El Club de Lectura de xelu.net es funda amb l'ànim de traspassar les barreres físques de les distàncies i oferir a un grup de persones la possibilitat de intercanviar experiències i opinions sobre una de les aficions que segur que ens agrada més a tots: llegir. És un club absolutament obert a tothom i que funcionarà, de moment, amb un caire trimestral.
El Club de Lectura de xelu.net es funda amb l'ànim de traspassar les barreres físiques de les distàncies i oferir a un grup de persones la possibilitat de intercanviar experiències i opinions sobre una de les aficions que segur que ens agrada més a tots: llegir. És un club absolutament obert a tothom i que funcionarà per primer cop cada dos mesos.
Les votacions per escollir el llibre d'aquest gener febrer han anat de la següent manera:
1-Mil sols esplèndids (Khaled Hosseini) - 9 punts
2-Arthur i George (Julian Barnes) - 8 punts
3-Totes les coses que no ens vam dir (Marc Levy) - 6 punts
4-El gran quadern (Àgota Kristof) - 3 punts
5-La Soledad de Charles Dicken (Dan Simmons) - 2 punts
6-La mecànica del cor (Mathias Malzieu) - 1 punt
7-Economia corporal (Francesc Orteu), El peregrino encantado (Nikolái Leskov), El camino a Soradan (Yoon Heung Gil) i La mano de Fátima (Ildefonso Falcones) - 0 punts
Per tant, el llibre d'aquest trimestre és Mil sols esplèndids (Khaled Hosseini) amb 9 punts. Endavant doncs!
sinòpsis
L'excepcional història d'una amistat i d'un amor indestructibles durant tres dècades de la història de l'Afganistan. Un extraordinari relat de la vida de dues generacions unides tràgicament per la guerra, de l'amistat entre dues dones, la Mariam i la Laila, i d'un amor que sobreviu a totes les adversitats. Amb la invasió soviètica, la guerra, els talibans i l'arribada dels nord-americans com a teló de fons. I la seva lluita per trobar la felicitat, per sobreviure.
biografia de Khaled Hosseini
Extret de la Wikipèdia:
Khaled Hosseini (en persa: خالد حسینی, transliterado: Khaled Hosseini) es un médico y novelista afgano-estadounidense nacido en la capital de Afganistán, Kabul, el 4 de marzo de 1965.
Publicó la novela "The Kite Runner" en 2003 ("Cometas en el cielo", de acuerdo a la traducción de Salamandra). Su segunda novela, "A Thousand Splendid Suns" ("Mil soles espléndidos") fue publicada en 2007.
Su padre fue diplomático del Ministerio de Asuntos Exteriores de Afganistán y su madre enseñaba Farsi e Historia en un gran instituto en Kabul. En 1976, El Ministerio de Asuntos Exteriores envió a la familia a París. En 1980 estaban preparados para volver a Kabul pero para entonces Afganistán había sufrido la invasión soviética. Los Hosseini recibieron asilo político de Estados Unidos. En septiembre de 1980 se trasladaron a San José, California. Hosseini acabó los estudios secundarios en 1984 e ingresó en la Universidad de Santa Clara, donde se graduó en Biología en 1988. Al año siguiente entró en la Facultad de Medicina de San Diego (California), donde en 1993 se licenció en Medicina. Completó sus prácticas como residente en el Cedars-Sinai Hospital de los Ángeles. Trabajó como interno en prácticas de 1996 a 2004. Mientras hacía estas prácticas, empezó a escribir su primera novela, Cometas en el cielo, que se publicó en 2003 y que, desde entonces, se ha convertido en un bestseller y se ha publicado en 38 países. En 2006 fue nombrado embajador de buena voluntad del ACNUR (UNHCR en sus siglas en inglés), Alto Comisionado de Naciones Unidas para los Refugiados.
No hi ha enllaços per a aquest llibre
debat sobre el llibre
Aquest serà l'espai central de debat sobre el llibre. Els debats sempre començaran finalitzat el període de lectura del llibre fixat en les normes del club. Mentrestant, aquest espai romandrà tancat. Aquí és on tothom pot expressar les seves opinions sobre el que hem llegit durant el trimestre. Com a tot xelu.net, no hi haurà cap tipus de censura, sempre i quan es mantingui el respecte cap a la resta d'integrants del club i l'autor. Dit això, que comenci el debat!
afegir un comentari
els vostres comentaris (13 )
Autor/a del comentari: Laura -
Data: 03/06/2010
Fa poc que he descobert el club de lectura i és ara que he llegit el llibre, Després de llegir els vostres comentaris em fa vergonya publicar el meu, però és el que penso.
No m’agradat. Semblarà que no tinc sentiments, però que voleu que us digui, l’he trobada molt sosa.
A veure que la dona a Afganistan la tracten com la tracten i que viuen com si no fossin persones, no es una novetat, si realment volia destacar això més valia fer un monogràfic sobre el tema.
Per altra banda crec que l’únic interessant és la narració de com avança la guerra i tan per tant agafes un llibre d’historia.
La retrobada del vell amor d’adolescència l'he trobat ensucrat total com si volgués fer més dolça la possible realitat de les dones d’Afganistan.
