xelu.net
 
assaig (12)
club de lectura (10)
còmic (5)
:: 20th Century Boys (3 comentaris)
:: 21st Century Boys (1 comentaris)
:: Bone Lejos de Boneville (1 comentaris)
:: El Arte de Volar (0 comentaris)
:: Preacher (1 comentaris)
literatura juvenil (25)
novel·la (166)
 
top 10 visites llibres
:: Tot el que podríem haver e (24922 visites)
:: La Biblia de barro (13937 visites)
:: Mil sols esplèndids (13668 visites)
:: El noi del pijama de ratll (13443 visites)
:: El nombre del viento (13069 visites)
:: L'illa del tresor (12898 visites)
:: Les amnèsies de Déu (12147 visites)
:: L'elegància de l'eriçó (11784 visites)
:: Perdona si et dic amor (11317 visites)
:: Cometas en el cielo (10888 visites)
 
 
PARTICIPA A XELU.NET
 
compres
xelu.net >> àgora 2.0 >> llibres (218 llibres disponibles) >> El puente de los asesinos
àgora 2.0: cuina | jocs | llibres | música | cinema i tv | teatre | materials | rutes | fòrum | qui és qui?
El puente de los asesinos

Autor/a del llibre: Arturo Pérez Reverte

29/01/2012
Autor/a de l'aportació:
Joan Trabal

Aquest llibre ha rebut 4502 visites

El puente de los asesinos
sinòpsis
biografia de Arturo Pérez Reverte
opinió
enllaços
Afegir comentari afegir un comentari
els vostres comentaris (0 comentaris)
l'últim per llegir
PARTICIPA A XELU.NET

sinòpsis
Diego Alatriste bajó del carruaje y miró en torno, descon­fiado. Tenía por sana costumbre, antes de entrar en un sitio incierto, establecer por dónde iba a irse, o intentarlo, si las cosas terminaban complicándose. El billete que le ordenaba acompañar al hombre de negro estaba firmado por el sargento mayor del tercio de Nápoles, y no admitía discusión alguna; pero nada más se aclaraba en él.»

Nápoles, Roma y Milán son algunos escenarios de esta nueva aventura del capitán Alatriste. Acompañado del joven Íñigo Balboa, a Alatriste le ordenan intervenir en una conjura crucial para la corona española: un golpe de mano en Venecia para asesinar al dogo durante la misa de Navidad, e imponer por la fuerza un gobierno favorable a la corte del rey católico en ese estado de Italia.

Para Alatriste y sus camaradas -el veterano Sebastián Copons y el peligroso moro Gurriato, entre otros-, la misión se presenta difícil, arriesgada y llena de sorpresas. Suicida, tal vez; pero no imposible.

Extret de la web oficial de Pérez Reverte Arturo Perez Reverte

biografia de Arturo Pérez Reverte
Arturo Pérez-Reverte (Cartagena, España, noviembre de 1951) se dedica en exclusiva a la literatura, tras vivir 21 años (1973-1994) como reportero de prensa, radio y televisión, cubriendo informativamente los conflictos internacionales en ese periodo. Trabajó doce años como reportero en el diario Pueblo, y nueve en los servicios informativos de Televisión Española (TVE), como especialista en conflictos armados.

Como reportero, Arturo Pérez-Reverte ha cubierto, entre otros conflictos, la guerra de Chipre, diversas fases de la guerra del Líbano, la guerra de Eritrea, la campaña de 1975 en el Sahara, la guerra del Sahara, la guerra de las Malvinas, la guerra de El Salvador, la guerra de Nicaragua, la guerra del Chad, la crisis de Libia, las guerrillas del Sudán, la guerra de Mozambique, la guerra de Angola, el golpe de estado de Túnez, etc. Los últimos conflictos que ha vivido son: la revolución de Rumania (1989-90), la guerra de Mozambique (1990), la crisis y guerra del Golfo (1990-91), la guerra de Croacia (1991) y la guerra de Bosnia (1992-93-94).

Desde 1991 y, de forma continua, escribe una página de opinión en XLSemanal, suplemento del grupo Correo que se distribuye simultáneamente en 25 diarios españoles, y que se ha convertido en una de las secciones más leídas de la prensa española, superando los 4.500.000 de lectores.

El húsar (1986), El maestro de esgrima (1988), La tabla de Flandes (1990), El club Dumas(1993), La sombra del águila (1993), Territorio comanche (1994), Un asunto de honor (Cachito) (1995), Obra Breve (1995), La piel del tambor (1995), Patente de corso (1998), La carta esférica (2000), Con ánimo de ofender (2001), La Reina del Sur (2002), Cabo Trafalgar (2004), No me cogeréis vivo (2005), El pintor de batallas (2006), Un día de cólera (2007), Ojos azules (2009), Cuando éramos honrados mercenarios (2009) y El Asedio (2010) son títulos que siguen presentes en los estantes de éxitos de las librerías, y consolidan una espectacular carrera literaria más allá de nuestras fronteras, donde ha recibido importantes galardones literarios y se ha traducido a 34 idiomas. Arturo Pérez-Reverte tiene uno de los catálogos vivos más destacados de la literatura actual.

