la resta d'integrants del club i l'autor. Dit això, que comenci el debat!

 

debat sobre el llibre
Afegir comentari afegir un comentari
COMENTARI:
SIGNATURA:
EMAIL: (si vols rebre actualitzacions dels nous comentaris)
   
   
 
   
 
els vostres comentaris (8 comentaris)
Autor/a del comentari: Webmàster - Data: 27/04/2011

Una mica tard però amb aquest missatge afegeixo a tothom en aquest debat sobre EL JUEGO DE ENDER del Club de Lectura de xelu.net. Hi ha gent que no s'havia adonat encara del debat. A veure si així podem acabar els comentaris.
Autor/a del comentari: Webmàster - Data: 19/04/2011

No cal que parem el debat: encara hi ha moltes opinions per arribar.

Tot i així, ja està obert el fòrum per fer propostes del llibre que llegirem aquest trimestre en el Club de Lectura. El podeu trobar fent clic aquí.

Animeu-vos!
Autor/a del comentari: Miki - Data: 12/04/2011

El tema de la pel·lícula de El Juego de Ender és etern. Els drets els té WB des de fa molts anya i han fet varis proves de guió, al menys una del mateix Orson Scott Card, però al final sempre es caguen i es fan enrera. A principis d'any van dir que ho tornaven a posar en marxa i buscaven pasta.

Em sembla difícil que li facin justícia. Personalment, preferiria que en Ron Moore de Battlestar Galactica en fes una sèrie. El paio ja ha demostrat que té el sentit de l'estètica i del drama que farien falta. En canvi, la peli li han encarregat al guionista de... al lloro... Transformers! Iuju! :-(
Autor/a del comentari: Xevi - Data: 12/04/2011

Ostres, a mi l'Ender m'ha semblat un molt bon tio... Molt a l'estil Guardiola: treballador, constant, metòdic... El que si que crec que tens raó és que és poc creïble que amb la seva edat pugui arribar a ser d'aquesta forma. 6 anys són molts pocs anys per haver adquirit certs hàbits, és una mica patillero en aquest sentit.

A mi les parts de les lluites sense gravetat m'han agradat molt i no se m'han fet pesades. També tinc molta curiositat per si mai en fan una pel·lícula i/o sèrie com ho muntaran.

A veure si trobo el forat per llegir el segon...
Autor/a del comentari: Miki - Data: 08/04/2011

Ui, dels que jo he llegit no tinc cap dubte: LA VOZ DE LOS MUERTOS. És el següent i és tan bo com EL JUEGO DE ENDER sino millor. És una novel·la totalment diferent. No és juvenil ni d'acció, és més reflexiva i explora millor el tema del contacte entre intel·ligències diferents. Aquest també donaria per debatre. El següent (ENDER EL XENOCIDA) gairebé no el recordo, però se que em va agradar. El 4art és LOS HIJOS DE LA MENTE i recomano allunyar-se'n com de la pesta. Després hi ha la sèrie de LAS SOMBRAS, que és paral·lela. No l'he llegit però se'n parla bé.
El que us recomano molt del mateix autor és MAESTRO CANTOR. Molt, molt bo. La resta (i n'he llegit 6 o 7 més, ull) són merda amb alguna possible excepció.
I tinc més comentaris però poc temps per fer-los. Properament!
Estic molt content de què us hagi agradat un llibre de ciència ficció :-) N'hi ha de molt bons!
Autor/a del comentari: joan v - Data: 08/04/2011

Hola a tots,

Ara fa uns dies que he acabat de llegir-me aquest llibre i, bé, la meva valoració global és molt bona. És un llibre que me l’he llegit només en una setmana i, això, crec que ja diu molt a favor. Al principi em va enganxar molt el llibre per l’originalitat de la història i també, com no, pel personatge principal. També, però, he de dir que en mesura que el llibre avançava (sobretot a partir del moment que l’ender és enviat a l’escola de comandants) el llibre m’ha costat una mica més, tot i que la curiositat per a conèixer el final m’ha fet acabar-lo en tant poc temps.