Ni l'he trobat ben escrita, ni interessant, pèssima
Autor/a del comentari: Joan Trabal -
Data: 04/03/2010
Hola a tothom. Jo si voldria centrar-me en un aspecte que, de fet, ja han esbossat en Miki i en Xevi però que em sembla molt significatiu. En termes tècnics seria el lector model, o si voleu, a qui va dirigit el llibre. Tot escriptor té un lector model a l’hora de fer la seva obra, pensa en un tipus de persona que llegirà el seu llibre seguint uns paràmetres propers als que l’escriptor fa servir per escriure el llibre. Crec que això és bàsic en Hosseini ja que li condiciona alguns dels elements essencials de tota obra literària com ara l’estil i el to. Com ja heu apuntat aquest llibre està dirigit a Occident, jo hi afegiria que pretén mostrar als occidentals l’esplendor perduda d’una cultura oriental que ha sofert i continua sofrint, però que malgrat tot no ha perdut la seva dignitat. El llibre és doncs, tant un baixada als inferns com una redempció, en un doble pla, individual en el cas de Mariam i Jalil que es redimeixen amb la seva mort, i col•lectiu en les successives onades de guerres que semblen acabar al final de l’obra amb una aparent represa de la normalitat. Si acceptem aquesta premissa, podem deduir que per arribar a assolir efecte dins el bigarrat, ampli i massificat món editorial occidental necessita algun tret diferencial, alguna cosa que el faci arribar a un nombre el màxim gran possible de gent. Al meu entendre, doncs, ha escollit voluntàriament una veu literària peculiar, molt enfocada al sentir emocional més que al fred realisme per exemple de Bezsonoff , acceptant amb això el risc de caure en el melodrama. No és l’únic que ha escollit aquesta tècnica, podem recordar, per exemple l’arxillegit “Els ponts de Madison” de Robert James Waller o “El quadern de Noah” de Nicols Sparks , dos dels darrers èxits editorials que han espremut el lacrimal de mig món. Amb tot, la consciència de córrer el risc de quedar absorbit en un tipus de literatura no massa reputada crec que li fa controlar les escenes, el mou a no acarnissar-se amb el patiment, però si a fer-lo servir per obrir-se pas en les emocions del lector, és a dir, a controlar el to de la narració. Penso, doncs, que cal considerar un mèrit la capacitat de trobar un to adequat i efectiu per fer arribar un missatge d’esperança per a un país i però també per a un gènere, alhora que explica una peripècia vital prou interessant. Com diu en Xevi, ja és difícil trobar primaveres en el llarg i cru hivern que és la vida de la Mariam. Diria doncs, que l’obra és reeixida pel que fa al seu objectiu, ara bé, estèticament entenc que pot arribar a cansar el fet d’enfocar tot el conjunt damunt de les emocions, sobretot tenint en compte el reduït nombre de personatges que hi surten, els qual d’altra banda, em semblen tots molt consistents i versemblants.
Pel que fa a la duresa del llibre, a mi em sembla bruta,en el sentit literal de la paraula, la carta final, que si bé té una funció redemptora de la figura de Jalil, ens mostra una persona que al final de la seva vida es dóna compte que ha estat equivocada en molts sentits, que ha viscut autoenganyant-se, abocat al un pou de mentida i d’interessos, però que quan vol redimir-se ni tan sols pot reconciliar-se amb la seva filla. És un final cru per un personatge que no acaba de caure bé (almenys fins al final), però de qui se’ns mostren les arestes més que no pas les alegries, cosa que em fa estar d’acord en defensar Hosseini de fer servir personatges plans. Jo crec que el final està ben trobat, dóna coherència al conjunt i, si bé el regust dolcenc pot embafar, el fet que qui llegeixi la carta sigui la Laila i també sigui ella qui es benefici de les poques coses que sembla que en Jalil ha fet bé, crec que és un encert fixar-se en aquesta mena d’atzar sarcàstic que fa que alguns es beneficiïn de les accions dels altres que es dóna en la vida real i que tan difícil és de recrear en la literatura, i més encara com a final.
Quant als personatges, si ens fixem en el contrast tan ben aconseguit dels personatges Mariam-Laila sembla ben bé poder-hi llegir alguna mena de teoria de la predestinació on algunes persones sembla que estiguin destinades a triomfar i d’altres no oi? Jo no ho crec en absolut en aquesta mena de cosmovisons, però els protestants hi són propers i per això encara crec més que Hosseini dirigeix el llibre als occidentals i, sobretot, als americans. Predestinació i treball són dos dels valors que els nord-americans conservadors defensen amb més fervor. Justament el que més caracteritza a Laila. Per tant, jo diria que Hosseini acompleix aquí un pla extraordinari, acosta el món afganès al món nord-americà mitjançant un espai de d’acord en els valors. D’aquesta manera aconsegueix que Laila no sigui vista com un anècdota o, pitjor encara, com una raresa, un ésser estrany, sinó com un ésser humà amb qui poder-se identificar, amb totes les seves virtuts, defectes, patiments, emocions... Fer això als EUA en un moment en què la població musulmana no està precisament en el seu millor moment de popularitat em sembla d’un gran valor i em mereix molt de respecte.
Finalment, us voldria convidar a la lectura de “El crit silenciat” d’Ana Tortajada, un relat autobiogràfic d’una estada a l’Afganistan sota el domini talibà que permet conèixer millor el món afganès, i en particular el món de les dones. El llibre esgarrifa encara més que el de Hosseini per la cruesa del que explica i perquè podem confiar en què no és ficció. Podríem dir que confirma la possibilitat que, lamentablement, els Rasheeds existeixen.
Autor/a del comentari: Xevi -
Data: 03/03/2010
Ja que en Joan ha tret el tema dels personatges, vaig a comentar o a ratificar unes quantes coses.
El personatge de la Mariam és brutal i no deixa de soprendre'm durant tot el llibre. Primer de tot amb la capacitat infinita que t'e d'adaptar-se a les situacions i a acceptar-les tal com venen. El cas més clar és quan en Rachid li plantifica un burca a davant i ella, tot i que al principi es mostra raticent, s'hi acaba acostumant i no només això: li acaba agradant! Se que és una qüestió d'inseguretat/seguretat personal, però no deixa de frapar-me. L'altre exemple el trobem al final. Mira que la vida l'arriba a putejar, però just al final, quan s'ha sacrificat ja per tothom, encara li queden forces per fer un repàs i pensar que encara ha set prou feliç. Jo ho sento, aquí ja em surt: quins collons! O quina capacitat de trobar un bri de llum, un bri d'esperança, un bri de felicitat allà on només hi ha merda!
El personatge de la Layla si que és cert, segons diu en Joan, que és més com una lluitadora inconformista. En el fons crec que les dues es complementen i per això durant el llibre es porten tan bé. Per mi és més fàcil posar-me a la pell de la Layla que a la de la Mariam, és més bisceral, més ranconiosa, no oblida fàcilment i mai ha deixat de pensar com escapar-se de la situació que li ha tocat viure.
No puc deixar de parlar, com no, del fill de puta d'en Rachid. No hi ha excusa que valgui, ni cultural ni religiosa: gent com en Rachid són la vergonya de la raça humana. No se com t'han d'educar i què t'ha de passar pel cap per fer el que fa aquest home, però no m'entra i em posa els pèls de punta. Evidentment però, la novel·la s'aguanta o té sentit gràcies a aquest personatge i és imprescindible perquè ens fem una idea de la situació de les dones a Afganistan i del toc cultural desafortunat que tenen tots aquests homes i que, malauradament, és encara molt present en els nostres dies.