A finales de 1996 aparece la colección Las aventuras del capitán Alatriste, que desde su lanzamiento se convierte en una de las series literarias de mayor éxito. Por ahora consta de los siguientes títulos, que han alcanzado cifras de ventas sin parangón en la edición española: El capitán Alatriste (1996), Limpieza de sangre (1997), El sol de Breda (1998), El oro del rey (2000), El caballero del jubón amarillo (2003) y Corsarios de Levante (2006). Hacía mucho tiempo que en el panorama novelístico no aparecía un personaje, como Diego Alatriste, que los lectores hicieran suyo y cuya continuidad reclaman. Un personaje como Sherlock Holmes, Marlowe, o como Hércules Poirot.

Alatriste encarna a un capitán español de los tercios de Flandes -de hecho no es capitán, pero qué más da-. Una figura humana, con sus grandes virtudes y sus grandes defectos, perfectamente trazada, minuciosamente situada en su tiempo -siglo XVII- y su geografía, rodeada de amigos que han hecho historia, partícipe de las más principales hazañas de su época. Un personaje para siempre.

Arturo Pérez-Reverte ingresó en la Real Academia Española el 12 de junio de 2003, leyendo un discurso titulado El habla de un bravo del siglo XVII.

Extret del web oficial de Pérez Reverte Arturo Perez Reverte web oficial

enllaços

Arturo Perez Reverte web oficial


opinió
El puente de los asesinos és ni més ni menys que el setè volum de les aventures del capità Alatriste. Si al principi de la saga semblava probable que un llibre amb les característiques de l’obra de Pérez-Reverte desaparegués amb certa celeritat i una més que probable discreció dels panorames literaris espanyol i català, ara, després de set llibres, cal reconèixer que és un fenomen literari, heterogeni, això sí, del qual difícilment hom en podia vaticinar l’èxit, també, però que ha assolit una gran fama entre els lectors. Ara bé, per si sol no considero que un gran èxit de públic sigui un mèrit literari, en tot cas podria ser un mèrit editorial, o bé un demèrit social si apurem la crítica. Exemples de fenòmens de masses com ara Dan Brown, Júlia Navarro, Jordi Molist, Ildefonso Falcones o Chufo Llorens no garanteixen en absolut la qualitat literària i fins i tot en alguns casos el que ofereixen és autèntica escombraria literària, especiada amb dosis altíssimes de mal gust, previsibilitat, llengua de nen de primària i una sensibilitat argumental molt per sota de novel•les de “l’oeste” de duro que llegia d’adolescent. Però Pérez-Reverte no es troba a la llista d’escriptors que, a la manera de Dante, enviaria a picar pedra eternament als més angostos inferns per els crims comesos contra la literatura, ni molt menys. Nogensmenys, jo el col•locaria a l’Olimp dels escriptors, ben a prop de l’estimat Dumas. De fet no havia gaudit tant llegint una novel•la d’aventures des de les primeres escaramusses amb D’Artagnan i el rei Artur. Podria dir doncs, que els llibres del capità Alatriste són llibres d’aventures, però aquest definició només abraça una part diminuta del que l’enginy de Pérez-Reverte aboca en les seves obres. L’aventura és la part essencial del llibre, la trama, l’esquelet que li dóna consistència. És una aventura essencialment de “capa y espada”, és a dir, d’intrigues de palau que es resolen en escaramusses, duels, persecucions, conspiracions... En alguns casos, però, la trama s’endinsa en autèntiques batalles dels temuts “tercios” espanyols a Europa durant les guerres de religió que van assotar el segle XVII, però en cap cas no ens trobem davant afers senzills, sinó complexos en intencions, rics en dilemes humans i podrits quant a les relacions socials i de poder. En la major part dels casos els protagonistes, humils soldats i mercenaris, es descobreixen com a marionetes en mans d’un poderosos sense escrúpols, que mai es taquen directament les mans, però que tenen l’ànima amarada de sang i el cor podrit. Davant d’això, i de la decepció que suposa per als qui com Iñigo i el capità coneixen les intimitats del poder, els personatges humils, els que sí que es taquen de sang les mans, han de buscar refugi per a la seva consciència un pas més enllà, en algun racó recòndit enllà de les convencions morals i religioses, en algun codi soldadesc que el eviti reduir-se a l’animalitat, o encara pitjor, al sadisme com de fet fan molts soldats durant els conflictes bèl•lics.

Però per damunt d’això, Pérez-Reverte aprofita per mostrar-nos com era la vida del segle XVII des d’un punt de vista peculiar, un tant desencantat i amarg, el punt de vista d’aquell que no espera res de la vida, d’aquell que sap que res no li pertany i que ho pot haver d’entregar tot a la parca en qualsevol moment. Un punt de vista molt d’acord amb la visió barroca del món, però jo em pregunto si no és també la visió que hom pot tenir de la vida des de la posició del món actual tan en crisi, però no econòmica sinó de valors ètics, i alhora sinó deu ser el punt de vista amb que se sent més còmode un exreporter de guerra que en deu haver vist de l’alçada d’un campanar.