Voldria destacar els punts següents:

1) L’Ender em sembla un personatge extrem i com a tal, atractiu. No és una persona típica que podries conèixer... i això el fa interessant. Coincideixo amb vosaltres que té un punt d’antipàtic, però jo sobretot valoro que per a mi ha estat un personatge “nou”, és a dir, que gràcies a la novel.la he afegit un nou perfil de persona que difícilment hagués conegut en el meu cercle diguem social. Per a mi, això és una de les gràcies que té llegir, que pots conèixer i reflexionar a partir de persones o situacions que difícilment viuries en la teva vida, diguem, civil. L’Ender m’ha generat moltes reflexions i m’enduc lo millor d’ell: sobretot destacaria la importància de prendre decisions pensant estratègicament en el que aquestes provocaran en el futur. Sempre he envejat les persones intel.ligents que saben prendre les decisions adequades i sempre m’ha costat prendre decisions quan no puc o no sé calcular bé els resultats... Això em recorda una frase de S Butler “la vida es l’art de prendre decisions a partir d’evidències insuficients”... sembla però que l’ender sap prendre sempre la decisió correcta.
2) La història dels insectors i de la vida intel.ligent en un altre planeta és un dels grans temes que tots ens hem preguntat algun cop. A mi em sembla força versemblant (en certa manera) el que planteja el llibre i, bé, em sembla que és plausible pensar que si en un futur trobem vida intel.ligent (o fins i tot vida més intel.ligent) fora del nostre planeta, possiblement les coses anirien malament... i hi hauria una guerra. Em va impactar un dels pensaments del Ender quan diu que a la terra el qüestionen per si era el culpable de les morts del Bonzo i del Stilson, però ningú l’havia culpat per haver matat a deu mil milions d’insectors...
3) A mi m’ha costat bastant seguir tot el tema dels exercicis en gravetat zero. M’he quedat amb les ganes de veure una peli, on crec que podria entendre millor les estratègies que idea l’ender en la zona de gravetat 0. Aquesta part se m’ha fet pesada de llegir, i m’ha fet ràbia no haver-hi pogut o sabut entrar-hi més.
4) El tema que l’ender tingui 6 anys crec que és molt poc versemblant... el llibre no perdria en absolut cap punt si l’ender comences a l’escola als 15 anys i fes les batalles als 20 anys, no? I és que això dels nens-prodigi sempre m’ha semblat poc real....

En definitiva, és un llibre que no em penedeixo en absolut d’haver-me’l llegit i, de fet, m’han entrat ganes de llegir una de les continuacions. Miqui, quina em recomanaries?

Siau,

joan
Autor/a del comentari: Xevi - Data: 05/04/2011

Ja l'he acabat!

El llibre el vaig començar sense cap mena d'expectativa, cosa que crec que és bona, i a partir d'una recomanació directa. Resultat: m'ha agradat molt. Anem a pams.

Com a llibre de ciència ficció juvenil és fantàstic. Primer de tot té una història original, no en el sentit de la guerra contra els que venen de fora, sinó en el d'una escola d'elit per preparar futurs comandants que puguin guanyar les properes guerres. Fins ara havíem vist escoles de tot tipus (de màgia i tot), però ami escoles de líders militars per lluitar contra extraterrestres. I és que de l'escola sobten vàries coses: el mecanisme de selecció, el mètode d'entrenament i l'organització jeràrquica en batallons que competeixen entre ells en un joc per ser els millors.

Però si ja penso que la història és bona, quan parlem del personatge (l'Ender), aquí ja és quan el conjunt agafa cos i sentit. Ender és un dels personatges més ben treballats a nivell psicològic que he vist en literatura juvenil. Comparar-lo amb Harry Potter és un insult a molts nivells (intel·ligència, sacrifici, esforç, mètode, lideratge...). Estar en la seva ment el 90% del llibre és un viatge curiós però que no et deixa apreciar molts detalls del voltants. Pel que m'han comentat hi ha una saga explicant la mateixa història des d'un altra punt de vista, cosa que si és així trobaria molt interessant.

Al voltant d'Ender trobem els personatges dels seus germans i dels seus mentors dintre de l'escola que també juguen un paper important en la història i que en la seva majoria treuen a relluir el pitjor de la raça humana. També podríem afegir en aquest paquet alguns companys d'esquadró que té Ender durant la seva estada a l'escola de batalla.

Per tan tenim una bona història amb uns personatges molt ben treballats. Té algun error el llibre? Jo crec que si i és que en la seva resolució final prefereix deixar insinuar el que està passant que explicar-ho en tot detall i afegir bastanta emoció al tram final de la història. Tot i que el descobriment de la veritat (tot i haver-te-la ensumat) és impactant, això li resta emoció a la lluita final. Aquest fet pot provocar un certa sensació de que el llibre no té cap pic emocionant que sobresurti i que en general és tot ell d'una emoció continguda que al final no s'acaba d'administrar bé.

Anant ja més al final, quan ja sabem la veritat sobre les jocs de batalla d'Ender, si que he trobat alliçonador el missatge final del llibre, fruit de la investigació d'Ender a la seva nova colònia. I és que Ender és durant tot el llibre una peça d'un tauler d'escacs, una peça que no li agrada matar i que es veu obligada a moure's pel taulell amb una vena als ulls intuint el que fa però enterrant-ho en el seu subconscient. És fantàstic que en aquest sentit es mantingui gairebé intacte fins al final, amb algunes sortides fora de to completament comprensibles. Total, que Ender donaria molt per parlar.