Ara tot això m'ha vingut arran del comentari d'en Joan. Si em ve res més us ho faig saber!
Autor/a del comentari: joan v -
Data: 02/03/2010
Hola a tots,
Bé, jo ja fa uns quants dies que em vaig llegir el llibre (disculpeu que no faci el meu comentari fins ara). El llibre m'ha agradat molt i amb un parell de setmanes ja el vaig tenir llegit. En general la meva valoració és molt positiva. Us poso un conjunt d'aspectes que m'agradaria destacar:
(1) M'ha apropat d'una manera molt "emocional" al conflicte que hi va haver (i que hi ha) a l'Afganistan. He de reconèixer que es tracta d'un conflicte del que tota la informació que tinc és la "oficial" que va sortir als mitjans de comunicació. Amb aquest llibre he pogut descobrir la dura realitat que es va viure a l'Afganistan durant la dominació talibana. Penso que, en el meu context particular, ha estat gràcies al llibre que he pogut entendre de "primera mà" el que va passar a l'Afganistan, de la mà de la Laila i la Mariam. Aquesta és per mi una de les gràcies del llibre: et permet viure bastant en primera persona uns fet que et són molt llunyans.
(2) El llibre parla d'uns fets molt recents. En el sentit del comentari anterior doncs crec que es tracta d'un llibre que té una part molt important de divulgació d'una realitat i, més implícitament, de denúncia. Aquesta és, crec, una altra gràcia del llibre i que valoro positivament. Aquest llibre ha aconseguit sensibilitzar-me envers el conflicte.
(3) El llenguatge és molt planer i entenedor. El llibre fa una descripció molt "emocional" de les seves dues protagonistes. L'estructura en els 4 capítols es molt encertada, tot i que coincideixo que el darrer capítol és el que -potser- aporta menys al missatge general del llibre, com ja s'ha dit abans.
(4) És un llibre que m'ha fet reflexionar i pensar molt. El que més destacaria és com descriu el procés de pèrdua d'identitat, llibertat i personalitat de la Mariam (sobretot) i la Laila i com s'adapten a la situació tant adversa que afronten. Particularment, el personatge de la Mariam m'ha arribat molt més que el de la Laila i crec que està més elaborat des del punt de vista psicològic. La Mariam ja ens és descrita, des de petita, com una perdedora i, fins i tot, just abans de morir, la Mariam "s'aconforma" amb la vida que ha tingut i, em va colpir molt com fins i tot és capaç d'extreure'n un sentit a la seva vida. En canvi, la laila és una "guanyadora", amb una infància molt feliç i que s'adapta amb intel.ligència a la seva dura vida amb en Rashid, pensant en tot moment vies d'escapada.
Bé, espero que aquest dissabte ens coneguem i que poguem parlar a fons d'aquest llibre i de l'anterior
salut,
joan
Autor/a del comentari: Miki -
Data: 22/02/2010
Doncs seguint amb la dinàmica que proposa en Xevi, començo comentant algun aspecte de la història i del llibre en general:
Estic molt d'acord amb el primer comentari. És un drama lacrimogen i que durant bona part de la novel·la he pensat que tirava cap al melodrama. Ara, quan utilitzo la paraula "melodrama", ho faig carrengant-la de connotacions negatives. És a dir, considero que és un tipus de recurs literari pobre, un intent barat de recòrrer a emocions potents i poc subtils que normalment em provoca una sensació tan gran d'estar sent manipul·lat sense intent de disimular-ho que acaba produïnt-me un rebuig cap a la història, per mentidera i poc realista. Si ho dic aqui, tanmateix, és justament per afirmar que és un dels pocs exercicis de melodrama legítims que he pogut llegir en tant que no ho és, de poc realista. En aquest sentit, a mesura que la història progressa (cada vegada a més velocitat, com un carretó sense frens que es precipita per una baixada plena de sots), vas apreciant l'intent de l'autor de fer entendre al lector occidental la complexitat de la vida a l'Afghanistan dels darres 30 anys, amb els seus blancs i amb els seus negres. Amb la seva crueltat (enorme), però també amb els seus mil sols esplèndids amagats a darrera de cada història, com suggereix el poema que dona títol al llibre.
He llegit en algun lloc que en Hosseini fa servir personatges en blanc i negre, sense matissos, però jo no acabo d'estar-hi d'acord. Crec que en realitat molts crítics confonen aquesta falta de matissos amb la manca de subtilesa de l'autor a l'hora d'explicar els sentiments i les emocions dels personatges. Aquesta novel·la no es guarda res. No suggereix intimitats amagades per a que les deduïm a partir del comportament dels personatges o de les complexitats del llenguatge. Al contrari, cada pensament, cada implicació i cada possible doble sentit que passa per la història ens és explicat de manera transparent, clara, i gairebé didàctica. El preu que es paga per això és una pèrdua d'estil i de sofisticació, fins i tot d'elegància, però a canvi permet que la història guanyi en energia i agilitat, i la fa de molt més fàcil digestió. És aquesta simplicitat narrativa, crec, la que fa que tot i el nus a l'estòmac que m'ha tenallat a les escenes explicades per en Xevi, aquesta novel·la tingui una cal·lidesa que sembla contradir-se amb la foscor d'alguns dels seus passatges. Els personatges, tanmateix, no estan lliures de clarobscurs. En Rasheed és un monstre egoïsta i misògin, però és capaç d'una certa tendresa retorçada abans de que les seves dones el decebin (segons la seva percepció). La Laila és d'esperit modern i sofisticat, però pot trobar cert grau de consol i de protecció en la utilització del burqa. La Mariam pot estar totalment anul·lada i odiar el seu marit, però no està disposada a que una nouvinguda usurpi la seva precària situació.