Tota aquesta visió lúcida i una mica cínica del món i de la vida es concentra en un personatges extraordinaris, de factura impecable que serveixen a la perfecció les intencions de l’autor de mostrar els clarobscurs de la vida tardorenaixentista. Així Iñigo Balboa, el narrador, Sebastián Copons, el moro Gurriato però sobretot Malastesta, Quevedo i el propi Diego Alatriste y Tenorio, el capitán Alatriste, són personatges espectaculars, traçats per una ploma i un esperit que mestregen i entenen l’anima humana com no s’havia fet des de Shakespeare. Alatriste en concret és un personatge d’una humanitat excelsa que si fos real segur que admiraria i temeria a parts iguals i davant el qual estic segur que el mateix Macbeth es trauria el barret. I Malatesta és un dels dolents amb qui més he simpatitzat en la meva vida lectora i que expressa la mateixa lucidesa davant la part fosca de la vida que Alatriste, potser és un mica més sarcàstic i té menys escrúpols que el capità, però, de fet, podrien ser amics sin fos que la vida els ha portat a tenir interessos enfrontats. En definitiva, doncs, una parella d’antagonistes excelsa, meravellosament ben definida, que fa gaudir del plaer de llegir i d’imaginar ique expressa tota l màgia de la literatura.

No seria just tancar cap cometari sobre de Pérez-Reverte sense esmentar la llengua que emprar un escriptor que cal recordar que és també acadèmic. Definir-la com a rica és tan parcial com dir que una maragda és un mineral. La seva riquesa i versatilitat és tal que si hom creu que entén bé el castellà només li cal llegir a Pérez-Reverte per fer una cura d’humilitat. El diccionari és, doncs, molt útil per llegir Pérez-Reverte. Val a dir que l’estil que empra en l’obra és volgudament antiquat i retòric, com si en realitat parlés un home del barroc, com si la narració fos escrita pel propi narrador fictici, l’alferes Balboa. L’estil, doncs, peculiar i complex afecta una llengua que es torna esplèndida, un castellà proper al segle d’orde què el lector gaudeix de forma ingent i intensa, un castellà que fa goig de sentir, sonor, a voltes adust, “recio”, amb una expressivitat tremenda que expressa el que deu ser l’ànima castellana. Quevedo, que s’encarna en el llibre com a personatge, es deu remoure gust a la seva tomba quan sent ressonar la cadència del castellà de Pérez-Reverte i, sobretot, quan sent el seu personatge que després d’apurar un bon got de vi i agafar la “toldedana” exclama amb l’expressió resignada d’aquell que sap que l’estupidesa d’alguns no deixa lloc sinó al conflicte i al dolor, “no queda si no batirse” abans de llançar-se a l’escaramussa. Com a lectors crec que no ens queda sinó llegir-lo.
Afegir comentari afegir un comentari
COMENTARI:
SIGNATURA:
EMAIL: (si vols rebre actualitzacions dels nous comentaris)
   
Per la vostra seguretat, entreu les dues paraules que podeu veure en la imatge
inferior en el quadre de text del quadrat groc separades per un espai. Gràcies!
   
 
els vostres comentaris (0 comentaris)
Estem esperant els vostres comentaris...

l'últim per llegir
Les Cròniques del Déu Coix
Les Cròniques del Déu Coix
Una família fora de sèrie
Una família fora de sèrie
Joyland
Joyland
El papiro de Saqqara
El papiro de Saqqara
El club Dumas
El club Dumas
El invierno del mundo
El invierno del mundo
Basura
Basura
Victus (La Campana, 2012)
Victus (La Campana, 2012)
El confident dels reis
El confident dels reis
Cincuenta sombras más oscuras
Cincuenta sombras más oscuras
Cincuenta sombras de Grey
Cincuenta sombras de Grey
La canción de los Maories
La canción de los Maories
En el país de la nube blanca
En el país de la nube blanca
Les Ombres Errants
Les Ombres Errants
Dante y su obra
Dante y su obra
Lliures o morts
Lliures o morts
Jo Confesso (Ed. Proa, 2011)
Jo Confesso (Ed. Proa, 2011)
Le miroir d'Aimengart
Le miroir d'Aimengart
El món d'Homer
El món d'Homer
Adéu a la universitat
Adéu a la universitat
   
 

(c) 2007-2010 logo xelu.net | Última actualització: 01/11/2014 | Visualització òptima: 1280x1024 | Powered by: BitWorks
Web Master: Contacte amb mi! Xevi Vilardell Bascompte| Control remot

Fes-te admirador de xelu.net al Facebook | Segueix-nos al Twitter

Creative Commons License
Aquesta web i tots els seus continguts
estan sota una llicència Creative Commons.