|
sinòpsis |
Joc de cartes per a dues persones. |
resum de les normes |
Resum de normes fet per en Miki:
En començar la partida es construeix el taulell col·locant les 48 targetes en una graella de 4 files de 12 targes disposades a l’atzar (de manera que el taulell sigui diferent a cada partida), es col·loquen 8 dels 14 marcadors a sobre de cartes concretes de manera que el símbol del marcador quedi ocult (a l’esquema es veu molt clar), i s’eliminen del joc els marcadors no utilitzats. Cada jugador es queda els tres marcadors de propietat del seu personatge i comença el joc.
L'objectiu del joc és aconseguir una quantitat d'escuts de cadascuna de les 9 regions franceses més gran que el rival, comptant també els possibles marcadors que hem repartit a algunes cartes al principi i que haguem pogut recollir. El matís aquí està en que, per a cada regió, la majoria és una qüestió de tot o res: és a dir, o bé tenim una majoria i fem tants punts com escuts haguem recollit, o bé no la tenim i puntuem el zero més rodó que ens poguem imaginar per la regió en qüestió. En cas d'empat, aquella regió no la puntua ningú. En cas que d'una regió no haguem aconseguit recollir cap escut, al final del joc se'ns penalitzarà amb 5 punts negatius. Tot això no només s'aplica als escuts, sinó també als símbols del poder polític, militar, i religiós, que d'aquesta manera pot modificar el valor d'una carta. Com s'aconsegueixen els escuts? Doncs agafant-los, és clar. El joc es juga en torns alternatius, i a cada torn, el jugador actiu pot fer fins a 2 accions: agafar qualsevol de les cartes situades a la banda més externa de cada renglera, i col·locar un dels seus marcadors de propietat a sobre d'una carta o moure'n un que hagi col·locat en un torn previ. En principi només pot prendre's una carta, però en el cas que entre les cartes “agafables” (les dels extrems), n’hi hagi 2 amb 1 sol escut els pots agafar tots 2. En quant als marcadors de propietat esmentats, quan els col·loques a sobre d’una carta l’estàs “reservant” per agafar-la en un proper torn. Cap jugador pot agafar una carta reservada pel rival sense pagar un preu, que consisteix en desprendre’s d’un dels seus propis marcadors. En aquesta situació, i en el cas que durant el teu procés de recollida de cartes hagis aconseguit un dels marcadors de recuperació de propietat, podràs utilitzar-lo una vegada per rescatar el marcador de propietat que hauràs hagut de pagar. Quan s’acaben les cartes s’acaba el joc, tot i que jo trobo més interessant la variant de MabiWeb, que consisteix en que el joc s’acaba quan es buiden 3 de les 4 rengleres de cartes. Es compten les majories, NO es compten les minories ni els empats, es resten els 5 punts negatius de cada figura de la que no s’ha recollit cap mostra, i es determina el guanyador, tot i que pot haver-hi empats. |
fotos (0) |
|
enllaços |
>> Mabiweb - Pàgina web on podeu jugar al Richelieu online |
afegir un comentari |
|
els vostres comentaris (2 ) |
Autor/a del comentari: Xevi -
Data: 12/05/2008
Estic d'acord amb en Miquel. És un gran joc d'una senzillesa fantàstica. A vegades ve de gust jugar a un joc amb normes de menys de 20 pàgines. També dóna gust jugar a un joc on s'aprèn ràpid i les estratègies evolucionen i prenen una importància vital com més partides hi jugues. Només li trobo un defecte: el sistema de puntuació és un pel complicat de portar a temps real, la qual cosa fa que no sàpigues amb certesa la teva situació en cada moment de la partida. Jo vaig aprendre a jugar a aquest joc online a MaBiWeb. L'avantatge d'aquest sistema és que cada moviment que fas queda reflectit en la puntuació a temps real, la qual cosa et permet desenvolupar estratègies molt més complexes amb la qual cosa el joc es torna perillosament adictiu. Només em queda recomanar aquest joc a tothom, ja que al meu entendre, és un joc que pot agradar als fanàtics i als iniciats. |
Autor/a del comentari: Miki -
Data: 12/05/2008
En contra del que pot semblar, el joc té un component d’atzar mínim, reduït a la configuració inicial de la graella i a quins marcadors ocults entren en joc i a on estan situats. El joc és dinàmic i bastant ràpid, i la tendència a la paràlisis d’anàlisi no es dona gaire. Després d’unes quantes partides es pot apreciar que el joc és extremadament tàctic i bastant estratègic. El fet que cada família de targes tingui un nombre total i una distribució d’escuts variable, la possibilitat de que puguin tenir o no símbols addicionals de poder o marcadors ocults, i el sistema de puntuació de tot o res que fa possible que el recollir una única carta transformi la puntuació (si una majoria canvia de mans, el nou posseïdor de la majoria començarà a puntuar la regió en qüestió i el que l’ha perduda deixarà de fer-ho), fa que el valor que cada carta pugui tenir en cada moment variï en funció del que ja haguem recollit i del que ja hagi recollit l’altre. De fet, tan important és anar acumulant cartes com deixar de fer-ho quan d’un escut ja tenim suficients com per estar segurs que la majoria és nostra. Si afegim que no sabem quins marcadors ocults té el nostre rival, què en qualsevol moment se’ns pot cruspir una carta protegida, i què conforme avança el joc creix la probabilitat de que algú estigui disposat a sacrificar un marcador de propietat per aconseguir una carta valuosa, potser podrem entendre el grau de tensió que va prenent el joc conforme s’apropa al seu final. |
|