Pel que fa a la quarta part del llibre... a mi també em sembla que no quadra bé amb la resta de la novel·la i que no li aporta res. Penso que el final natural del llibre és el moment de l'execució, deixant a la imaginació del lector el futur de la Laila i en Tariq. Tanmateix, també crec que aquest és un llibre amb intenció. A més d'explicar una història, aquest és un llibre clarament destinat a un públic occidental i que pretén fer conéixer una situació real, sensibilitzant al lector amb una societat més plural i complexa que la que tendeixen a descriure els mitjans de comunicació. En aquest sentit, entenc que els últims capítols són el reflexe del desig de l'autor de que l'Afghanistan es reconstrueixi amb tota la seva esplendor, amb tota la joia dels seus habitants. En certa manera, si fins ara ens movíem en el terreny del docudrama, en els capítols finals gairebé entrem en el terreny de la fantasia utòpica. Una indicació més de la intensitat del desig de l'autor, tal i com ho veig, és el seu canvi de temps verbal, passant del passat (imperfectíssim, podríem dir) del gruix de la novel·la a la conjugació en present de la seva conclusió, com dient, I ARA, AIXÒ.
Autor/a del comentari: Xevi -
Data: 22/02/2010
Jo també he acabat! Com que veig que ningú s'anima, començo jo a fer un comentari. He decidit que ho comentaré tot a trossos, per així donar peu a la resta de la gent a fer comentaris i no aclaparar/condicionar a la resta de la gent a partir de la meva opinió gobal.
Així que en aquest primer comentari em centraré en la història. El que té aquest llibre si en venim a referir a la història és un contingut de realisme espantós (tot i que els personatges siguin inventats). Aixó d'entrada és el més colpidor i alhora el més trist, ja que saps que tot i que la Mariam no existeixi o tampoc ho faci la Laila, centenars de dones al món en aquests moments estan patint el que elles relaten en el llibre. En aquest cas podríem arribar a pensar que és un recurs fàcil i que anant a buscar el morbó l'autor s'assegura l'èxit i tenir enganxats als lectors, una mica com passa amb els telenotícies sensassionalistes, aquells que no pots deixar de mirar quan ja has començat. Però penso que aquest no és el cas. D'entrada l'autor no es recrea en el morbó fàcil, sinó que senzillament ho explica, a vegades amb una perspectiva una mica llunyana a vegades a través d'un personatge de primera persona, però sempre amb una barrera ben marcada que el separa d'un sensassionalista barat i el converteix en un narrador i comunicador excel·lent. En aquest sentit, hi ha 3 escenes on l'autor té l'oportunitat de treure el ganivet i buscar sang i en canvi no ho fa. La primera seria quan Rachid tanca les dues dones i la seva "filla" després del seu intent de fuga. La segona seria la cessària que li practiquen a la Laila. La tercera seria l'afusellament de la Mariam (suposem). I el que el fa gran és que aquestes 3 escenes no deixen de marcar-te profundament tot i haver-les tractat amb molta delicadesa.
Per tan, podríem fer una llista d'adjectius que em poden venir al cap després de llegir el llibre, que serien colpidor, tremendament realista, cru... I és dins d'aquesta dinàmica on el final no acaba d'encaixar. Tot i que no el podem considerar un final feliç, si que l'autor passar de maltractar-nos psicologicament durant el 95% del llibre a donar-nos un caramel de premi al final, aplanant i suavitzant la història. No se si és el final que es mereix, però jo ja anava amb el xip posat i quan tornen a Kabul i hi ha un moment que els passa un tot terreny pel costat que vaig pensar que els esclataria una bomba i tot acabaria. Aquesta és la inèrcia que ens provoca el llibre i que al final fa com un cert grinyol al canviar el xip maltractador psicològicament pel anem-ho a arreglar una mica. Però ja us dic, això és senzillament una sensació. A mi m'agraden els finals feliços, però la inèrcia em portava cap a una altra banda.
Un cop acabat i amb dos dies de perspectiva, crec que no afegiria ni treuria res a la història. Això és positiu, venint d'una època que sembla que els llibres es venguin a Kg i com més pàgines millor. L'anomenada palla crec que no fa acte de presència en el llibre i que l'autor ha sapigut anar bastant al gra sense deixar de regalar-nos petites imatges de la vida cotidiana d'un país amb una cultura i una manera de pensar molt diferent de la nostra.
I em sembla que de moment ho deixo aquí. Seguiré comentant!
Autor/a del comentari: Miki -
Data: 21/02/2010
Ja l'he acabat!
Snifff...
Autor/a del comentari: Xevi -
Data: 19/02/2010
Jo ja estic pràcticament al final! A veure si aquest cap de setmana l'acabo i puc ja iniciar els comentaris. Tot i així Joan, no et tallis de cap de les maneres! I ja de pas, Anna: benvinguda! A veure si pots participar en aquest i en els propers debats del club.
Autor/a del comentari: Anna Ortega -
Data: 17/02/2010
Jo ja l'he llegit i la veritat és que m'ha agradat molt. Una història ben lligada que deixa de manifest la fortalesa i la complicitat que agermana a les dones. I no dic res més que veig que encara sou molts que esteu girant pàgines.
Autor/a del comentari: Joan T. -
Data: 16/02/2010
Jo ja l'he acabat!!!! Però esperava que algú encetés la cosa. Va que el final és.....
Autor/a del comentari: Xevi -
Data: 16/02/2010
A mi em falten 80 pàgines. També vaig endarrerit.
Autor/a del comentari: Miki -
Data: 16/02/2010
Suposo que cau pel seu propi pes, però vaig endarrerit.
Vosaltres com ho porteu?
Autor/a del comentari: Webmàster -
Data: 16/01/2010
La secció debat sobre el llibre no quedarà oberta fins el dia 15 de febrer data en la qual començarà el debat. Tots els comentaris anteriors a aquesta data seran esborrats. Tot i així, es poden fer comentaris a la secció diari de lectura (sota d'aquesta) sobre qualsevol cosa que us passi pel cap durant la lectura, fragments, comentaris...
diari de lectura
El diari de lectura ens ha de servir a tots per fer aquells apunts que vulguem sobre el llibre durant la seva lectura. Poden ser senzillament passatges que ens han cridat l'atenció, coses que vulguem remarcar, extensions o explicacions complementàries al que s'està llegint... Crec que ha de ser un calaix de sastre on, entre tots, anem aportant elements que després ens serviran de cara al debat final.
afegir una entrada
llistat d'entrades (16 )
Autor/a de l'entrada: Miki - Data: 22/02/2010
Per a l'autor la intervenció de les forces armades internacionals sembla plenament justificada, oi?