Completament recomanable i amb ganes de llegir la continuació.

A veure si alguna de les coses que he dit enceta algun tipus de debat.
Autor/a del comentari: Miki - Data: 26/02/2011

Aquest és un llibre que em fa gràcia ressenyar perquè és un dels que més vegades vaig llegir durant la meva adol·lescència, que recordo com un dels meus llibres preferits però què, en realitat, fa molts anys que no em torno a mirar i mai fins ara havia llegit en anglès. Dels dos següents llibres de la sèrie original (La Voz de los Muertos y Ender el Xenocida) també en guardo bon record, i del quart (Hijos de la Mente) en tinc un record espantós. Els altres llibres de la sèrie que ha anat escribint l’Orson Scott Card (Ender’s Shadow, Shadow of the Hegemon, Shadow Puppets i Shadow of the Giant) no els he llegit, però he sentit coses bones d’alguns d’ells i no m’importaria fer-ho.

I ha aguantat el pas dels (meus) anys? Doncs mira, si, amb matissos. I és que el llibre està ple de mala llet i ple de bones idees, molt ben portades a la pràctica gairebé sempre. L’Orson Scott Card és un d’aquells escriptors que aposten per un estil transparent i centren tota la seva atenció en el desenvolupament de la trama i en el comportament dels seus personatges. El llibre està escrit amb una prosa funcional i sense voluntat d’estil, però és un vestit que li senta bé. Personalment agraeixo, quan funciona i no serveix per a eclipsar la història, que els escriptors persegueixin la bellesa formal en un text, a més de l’eficàcia narrativa. Això no es dona a Ender’s Game, però és una energètica que desborda personalitat, i el cert és que no sembla coixa en cap sentit. Si que penso que, llegit avui (però ves a saber, potser és un biaix provocat per haver-lo llegit tantes vegades) no té l’impacte que recordava de l’època a l’institut (és un dels llibres que recordo llegir, d’amagat, fins a altes hores de la matinada). Les reaccions dels nens protagonistes hem semblen desmesurades i poc realistes, i la suposada duresa del programa educatiu al que els sotmeten no em sembla tan espectacularment inhumana. Però reconec què són ganes de queixar-me i que la novel·la ha estat a l’alçada de les meves expectatives.
Una cosa que no recordava és que l’Ender m’ha semblat (gairebé) tan antipàtic com en Harry Potter. De fet he trobat paral·lelismes amb la sèrie de Harry Potter, amb la més recent trilogia dels Jocs de la Fam i amb el clàssic de la ciència ficció Starship Troopers. En fi, les simil·lituds són evidents i no revelen cap prodigiós poder d’anàlisi per part meva… L’antipatia de l’Ender, però, és un tret totalment necessari en el marc de la història, i es combina amb la compassió que inspira el personatge. En molts aspectes, aquesta novel·la té les mateixes pinzellades feixistes que tant sovint, i tant injustament, s’han criticat a les novel·les del mestre Robert Heinlein. La justificació darrera de la novel·la, la manipul·lació a la que es veu sotmés l’Ender per part dels seus educadors, està una mica agafada per pinces i més val no pensar-hi gaire, però fa la seva funció i serveix per a situar les nostres simpaties a favor dels nens de la novel·la i en contra dels adults que els envolten. El clímax final de la novel·la m’ha semblat tan impressionant com la primera vegada que el vaig llegir, i l’epíleg final m’ha encés les ganes de rellegir també Speaker for the Dead, el segon volum de la sèrie original. Per no parlar de llegir Ender’s Shadow, l’inici de la sèrie paral·lela que va escriure l’Orson Scott Card molts anys després.

Aquest llibre s’ha de llegir.

l'últim per llegir
Una columna de fuego
Una columna de fuego
Les Cròniques del Déu Coix
Les Cròniques del Déu Coix
Una família fora de sèrie
Una família fora de sèrie
Joyland
Joyland
El papiro de Saqqara
El papiro de Saqqara
El club Dumas
El club Dumas
El invierno del mundo
El invierno del mundo
Basura
Basura
Victus (La Campana, 2012)
Victus (La Campana, 2012)
El confident dels reis
El confident dels reis
   
 
(c) 2007-2024 logo xelu.net | Última actualització: 04/10/2024 | Facebook | Instagram BitWorks

Creative Commons License
Aquesta web i tots els seus continguts
estan sota una llicència Creative Commons.