Autor/a de l'entrada: Miki - Data: 16/02/2010
Later, Mariam was in the kitchen, soaking dishes in soapy water, a tightly wound knot in her belly. It wasn't so much what he said, the blatant lies, the contrived empathy, or even the fact that he had not raised a hand to her, Mariam, since he had dug the girl out from under those bricks.
It was the staged delivery. Like a performance. An attempt on his part, both sly and pathetic, to impress. To charm.
And suddenly Mariam knew that her suspicions were right. She understood with a dread that was like a blinding whack to the side of her head that what she was witnessing was nothing less than a courtship.
Això és una mica enigmàtic. A aquestes alçades no crec que la Mariam hagi de sentir gaire gelosia, no? O és preocupació per la pobre Laila? O una mica de cada?
Autor/a de l'entrada: Miki - Data: 15/02/2010
"I miss the boys too, you know," Babi said. His eyes had welled up a tad. His chin was trembling. "I may not… With your mother, both her joy and sadness are extreme. She can't hide either. She never could. Me, I suppose I'm different. I tend to… But it broke me too, the boys dying. I miss them too. Not a day passes that I… It's very hard, Laila. So very hard." He squeezed the inner corners of his eyes with his thumb and forefinger. When he tried to talk, his voice broke. He pulled his lips over his teeth and waited. He took a long, deep breath, looked at her. "But I'm glad I have you. Every day, I thank God for you. Every single day. Sometimes, when your mother's having one of her really dark days, I feel like you're all I have, Laila."
I vet aqui el principal problema que tinc amb els capítols de la Laila. Si us plau, ningú parla així amb la seva filla de 9 anys! Crec, vaja. Tot i què és cert que la Laila és una nena extremadament madura per a la seva edat, de tant en tant (la cita és només un exemple) és passen. Hakim, el pare de la Laila, és un personatge al que és difícil no estimar. És el més proper a les idees occidentals i, tot i que una cosa no comporta l'altra, és savi i compassiu. Com que és (va ser) professor, de tant en tant engega el mode Wikipedia i explica aspectes de la història i l'organització de l'Afghanistan que van molt bé per al lector desinformat, com és el meu cas.
Three years passed.
¡Toma ya! Fastforward a tope. En resum, cau la República Democràtica i emergeix l'Estat Islàmic. Serà l'època dels senyors de la guerra i els Talibans estan al tombar de la cantonada.
Per la mare de la Laila, és un dia important:
For Mammy, this was the day she had longed for. This brought to fruition all those years of waiting.
At last, she could end her vigils, and her sons could rest in peace.
D'un dia per l'altre Mammy resorgeix de les cendres i pren les regnes del domicili, i després d'anys de desinterés comença a fer preguntes incòmodes sobre la Laila i el seu amic Tariq:
"He's a nice boy. Don't you think?"
Laila shrugged.
"Not really a boy anymore, though, is he? Sixteen. Almost a man. Don't you think?"
"What are you getting at, Mammy?"
"Nothing," Mammy said, smiling innocently. "Nothing. It's just that you… Ah, nothing. I'd better not say anyway."
"I see you want to," Laila said, irritated by this circuitous, playful accusation.
"Well." Mammy folded her hands on the rim of the pot. Laila spotted an unnatural, almost rehearsed, quality to the way she said "Well" and to this folding of hands. She feared a speech was coming.
"It was one thing when you were little kids running around. No harm in that. It was charming. But now. Now. I notice you're wearing a bra, Laila."
Laila was caught off guard.
"And you could have told me, by the way, about the bra. I didn't know. I'm disappointed you didn't tell me." Sensing her advantage, Mammy pressed on.
"Anyway, this isn't about me or the bra. It's about you and Tariq. He's a boy, you see, and, as such, what does he care about reputation? But you? The reputation of a girl, especially one as pretty as you, is a delicate thing, Laila. Like a mynah bird in your hands. Slacken your grip and away it flies."
I no se, desconec totalment, quina relació tenia en Khaled Hosseini amb la seva mare, però de moment, des del meu punt de vista, les mares importants que han sortit al llibre són... unes bruixes! Des del punt de vista de l'Afghanistan de la novel·la, tanmateix, deuen ser un reflex bastant acurat de la realitat.
Autor/a de l'entrada: Miki - Data: 15/02/2010
THEY WENT TO Cinema Park later that day, Laila and Tariq, and had to settle for a Soviet film that was dubbed, to unintentionally comic effect, in Farsi. There was a merchant ship, and a first mate in love with the captain's daughter. Her name was Alyona. Then came a fierce storm, lightning, rain, the heaving sea tossing the ship. One of the frantic sailors yelled something. An absurdly calm Afghan voice translated: "My dear sir, would you kindly pass the rope?"
Mira que jo he arribat a renegar del doblatge al nostre país, però sembla que podria haver estat molt pitjor...
Autor/a de l'entrada: Xevi - Data: 15/02/2010
Més retalls interessants:
-Ésas son palabras mayores - advirtió Rashid -. Ese rasgo tuyo nunca me ha gustado. Incluso cuando corrías por ahí con ese tullido, te creías muy lista porque leías libros y poemas. ¿De qué te sirve ahora todo eso? ¿Qué te ha librado de acabar en la calle, tu inteligencia o yo? ¿Yo soy despreciable? La mitad de mujeres de esta ciudad matarían por tener un marido como yo.
Autor/a de l'entrada: Miki - Data: 14/02/2010
"We'll take care of her, Laila jan," one of the women said with an air of self-importance. Laila had been to funerals before where she had seen women like this, women who relished all things that had to do with death, official consolers who let no one trespass on their self-appointed duties.
"It's under control. You go on now, girl, and do something else. Leave your mother be."
Personalment, tot i que a hores d'ara el llibre m'està agradant molt, quan més m'agrada és quan aparca el melodrama i es torna més costumista. Suposo que és per això que m'agraden més els capítols dedicats a la Laila que els dedicats a la Mariam. No és que no hi hagi drama, que n'hi ha, però em sembla més ben portat. D'altra banda, he de reconéixer que l'ambiguïtat de la Mariam i el contrast entre la seva acceptació del paper que li ha tocat viure i les meves expectatives com a occidentals li donen molta potència al llibre.
Mammy was soon asleep, leaving Laila with dueling emotions: reassured that Mammy meant to live on, stung that she was not the reason. She would never leave her mark on Mammy's heart the way her brothers had, because Mammy's heart was like a pallid beach where Laila's footprints would forever wash away beneath the waves of sorrow that swelled and crashed, swelled and crashed.
Aquesta imatge l'he trobat molt maca. De vegades, però, el lirisme de l'autor traeix la consistència del punt de vista de la Laila. És a dir, que el pas de un llenguatge i un punt de vista infantil / adolescent a un vocabulari poètic molt culte em resulta una mica problemàtic. Detalls, res meś.
Autor/a de l'entrada: Miki - Data: 14/02/2010
Segueixo amb cites que m'han cridat l'atenció. Coincideixo molt amb en Xevi!
No se que és més inquietant, això:
Mariam had never before worn a burqa. Rasheed had to help her put it on. The padded headpiece felt tight and heavy on her skull, and it was strange seeing the world through a mesh screen. She practiced walking around her room in it and kept stepping on the hem and stumbling. The loss of peripheral vision was unnerving, and she did not like the suffocating way the pleated cloth kept pressing against her mouth.
“You’ll get used to it,” Rasheed said. “With time, I bet you’ll even like it.”
O això (la situació és d’estrés, la Mariam ha anat a un restaurant per primera vegada a la seva vida i la sensació és una mica claustrofòbica):
And the burqa, she learned to her surprise, was also comforting. It was like a one-way window. Inside it, she was an observer, buffered from the scrutinizing eyes of strangers. She no longer worried that people knew, with a single glance, all the shameful secrets of her past.
I de fet… sí… se perfectament que és més inquietant.
Una de cal...
She poured water for him from the aftawa to wash his hands with. As he dried with a towel, she put before him a steaming bowl of daal and a plate of fluffy white rice. This was the first meal she had cooked for him, and Mariam wished she had been in a better state when she made it. She’d still been shaken from the incident at the tandoor as she’d cooked, and all day she had fretted about the daal’s consistency, its color, worried that he would think she’d stirred in too much ginger or not enough turmeric.
He dipped his spoon into the gold-colored daal.
Mariam swayed a bit. What if he was disappointed or angry? What if he pushed his plate away in displeasure?
“Careful,” she managed to say. “It’s hot.”
Rasheed pursed his lips and blew, then put the spoon into his mouth.
“It’s good,” he said. “A little undersalted but good. Maybe better than good, even.”
Relieved, Mariam looked on as he ate. A flare of pride caught her off guard. She had done well — maybe better than good, even — and it surprised her, this thrill she felt over his small compliment. The day’s earlier unpleasantness receded a bit.
…i una de sorra
“Tomorrow is Friday,” Rasheed said. “What do you say I show you around?”
“Around Kabul?”
“No. Calcutta.”
Mariam blinked.
“It’s a joke. Of course Kabul. Where else?” He reached into the brown paper bag. “But first, something I have to tell you.”
He fished a sky blue burqa from the bag. The yards of pleated cloth spilled over his knees when he lifted it. He rolled up the burqa, looked at Mariam.
“I have customers, Mariam, men, who bring their wives to my shop. The women come uncovered, they talk to me directly, look me in the eye without shame. They wear makeup and skirts that show their knees. Sometimes they even put their feet in front of me, the women do, for measurements, and their husbands stand there and watch. They allow it. They think nothing of a stranger touching their wives’ bare feet! They think they’re being modern men, intellectuals, on account of their education, I suppose. They don’t see that they’re spoiling their own nang and namoos, their honor and pride.”
He shook his head.
“Mostly, they live in the richer parts of Kabul. I’ll take you there. You’ll see. But they’re here too, Mariam, in this very neighborhood, these soft men. There’s a teacher living down the street, Hakim is his name, and I see his wife Fariba all the time walking the streets alone with nothing on her head but a scarf. It embarrasses me, frankly, to see a man who’s lost control of his wife.”
He fixed Mariam with a hard glare.
“But I’m a different breed of man, Mariam. Where I come from, one wrong look, one improper word, and blood is spilled. Where I come from, a woman’s face is her husband’s business only. I want you to remember that. Do you understand?”
Autor/a de l'entrada: Xevi - Data: 14/02/2010
Fragment que m'ha cridat l'atenció:
Sacó un burka azul celeste de la bolsa. Los metros de la tela plisada se extendieron sobre sus rodillas cuando lo levantó. Rashid enrolló el burka y miro a su esposa.
.Mariam, algunos de mis clientes traen a sus esposas a mi tienda. Las muejeres vienen descubiertas, me hablan directamente, me miran a los ojos sin vergüenza. Llevan maquillaje y faldas por encima de las rodillas. A veces esas mujeres incluso ponen los pies delante de mí, para que les tome medidas, mientras sus maridos se quedan mirando. Lo permiten. ¡No les importa que un desconocido toque los pies desnudos de sus mujeres! Creen que son hombres modernos, intelectuales, por su educación, supongo. No se dan cuenta de que están mancillando su nang y namus, su honor y su orgullo.
Rashid meneó la cabeza.
-Casi todos ellos vienen de barrios más ricos de Kabul. Te llevaré allí. Ya verás. Pero también los hay aquí, Mariam, esos hombres débiles, en este mismo barrio. Hay un maestro que vive calle abajo, Hakim se llama, y veo a su mujer Fariba caminando sola por la calle y sólo con un pañuelo en la cabeza. La verdad, a mí me avergüenza ver a un hombre que ha perdido el control sobre su mujer.
Rashid le lanzó una dura mirada.
-Pero yo no soy como ellos, Mariam. Allí de donde yo vengo, basta con una mirada equivocada o una palabra improcedente para que se derrame sangre. Allí solo el marido puede ver el rostro de una mujer. Tenlo presente. ¿Me has entendido?
[...]
La pérdida de visión periférica resultaba desconcertante, y no le gustaba la sensación opresiva de la tela plisada contra la boca.
-Ya te acostumbrarás - dijo él -. Con el tiempo, seguro que acaba gustándote.
[...]
Era la primera vez que Mariam estaba en un restaurante y al principio le resulto extraño sentarse en una sala llena de gente desconocida, y levantarse el burka para llevarse la comida a la boca. En el estómago notaba una leve punzada de la misma ansiedad que había sentido en la cola del tandur, pero la presencia de Rashid la aliviaba un poco, y al cabo de un rato ya no le molestó tanto la música, el humo o incluso la gente. Y le sorprendió al darse cuenta de que el burka también le resultaba cómodo. Era como una ventana sóla para ella. Desde su interior, podía observarlo todo, protegida de la miradas curiosas de los desconocidos. Ya no le preocupaba que la gente pudiera detectar, a primera vista, todos los secretos vergonzosos de su pasado.
[...]
-Debería añadir que Mariam será mis ojos y mis oídos cuando yo no esté. - Lanzó a Mariam una rápida ojeada, tan dura como una patada en la cabeza con una punta de acero-. No es que desconfíe. Muy al contrario. Francamente, me parece que eres muy madura para tu edad, pero de todas formas eres una mujer joven, Laia yan, una dojtar e yawan, y las mujeres jóvenes a veces toman decisiones desafortunadas. En ocasiones tienden a hacer travesuras. En cualquier caso, Mariam responderá port ti. Y si se produjera algún descuido...
[...]
-No pienso ser tu criada - declaró Mariam -. Ni hablar.
-No - convino la muchacha, dando un respingo-. ¡Por supuesto que no!
-Puede que seas la malika del palacio y yo una dehati, pero no aceptaré órdenes de ti. Puedes quejarte a él y que venga a degollarme, pero no pienso aceptar tus órdenes. ¿Me oyes? No voy a ser tu criada,
-¡No! Yo no esperaba...
-Y si crees que puedes usar tu atractivo para librarte de mí, estás muy equivocada. Yo llegué aquí primero. No permitiré que me eches. No voy a terminar en la calle por tu culpa.
[...]
En la calle, él caminaba a su lado, sujetándola por el codo. Para Laila, salir a la calle se había convertido en un mero ejercicio destinado a evitar daños. Sus ojos aún no se habían adaptado a la limitada visión que le permitía el Burka, y sus pies seguían tropezando con el dobladillo. Caminaba con el miedo constante de dar un traspié y caer, de romperse un tobillo al meter el pie en un hueco. Aun así, el anonimato del burka le proporcionaba cierto consuelo. De esta manera, nadie la reconocería aunque tropezara con algún viejo conocido. No tendría que ver la sorpresa reflejada en sus ojos, ni la compasión, ni la alegría por lo bajo que había caído, por cómo habían sido aplastadas sus grandes aspiraciones.
Autor/a de l'entrada: Miki - Data: 11/02/2010
Jalil was busy telling her that Kabul was so beautiful, the Moghul emperor Babur had asked that he be buried there. Next, Mariam knew, he'd go on about Kabul's gardens, and its shops, its trees, and its air, and, before long, she would be on the bus and he would walk alongside it, waving cheerfully, unscathed, spared.
Mariam could not bring herself to allow it.
"I used to worship you," she said.
Jalil stopped in midsentence. He crossed and uncrossed his arms. A young Hindi couple, the wife cradling a boy, the husband dragging a suitcase, passed between them. Jalil seemed grateful for the interruption. They excused themselves, and he smiled back politely.
"On Thursdays, I sat for hours waiting for you. I worried myself sick that you wouldn't show up."
"It's a long trip. You should eat something." He said he could buy her some bread and goat cheese.
"I thought about you all the time. I used to pray that you'd live to be a hundred years old. I didn't know. I didn't know that you were ashamed of me."
Jalil looked down, and, like an overgrown child, dug at something with the toe of his shoe.
"You were ashamed of me."
"I'll visit you," he muttered "I'll come to Kabul and see you. We'll—"
"No. No," she said. "Don't come. I won't see you. Don't you come. I don't want to hear from you. Ever. Ever."
He gave her a wounded look.
"It ends here for you and me. Say your good-byes."
"Don't leave like this," he said in a thin voice.
Això és una mica massa de fan service. Aquest diàleg entre la Mariam i en Jalil em sembla poc creïble, forçat i innecesari. El que està clar és que en Jalil es mereix això i més, però a vegades se'ls en va la mà amb el melodrama.
She climbed the stairs, and though she could spot Jalil out of the corner of her eye walking parallel to her she did not look out the window. She made her way down the aisle to the back, where Rasheed sat with her suitcase between his feet. She did not turn to look when Jalil's palms pressed on the glass, when his knuckles rapped and rapped on it. When the bus jerked forward, she did not turn to see him trotting alongside it. And when the bus pulled away, she did not look back to see him receding, to see him disappear in the cloud of exhaust and dust.
Autor/a de l'entrada: Miki - Data: 11/02/2010
"Now he is a little older than you," Afsoon chimed in. "But he can't be more than… forty. Forty-five at the most. Wouldn't you say, Nargis?"
"Yes. But I've seen nine-year-old girls given to men twenty years older than your suitor, Mariam. We all have. What are you, fifteen? That's a good, solid marrying age for a girl." There was enthusiastic nodding at this. It did not escape Mariam that no mention was made of her half sisters Saideh or Naheed, both her own age, both students in the Mehri School in Herat, both with plans to enroll in Kabul University. Fifteen, evidently, was not a good, solid marrying age for them.
El "doble rasero" de tota la vida. By the way, algú sap com es diu "doble rasero" en català?
"Tell them!" Mariam cried
The women grew quiet now. Mariam sensed that they were watching him too. Waiting. A silence fell over the room. Jalil kept twirling his wedding band, with a bruised, helpless look on his face. From inside the cabinet, the clock ticked on and on.
"Jalil jo?" one of the women said at last.
Jalil's eyes lifted slowly, met Mariam's, lingered for a moment, then dropped. He opened his mouth, but all that came forth was a single, pained groan.
"Say something," Mariam said.
Then Jalil did, in a thin, threadbare voice. "Goddamn it, Mariam, don't do this to me," he said as though he was the one to whom something was being done.
And, with that, Mariam felt the tension vanish from the room.
Perquè? Què interpreteu? Que les dones de Jalil saben que aquest és feble davant dels enfrontaments i creuen que pot canviar d'opinió?
És agosarat fer segons quines afirmacions a aquestes alçades de la novel·la, així que digueu-me agosarat: És curiós com en aquest llibre les dones, tot i estar en una situació de desavantatge evident, són personatges més sòlids i forts, més reals fins i tot, que els homes. L'home, si més no, ja que l'únic mínimament caracteritzat a pàgina d'avui és en Jalil. Potser en el context de la novel·la no, que no és curiós, i és precisament degut a aquesta desigualtat que són més fortes. En aquest sentit, el creixement de la Mariam ha estat una mica sobtat. És a dir, és indubtable que les circunstàncies ho exigeixen i que noblesse oblige i tot això, però malgrat tot, s'ha saltat etapes de dol. Bé per ella, perquè el panorama pinta magre.
No puc evitar pensar com seria aquest llibre si l'hagués escrit una dona, i tinc autèntica curiositat per saber el que en diran les que participen al club de lectura quan comencem la discussió.
Autor/a de l'entrada: Miki - Data: 09/02/2010
"I'm here to see Jalil Khan. I'm Mariam. His daughter."
A look of confusion crossed the girl's face. Then, a flash of recognition. There was a faint smile on her lips now, and an air of eagerness about her, of anticipation. "Wait here," the girl said quickly.
És un detallet, però m'agrada (en el mal sentit de la paraula) la mala fe de la criada que obre la porta i anticipa la morbositat de la situació. Una petita mala pècora, vaja.
Autor/a de l'entrada: Miki - Data: 09/02/2010
She picked up ten pebbles and arranged them vertically, in three columns. This was a game that she played privately from time to time when Nana wasn't looking. She put four pebbles in the first column, for Khadija's children, three for Afsoon's, and three in the third column for Nargis's children. Then she added a fourth column. A solitary, eleventh pebble.
Bonic.
Autor/a de l'entrada: Miki - Data: 08/02/2010
"Of all the daughters I could have had, why did God give me an ungrateful one like you? Everything I endured for you! How dare you! How dare you abandon me like this, you treacherous little harami!"
Then she mocked.
"What a stupid girl you are! You think you matter to him, that you're wanted in his house? You think you're a daughter to him? That he's going to take you in? Let me tell you something. A man's heart is a wretched, wretched thing, Mariam. It isn't like a mother's womb. It won't bleed, it won't stretch to make room for you. I'm the only one who loves you. I'm all you have in this world, Mariam, and when I'm gone you'll have nothing. You'll have nothing. You are nothing!"
Then she tried guilt.
"I'll die if you go. The jinn will come, and I'll have one of my fits. You'll see, I'll swallow my tongue and die. Don't leave me, Mariam jo. Please stay. I'll die if you go."
Mariam said nothing.
Manual de Xantatge Emocional - Lliçó 1
Autor/a de l'entrada: Miki - Data: 08/02/2010
Jo porto llegit bastant menys, però també em sembla que m'agradarà molt. Inauguro la meva contribució al diari de lectura amb un fragment d'un dels primers capítols que m'ha cridat l'atenció:
The sound of the wheelbarrow drew Mariam and Nana outside. Mariam would always remember Nana the way she looked on Ration Day: a tall, bony, barefoot woman leaning in the doorway, her lazy eye narrowed to a slit, arms crossed in a defiant and mocking way. Her short-cropped, sunlit hair would be uncovered and uncombed. She would wear an ill-fitting gray shirt buttoned to the throat. The pockets were filled with walnut-sized rocks.
The boys sat by the stream and waited as Mariam and Nana transferred the rations to the kolba. They knew better than to get any closer than thirty yards, even though Nana's aim was poor and most of the rocks landed well short of their targets. Nana yelled at the boys as she carried bags of rice inside, and called them names Mariam didn't understand. She cursed their mothers, made hateful faces at them. The boys never returned the insults.
Mariam felt sorry for the boys. How tired their arms and legs must be, she thought pityingly, pushing that heavy load. She wished she were allowed to offer them water. But she said nothing, and if they waved at her she didn't wave back. Once, to please Nana, Mariam even yelled at Muhsin, told him he had a mouth shaped like a lizard's ass — and was consumed later with guilt, shame, and fear that they would tell Jalil. Nana, though, laughed so hard, her rotting front tooth in full display, that Mariam thought she would lapse into one of her fits. She looked at Mariam when she was done and said, "You're a good daughter."
When the barrow was empty, the boys scuffled back and pushed it away. Mariam would wait and watch them disappear into the tall grass and flowering weeds.
"Are you coming?"
"Yes, Nana."
"They laugh at you. They do. I hear them."
"I'm coming."
"You don't believe me?"
"Here I am."
"You know I love you, Mariam jo."
Les primeres planes del llibre deixen clar vàries coses: que la mare de la Mariam és una bruixa amargada, manipul·ladora i mentidera, tot i que la vida l'ha tractat prou malament com per a explicar-ho, i que la Mariam és una nena compassiva. Sobre el pare de la Mariam, encara no vull dir gaire res, més que el veiem a través dels ulls de la Mariam, en clar contrast amb les opinions de la seva mare, i que dubto que la realitat sostingui aquesta imatge massa estona.
El narrador és omniscient, i el punt en el temps desde el que s'explica la història està difós. De vegades sembla que faci molt de temps que hagi passat tot, i altres vegades la imatge s'aproxima a una escena concreta amb tot luxe de detall. En si, això no és nou, però els zooms d'apropament i d'allunyament són ràpids i entren i surten d'una sola escena d'una manera bastant atractiva.
Si més no, aquestes són les bajanades que em venen al cap després de llegir els primers tres capítols. M'està agradant, però sembla que m'agrada tot.
Autor/a de l'entrada: Xevi - Data: 07/02/2010
Ja he començat el llibre i em té totalment enganxat. També haig de dir que em té totalment esgarrifat. El món islàmic encara em xoca i llegir una narració sabent que moltes i moltes dones estan patint el que estàs llegint, doncs et posa la pell de gallina. Segueixo endavant amb un nus a l'estómac.
Autor/a de l'entrada: Webmàster - Data: 16/01/2010
Queda inaugurada la secció diari de lectura on anirem recollint els comentaris, impressions i fragments interessants que ens anem trobant i vulguem compartir durant la lectura del llibre.